Arts escèniques

Crònica

teatre en capella

Benaurat l’art trobat

L’activitat, presentada com una acció per fintar la prohibició del Procicat, va acabar sent la vetlla del títol

Els mos­sens de l’església de Santa Anna, un lloc que acull els sen­se­sos­tre diària­ment, reci­ten bé Sisa quan diuen allò de “casa nos­tra és casa vos­tra, si és que hi ha casa d’algú”. Ho fan amb aque­lla ten­dresa del qui con­fia, com sant Fran­cesc d’Assís. Ahir al ves­pre van aco­llir els des­val­guts de la cul­tura. Sense mala fe, amb els braços oberts. Encara que l’acció dels orga­nit­za­dors havia jugat a les xar­xes soci­als amb aque­lla sor­ne­gue­ria de Car­les Flavià i el Pare Manel (de con­ver­tir l’església en un espai on es pogues­sin expres­sar els mal­vis­tos pel poder; fins a rebre el mateix dia­ble si fes falta), l’alçacoll va aflo­rar. Aquesta acti­vi­tat insòlita, l’havia con­vo­cada l’Assem­blea de Tre­ba­lla­dors de la Cul­tura, i el títol, que podia sem­blar una catxa (Vet­lla d’espi­ri­tu­a­li­tat i art) al final, no ho va resul­tar ser. Benau­rat l’art de la trans­fi­gu­ració i de la sor­presa sense gir cínic.

A quarts de set de la tarda, els volun­ta­ris que fran­que­ja­ven la porta ja lamen­ta­ven als gru­pets de per­so­nes que volien assis­tir-hi que ja no que­da­ven pla­ces lliu­res per a aquesta cele­bració insòlita. Les seves deman­des volien pre­ser­var al màxim tots els con­gre­gats acon­se­llant com posar bé la mas­ca­reta i com rui­xar-se de gel un cop i un altre. Ahir era gent de la cul­tura; però qual­se­vol altre dia serien neces­si­tats de pri­mer ordre. Aquest va ser el pri­mer bany d’humi­li­tat del col·lec­tiu artístic i d’assumpció d’agrair l’esforç i el risc que havia aco­llit l’església de Santa Anna. Qui hi havia? Des de les actrius Carme Sansa, Mario Gas i Vicky Peña. O Toni Casa­res, de la Sala Beckett, i Magda Puyo, de l’Ins­ti­tut del Tea­tre. Imma Colo­mer lle­gia un dels salms. Entre la gene­ració més jove, Enric Cam­bray, Marc Pujol, Aleix Fauró o Clara i Ari­adna Peya, que, en prin­cipi, havien d’actuar amb dues ger­ma­nes Sey. Però que van decli­nar fer-ho perquè no se sen­tien iden­ti­fi­ca­des amb el to de la cele­bració, que res­pec­ta­ven però no com­par­tien.

La cul­tura és sana­dora. I veure com es mouen els balla­rins d’ARTrans­forma acon­se­gueix unir els dos extrems: notar com la potència dels braços pro­jecta línies infi­ni­tes i com­mou el som­riure sin­cer, d’una bon­dat i una lli­ber­tat abso­lu­tes. Al cos­tat, el cant d’Enric Cas­tig­nani a mode de salm d’ober­tura; el ball amb la roda d’Oriol Sabaté (amb acom­pa­nya­ment de Peio Sánchez màgic); o el monòleg d’Alhayat en què expressa la por de cre­uar el mar en una barca massa feble casava amb el to de ger­ma­nor religiós, de bus­car lli­gams entre aque­lla església de les cata­cum­bes, de la teo­lo­gia de l’alli­be­ra­ment, de l’uni­vers de Taizé. La bel·ligerància, el con­trast, va venir de la cava­lle­ria del Comando Señoras, amb un punt d’iro­nia amb gel a la bossa i una acti­tud empo­de­ra­dora i amb la lec­tura del mani­fest de l’Assem­blea: recla­men més atenció als més febles de la cul­tura i exi­gei­xen mesu­res efi­ca­ces tant a la Gene­ra­li­tat com a l’Estat espa­nyol (que, per cert, ahir va anun­ciar que des­ti­nava 4 mili­ons d’euros a la cul­tura cata­lana però que s’adreça a com­pa­nyies com ara La Fura dels Baus, Dagoll Dagom, la Fun­dació Cas­tell de Pera­lada i els Amics de l’Òpera). Benau­rat l’art perquè és capaç de sor­pren­dre els més rebels i por­tar-los al ter­reny de l’escolta trans­cen­den­tal. El gel de Santa Anna fa olor de sàndal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia