Llibres

JOSEP M. HERNÁNDEZ RIPOLL

Novel·lista i periodista

“Tinc poc a perdre”

A aquestes alçades de la pel·lícula, dedicant-me a la novel·la negra tinc poc a perdre i molt a guanyar

Josep Maria Hernández Ripoll, en molts àmbits més cone­gut com a Txus­qui, és un veterà peri­o­dista musi­cal. Sem­pre ha escrit, ja des de l’escola. Com a pro­fes­si­o­nal, milers d’arti­cles, guions de tele­visió i alguns lli­bres. El 2016 va debu­tar en novel·la negra amb La son­risa helada, pro­ta­go­nit­zada pel detec­tiu pri­vat Simón Prisco. Amb el segon lliu­ra­ment de la sèrie de Prisco, La mort del rei Gas­par, que ha publi­cat Brau, va gua­nyar la ter­cera edició del premi Empordà de novel·la.

Nit de Reis de l’any 2000. Pol Satí, un jove can­tau­tor que ha tri­om­fat amb un sol tema, un noi tan encan­ta­dor per a les fans com odiós per als que s’hi rela­ci­o­nen, mor d’un supo­sat atac de cor fent de rei Gas­par en la caval­cada muni­ci­pal. Prisco es farà càrrec de la inves­ti­gació, a través de la qual Hernández Ripoll ens mos­tra, de punta a punta, la Bar­ce­lona (i Coll­bató) de l’època i radi­o­gra­fia el sec­tor musi­cal que tan bé coneix.

‘La mort del rei Gas­par’ par­teix d’una experiència com a patge reial?
A l’inrevés. Pri­mer va sor­gir la pre­gunta de com es podria matar el rei Gas­par en plena caval­cada sense que ningú se n’adonés. Després de donar-hi mol­tes vol­tes, vaig esbri­nar com es podia fer. No va ser fàcil. Però encara em fal­tava saber si era fac­ti­ble... Així que vaig dema­nar a la gent de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona que m’hi dei­xes­sin par­ti­ci­par i, molt ama­ble­ment, em van per­me­tre fer de patge del rei ros. Em vaig posar el tur­bant, la capa i els pan­ta­lons bom­bat­xos i, apa, a fer tre­ball de camp. Ara, que quedi clar, jo no vaig matar ningú. Però de poder, es pot.
I com va anar?
Va ser fantàstic. Milers i milers de cri­a­tu­res cri­dant men­tre em lliu­ra­ven les car­tes. Una experiència ino­bli­da­ble afe­gida al fet que vaig poder com­pro­var que la trama pre­vista tenia soli­desa per ser veri­tat, que no era inver­sem­blant.
A finals del 2016 va publi­car ‘La son­risa helada’, pri­mera aven­tura de Simón Prisco. ‘La mort del rei Gas­par’, quan la va escriure?
Vaig començar a escriure-la dos o tres mesos després que sortís La son­risa helada. La pri­mera entrega em va ser­vir de tram­polí per ani­mar-me a pas­sar aquesta segona al paper.
Com que hi ha canvi de llen­gua, la va redac­tar en cas­tellà i la va tra­duir?
No. La vaig escriure direc­ta­ment en català, com em va sug­ge­rir una agent literària que tenia ales­ho­res. Va ser efímera, però, perquè poc després va aban­do­nar aquest sec­tor tan com­pli­cat per dedi­car-se a coses més ren­di­bles. Em va cos­tar una mica aga­far el to del pro­ta­go­nista en català, però em sem­bla que ho he acon­se­guit prou bé. De fet, m’han donat un premi. I això m’enor­gu­lleix.
Par­lant d’això, tal com està de satu­rat el mer­cat edi­to­rial, sovint cal gua­nyar algun premi per poder publi­car, oi?
Publi­car és una tasca titànica si no ets un pri­mera espasa o un autor reco­ne­gut. Per això el premi ha estat una bene­dicció que m’ha estal­viat el via­cru­cis d’anar picant por­tes, d’edi­to­rial en edi­to­rial. Aquest és el motiu prin­ci­pal de per què no vaig començar a escriure la segona aven­tura d’en Prisco fins que no vaig tenir la pri­mera a les mans, ja edi­tada.
Per cert, d’on surt el nom de Prisco?
A mi els noms dels per­so­nat­ges em sur­ten d’una manera molt natu­ral, espontània. I en Simón Prisco és el millor exem­ple. El vaig tro­bar molt con­vin­cent i cacofònic. I el cognom fun­ci­ona sol... Després vaig inves­ti­gar i resulta que, al segle III, Prisco era un mem­bre de la guàrdia pre­to­ri­ana durant el reg­nat de Gor­di­ano III. També et puc dir que és un cognom estès en algu­nes zones d’Itàlia i que a l’Estat espa­nyol hi ha una petita comu­ni­tat Prisco al poble de Con­su­e­gra, província de Toledo. Curiós, no?
Sobre­tot el nom del poble... Però seguint amb els noms, n’hi ha de reals, com ara de res­tau­rants, pro­gra­mes de tele­visió i de per­sona, però, en canvi, en maqui­lla alguns, com ara Ramon Mun­ta­ner, dele­gat ter­ri­to­rial de la SGAE, que passa a ser Anton Bal­mes. Per què?
Els per­so­nat­ges que inter­ve­nen en la trama tots per­ta­nyen a la ficció. Una altra cosa són els que s’uti­lit­zen de referència. Aquells que par­len, que tenen diàlegs, que interac­tuen entre ells, no els puc con­ver­tir en retrats més o menys afor­tu­nats de gent real. Només ho he fet en un cas, el d’una per­sona de Coll­bató que va morir fa un temps i a la qual he vol­gut retre home­natge.
S’ha ins­pi­rat en gent real, doncs?
Mai saps d’on surt la ins­pi­ració. Els per­so­nat­ges me’ls ima­gino, els poso nom i després intento tro­bar-los una per­so­na­li­tat, un tret dife­ren­cial. Diguem-ne que sí, que és pro­ba­ble, però la rea­li­tat i la ficció no es cor­res­po­nen. Els per­so­nat­ges del lli­bre no són un doble de gent real.
El crític musi­cal Quim Colom tam­poc?
No, no és real. Només fal­ta­ria! La fauna de crítics musi­cals és molt vari­ada i n’hi ha de tota mena i nivell. Amb en Quim Colom volia fer una mena de bou­tade, ja que, en rea­li­tat, el crític i el lloro són la mateixa per­sona. Com un des­do­bla­ment de per­so­na­li­tat en què es mos­tren les dues cares de la pro­fessió. També es pot enten­dre com una paròdia d’aquells crítics que seguei­xen fil per randa les pau­tes d’una bíblia, que en aquest cas serien les revis­tes musi­cals anglo­sa­xo­nes de referència.
El millor crític musi­cal només ho pot ser un lloro, com el Batuta?
Si tens l’oïda abso­luta com ell, o com era el cas d’en Mozart, tens molts números, sí. Però en una crítica musi­cal exis­tei­xen altres ele­ments més enllà de les par­ti­tu­res, la tècnica ins­tru­men­tal o l’afi­nació. En la posada en escena, la sin­cro­nia amb el públic i les sen­sa­ci­ons que des­perta el xou, en aquests casos, que són impor­tantíssims, el Batuta fa curt.
L’obra està plena de refe­rents de tota mena. En espe­cial de musi­cals, suposo que pel seu ves­sant de peri­o­dista musi­cal des de fa molts anys...
En Prisco i jo for­mem part d’una gene­ració que ha cres­cut envol­tada de referències musi­cals. Musi­cals, literàries, cine­ma­togràfiques... Però les musi­cals són bàsiques. A les dis­cos i les fes­tes, amb les radiofórmu­les, els pri­mers cas­sets, els sin­gles, els elapés, l’arri­bada dels CD... L’evo­lució i la pro­li­fe­ració de les sales de con­certs, la irrupció de Bar­ce­lona dins del circ inter­na­ci­o­nal del rock... Crec que la música, les cançons, és una part molt impor­tant de la nos­tra existència. Una lli­bre­tera em deia l’altre dia que La mort del rei Gas­par és un lli­bre amb banda sonora. Com la vida mateixa. I en aquesta banda sonora, fins i tot hi ha un tema ori­gi­nal que té un pes impor­tant en la trama. Un tema que s’ha fet rea­li­tat gràcies al fet que el can­tau­tor Dani Flaco li ha posat música. Qui la vul­gui escol­tar, ho pot fer al You­Tube.
És el tema amb què tri­omfa Pol Satí, la víctima a la novel·la, oi? ‘El pro­blema de Hous­ton’. Està bé tenir una banda sonora ‘ori­gi­nal’, pròpia...
Escriure la lle­tra d’una cançó de novel·la, amb els paràmetres i con­di­ci­o­nants que imposa el relat, és una cirera massa lla­mi­nera per no fer el pas de posar-li música. Una opció que és com donar-li vida, amb la qual el tema surt de les pàgines del lli­bre per volar sol. Fa un parell d’anys que en vam par­lar, el Dani Flaco i jo, un dia que va venir a dinar a casa. I quan el lli­bre ja tenia data d’edició, es va posar a l’obra. El resul­tat té gràcia, és fàcil d’escol­tar i s’enganxa, amb aire de rocka­billy... Si algun dia el virus ens per­met fer una pre­sen­tació com cal, en Dani la can­tarà en directe, això segur.
Com veu el món de la música, ara?
La veri­tat és que el veig com sem­pre. Pot­ser una mica més inflat. Abans es venien dis­cos, ara es venen cançons. Abans havies de sor­tir en pan­ta­lla per fer-te veure; ara, amb les xar­xes soci­als, qui no et veu és perquè no vol. Con­clusió, els que domi­nen els alta­veus s’ho men­gen tot i els que no entren en aquests cer­cles han de picar pedra fins a l’exte­nu­ació. Com sem­pre. La vida con­ti­nua igual, però ara és tot molt més escan­dalós i, sobre­tot, molt més ràpid i fugaç. Ara tot va a una velo­ci­tat tan endi­mo­ni­ada que costa de seguir.
La víctima que posa en marxa la trama, Pol Satí, és un “pro­ducte” com tants d’altres, que vam­pi­ritza el seu entorn...
A en Pol Satí li sona la flauta per casu­a­li­tat. Això forma part de la con­tra­dicció, un con­cepte pre­sent al llarg de tota la història. És una bata­lla ances­tral: la sort ver­sus el talent. Amb això no vull dir que aquells que tri­om­fen no tenen talent, sinó que no tot­hom que tri­omfa en té. Com també hi ha molts músics amb talent que no tri­om­fen. Ningú con­trola la fórmula de l’èxit... Aquest és un dels grans secrets de tota mena d’art.
Simón Prisco, amb aju­des, però se’n surt de tots els mer­ders. Ara bé, en una bara­lla perd, no beu alco­hol, ni fuma, va en escúter... No té gaire de detec­tiu clàssic.
Els clàssics són els clàssics. La Bar­ce­lona de finals del segle XX no és igual que la Nord-amèrica dels anys qua­ranta, del blanc i negre. De fet, no s’assem­blen gens. Un dels paràmetres en la cons­trucció de Simón Prisco com a per­so­natge és que havia de ser un paio medi­ter­rani. Una per­sona que ha sofert un ensurt físic en la fron­tera dels qua­ranta, que es veu obli­gat a dei­xar tots els vicis per ins­tal·lar-se de nou a la ciu­tat i començar una nova vida, dei­xar de ser un nòmada per con­ver­tir-se en seden­tari. Sap que s’ha de cui­dar i es cuida... Aquest és el seu objec­tiu. Des d’aquest prisma, és clar que Prisco mai s’entendrà amb, per exem­ple, Phi­lip Mar­lowe.
I de vostè té gaire cosa?
Em fa molta gràcia la gent que diu que soc jo. Es nota que no em conei­xen.
No ho afirmo, només ho pre­gunto...
Ell és poc més gran, vam viure la mateixa època, pot­ser anàvem als matei­xos locals, a les matei­xes fes­tes uni­ver­sitàries o a les matei­xes mani­fes­ta­ci­ons... Tenim en comú el moment històric, haver-nos fet grans en el post­fran­quisme, amb l’esclat de la Bar­ce­lona més oberta i diver­tida. I això és molt deter­mi­nant.
Tota l’obra està recor­re­guda per un to gai­rebé de sai­net. És novel·la negra, sí, amb morts, inves­ti­ga­ci­ons, vigilàncies, pallis­ses, deduc­ci­ons, crítica social..., però amb força girs humorístics.
Sí que es pot dir que en la meva manera d’escriure hi ha una pro­pensió a la cari­ca­tura. I que l’humor és una cons­tant en la nar­ració. No entenc per què no es pot escriure de morts, d’assas­si­nats, d’inves­ti­ga­ci­ons amb una bona dosi de sen­tit de l’humor. De sar­casme. Fins i tot, de sor­ne­gue­ria. Per això em cos­ten els nòrdics, amb per­so­nat­ges tur­men­tats, tan­cats en ells matei­xos, depres­sius... La meva mare sem­pre deia de mi: “Aquest xaval es riu del mort i de qui el vet­lla.” És part de la meva per­so­na­li­tat. Això sí, sem­pre intento que l’humor sigui ele­gant. Detesto l’humor bar­roer.
I per què està ambi­en­tada el 2000? Li interessa l’època per algun motiu?
El pri­mer títol està ambi­en­tat el 1999. Vaig triar aquest any perquè m’interes­sava aga­far com a referència el canvi del mil·lenni. El pas de les pes­se­tes als euros, la revo­lució tec­nològica que ens venia a sobre i que en dues dècades ha mar­cat la nos­tra manera d’enten­dre la vida, de tre­ba­llar, de rela­ci­o­nar-nos. Per seguir la sèrie, la segona l’he ambi­en­tat el gener del 2000, quan ens aca­bava de pas­sar l’ensurt del col·lapse informàtic que ales­ho­res es pre­veia. Crec que ambi­en­tant-les en aquest moment cru­cial fa que tot­hom que les lle­geix es recordi de què feia i com estava en aquells temps. Una mica de nostàlgia per part dels que ja comen­cem a arri­bar a una certa edat.
Ha publi­cat lli­bres infan­tils amb èxit, com ara ‘Con­tes de tots colors’, però amb la novel·la negra ja sap on s’està ficant?
La novel·la negra m’ha interes­sat des de jove­net. I amb els lli­bres de Car­valho vaig arri­bar a l’èxtasi. Encara tinc Vázquez Mon­talbán com un dels meus prin­ci­pals refe­rents. Ales­ho­res ja em plan­te­java que un dia escriu­ria una novel·la negra, però ho vaig anar ajor­nant perquè m’he pas­sat mitja vida anant de les redac­ci­ons dels dia­ris als platós tele­vi­sius, pas­sant per les sales de con­certs. Quan vaig tenir l’opor­tu­ni­tat, no ho vaig dub­tar. I hi con­ti­nuo. A aques­tes alçades de la pel·lícula, dedi­cant-me a la novel·la negra tinc poc a per­dre i molt a gua­nyar.
Par­lem una mica de la cuina cre­a­tiva. Com escriu? Pre­para un esquema previ?
Ho con­cebo en dues fases. Pri­mer es tracta de tenir clara la trama. Podríem dir que es fabrica com un túnel, has de tenir un prin­cipi i un final i, a par­tir d’aquí, per­fo­rar cap al cen­tre, fins que les dues línies es tro­ben en un punt que es con­ver­teix en el nus d’unió, en allò que fa que la història tin­gui una raó de ser. Això es tra­du­eix en un esque­let en què es van desen­vo­lu­pant totes les esce­nes, es van suc­ceint els per­so­nat­ges i les situ­a­ci­ons. Com un esquema ampliat. Un cop enlles­tit, comença la fase d’escrip­tura. Ales­ho­res poses la màquina a fun­ci­o­nar i, apa!, a tan­car-se a l’estudi i a seguir una rutina de vuit hores al dia en què hi ha moments molt afor­tu­nats i d’altres en què t’empre­nyes amb tu mateix perquè les coses no sur­ten com hau­rien de sor­tir.
Està tre­ba­llant en el nou Simón Prisco?
Ja estic en fase d’escrip­tura de la ter­cera entrega, sí. I torna a ser en català. I m’agrada, que sigui així. És una història dife­rent, ubi­cada entre l’estiu i la tar­dor del 2001, tant pel con­cepte del cas que ha d’inves­ti­gar com en l’estruc­tura nar­ra­tiva. I també hi ha un Prisco 4 en fase embrionària... Però encara és massa d’hora per donar-ne detalls.
Fa l’efecte que s’ho ha pas­sat molt bé cre­ant ‘La mort del rei Gas­par’... En gene­ral, s’ho passa bé escri­vint?
Escriure, per a mi, és una cosa natu­ral. Ho he fet des que al col·legi par­ti­ci­pava en con­cur­sos de redac­ci­ons. M’he pas­sat la vida escri­vint, en un for­mat o un altre, però escri­vint. Si m’ho he pas­sat bé? És com tot, a esto­nes sí, a esto­nes no tant. No soc gaire d’empre­nyar-me, més aviat al con­trari, però quan t’agafa una pájara, com diuen els ciclis­tes, i no avan­ces tant com vol­dries, has de tro­bar un sis­tema per cal­mar els ànims, per tem­pe­rar els ner­vis... Un sis­tema que no estic dis­po­sat a expli­car. [Riu]

Amb música, millor

Josep Maria Hernández Ripoll (Barcelona, 1958) va començar a treballar al Diari de Barcelona amb només 19 anys. Va treballar gairebé trenta anys com a periodista de música a l’Avui –hi va dirigir la primera etapa del suplement Rock&Clàssic– i també va col·laborar a ràdios i revistes. Com a guionista de TV ha treballat en programes com ara La Marató, Sputnik, Avisa’ns quan arribi el 2000, Zona V... Amb Aro Sainz de la Maza va publicar dues recopilacions de contes infantils: Contes de tots colors i Tot un món de contes. També és autor de BarnaSants. Barricades de cançons, publicat pel vintè aniversari del festival.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia