“Núria Pompeia era un referent”

Sí, des dels seus ini­cis, i mal­grat la seva invi­si­bi­li­tat, les dones sem­pre han estat pre­sents en aquesta pro­fessió, però la seva con­dició de gènere les va con­duir a un lloc molt limi­tat, com va ser el còmic infan­til i juve­nil dedi­cat a les noies. Aquest espai, tot i que va donar molts bene­fi­cis durant molts anys a la indústria del mitjà, ha estat ocult i menys­tin­gut en tant que femení. D’altra banda, els seus con­tin­guts van impo­sar clara­ment les nor­mes patri­ar­cals de gènere per a les dones en lloc de tre­ba­llar amb l’aven­tura i la ima­gi­nació. Els meus pri­mers tre­balls es van donar dins d’aquest espai del còmic romàntic, però aviat em vaig ado­nar que neces­si­tava par­lar des de la pròpia veu i vaig tren­car aquest sos­tre de vidre per anar a la con­questa d’espais pro­pis en la cons­trucció del còmic adult, des d’una veu d’autora, és a dir, pre­nent la res­pon­sa­bi­li­tat sobre els mis­sat­ges que l’obra emet. Òbvi­a­ment, i a diferència dels com­panys mas­cu­lins, això va sig­ni­fi­car per a mi el qüesti­o­na­ment del dis­curs del còmic des d’una pers­pec­tiva femi­nista.

Ales­ho­res teníem com a refe­rent Núria Pom­peia a la premsa gràfica, on apa­rei­xien els seus acu­dits d’humor gràfic des de finals dels anys sei­xanta, però no era exac­ta­ment el mateix espai. A l’inici d’aquest gran movi­ment d’autors que va trans­for­mar els paràmetres del còmic impul­sant-lo a reflec­tir dins el món adult la trans­for­mació social i política del país, com ho va fer l’equip Buti­farra i el Col·lec­tiu de la His­to­ri­eta i altres grups acti­vis­tes en pro del còmic i la seva dig­ni­fi­cació com a mitjà d’art i comu­ni­cació, només érem qua­tre noies: Marika Vila, Montse Clavé, Mariel Soria, i Isa Feu dins el movi­ment under­ground.

Pel que fa a les rei­vin­di­ca­ci­ons de la dig­ni­fi­cació de la his­to­ri­eta, érem un grup d’homes i dones joves pro­fes­si­o­nals que vam recla­mar el dret a l’auto­ria, durant la Tran­sició, i que poste­ri­or­ment ens han ano­me­nat la Gene­ración del Com­pro­miso, atès que vam empren­dre la lluita per crear les bases del còmic d’autor amb la cre­ació de les pla­ta­for­mes bàsiques, com el pri­mer sin­di­cat de dibui­xants, les coo­pe­ra­ti­ves edi­to­ri­als, o el Saló del Còmic de Bar­ce­lona i les noves publi­ca­ci­ons a imatge del còmic adult euro­peu. El con­junt d’acti­vis­mes va mobi­lit­zar can­vis en la pro­fessió, fins a interes­sar els grans edi­tors i donar forma al que després va ser ano­me­nat el boom del còmic espa­nyol. Però pel que fa a les qüesti­ons de gènere van man­te­nir el mateix lloc pro­blemàtic, tant a les trans­for­ma­ci­ons polítiques com en el seu reflex dins aquest nou còmic i els seus pro­fes­si­o­nals. Els pri­vi­le­gis de l’andro­cen­trisme no van cedir lloc a la igual­tat, sinó que van ser man­tin­guts dins l’espai pro­gres­sista, que només ha anat can­vi­ant a con­tra­cor i molt len­ta­ment. El dis­curs nor­ma­tiu del còmic s’ha defi­nit a si mateix com a espai mas­culí durant anys; ara sem­bla que està ado­nant-se de les seves man­can­ces en aquest sen­tit, i neces­sita ampliar el seu espec­tre a les dones –tant a les auto­res com a les lec­to­res–, injus­ta­ment exclo­ses del dis­curs comú.

Donar una nova imatge de la dona ha estat sem­pre motor dels meus tre­balls; par­lar del cos, recu­pe­rar el poder sobre la repre­sen­tació de la pròpia imatge, donar veu a la denúncia i eines a l’acció. Tro­bar el coratge per res­ca­tar la màgia i relle­gir els mites com fa la pro­ta­go­nista de Moderna Secreta, o viure el risc de crear noves rela­ci­ons com van fer les dones repu­bli­ca­nes del Dos­sier d’Amparo Tor­rego..., sem­pre tro­bant pre­cur­so­res, sem­pre dones en risc. El meu tre­ball parla d’això, de la dig­ni­tat silen­ci­ada, de les per­so­na­li­tats anor­re­a­des o maleïdes; el meu objec­tiu ha estat bus­car la seva valen­tia i el seu risc i mos­trar-les fora dels models.

En aquest cas, la pro­posta de Josep Tou­tain va ser fer una història amb l’Andreu Martín per a la revista Totem El Comix sobre la tòpica imatge de l’espia clàssica femme fatal i jo vaig assu­mir el repte –d’acord amb l’Andreu– des d’una nova pers­pec­tiva que dema­nava tren­car l’este­re­o­tip de la femi­ni­tat essen­cial, del bé i del mal, per des­ve­lar el valor dar­rere d’una dona fatal, usada per tots, com Mata Hari. Aquesta idea suma dues històries més, publi­ca­des també en aquest àlbum, que donen nova veu i res­ca­ba­len la dig­ni­tat de dones valen­tes, com fa la història de Circe, la pros­ti­tuta, o Devil-idad, la història de la des­es­pe­rada dona valenta que es deixa caure en el perill per retro­bar l’amat, rea­lit­za­des també a la mateixa època per aquesta revista amb guió de Felipe Hernández Cava. Totes són dones valen­tes, el seu atre­vi­ment neix amb la història i la cons­tru­ei­xen con­jun­ta­ment amb els homes. L’auto­ria inter­pel·la també una dona valenta perquè, com totes bé sabem, ser dona és arris­car-se a ser en la difi­cul­tat. Recu­pe­rar-la és valo­rar aquest canvi de pers­pec­tiva i veure que segueix sent neces­sari avui, que la història segueix man­te­nint actu­a­li­tat i que cal res­ca­tar encara mol­tes dones del silenci i pro­moure molts can­vis en la nos­tra forma de mirar.

La seva recu­pe­ració actu­a­lit­zada es deu a l’interès dels lec­tors i a l’esforç de la petita edi­to­rial sevi­llana, Isla de Nabumbu, dedi­cada a crear l’accés a tre­balls con­si­de­rats interes­sants amb una magnífica repro­ducció i una gran cura en l’edició. El tre­ball no sols s’ha res­tau­rat com­ple­ta­ment, també s’ha dut a terme una estu­penda tasca de docu­men­tació i s’ha com­ple­men­tat amb altres històries i tex­tos crítics dels autors i de Nor­man Fernández per con­tex­tu­a­lit­zar tant la pro­ta­go­nista com l’autora. La seva edició en lli­bre ha anat acom­pa­nyada per una expo­sició retros­pec­tiva del meu tre­ball Mata Hari i altres dones valen­tes i diver­ses con­ferències a uni­ver­si­tats. Des­gra­ci­a­da­ment, l’estra­nya situ­ació en què la pandèmia ens con­fina ha fet ajor­nar mol­tes de les acti­vi­tats ja pro­gra­ma­des fins al pro­per mes de juny.

L’autèntica allau d’incor­po­ra­ci­ons de dones al còmic no va ser fins al 2009, però és cert que, a par­tir dels anys vui­tanta –al mateix temps que encara es man­te­nien les grans pro­fes­si­o­nals del còmic femení–, a les auto­res pio­ne­res de còmic adult es van sumar alguns noms molt impor­tants que han mar­cat una notòria empremta, tant en el còmic clàssic com en el còmic expe­ri­men­tal. És el cas de l’Ana Mira­lles o de la Laura Pérez Ver­netti. També als anys noranta es van incor­po­rar la Marta Guer­rero o la María Colino, però tant elles com l’Ana Juan van dei­xar el còmic ràpida­ment; millor dit, el còmic les va per­dre en no va saber valo­rar-les. No és fins després de la crisi pro­funda del mitjà, amb la des­a­pa­rició de les publi­ca­ci­ons periòdiques de finals de segle, que es comença a recu­pe­rar l’edició de fan­zins molt ben edi­tats en què es comença a rebre la incor­po­ració mino­ritària d’auto­res que recu­llen el tes­ti­moni de les pio­ne­res. Aquesta emergència, que esclata final­ment a par­tir de 2013, no ha dei­xat de créixer. Les cau­ses de la seva emergència són clares: d’una banda, les noves tec­no­lo­gies donen un accés directe amb el públic que ja no passa el fil­tre de la direcció mas­cu­lina; de l’altra, el con­tacte entre auto­res, guio­nis­tes, colo­ris­tes, edi­to­res, lli­bre­res i lec­to­res ha donat lloc al tre­ball asso­ci­a­tiu, que es tra­du­eix en un guany impor­tant en presència i visi­bi­li­tat.

Per des­comp­tat que sí!... El còmic tindrà futur si la indústria s’arrisca inver­tint en pro­ducció pròpia i el reforça; el for­mat pot can­viar, però el llen­guatge del còmic és de tan gran síntesi expres­siva que s’hibrida amb la resta de mit­jans i ens rodeja amb les seves ico­nes, des de la publi­ci­tat, els vide­o­jocs, el cinema, la premsa o la tele­visió..., però també es recu­pera com a objecte valuós, trans­mis­sor d’art, quan es tracta amb dig­ni­tat cui­dant-lo com a lli­bre.