La vida vulnerable
Edicions 62 presenta ‘La vida juga amb mi’, del narrador israelià David Grossman, una novel·la que aprofundeix en uns personatges relacionats amb l’extermini
No hi ha cap dubte que l’obra de David Grossman (Jerusalem, 1954) es convertirà en un dels grans testimonis de la literatura del canvi de segle. Alineat amb les causes pacifistes, ni tan sols la mort del seu fill Uri, caigut en combat el 2006, l’ha fet desistir del seu compromís en favor de la pau. Edicions 62 l’incorpora de nou al seu catàleg amb la novel·la La vida juga amb mi mitjançant una traducció de Roser Lluch impecable.
En roda de premsa telemàtica parlem amb Grossman sobre la literatura i el diàleg, dues idees que travessen la seva obra, sempre a primera línia de foc. El narrador, tot i ser crític amb el govern israelià, es mostra favorable a les relacions que ha iniciat amb països àrabs moderats, perquè potser així els deixen de veure com el dimoni. Grossman exigeix paral·lelament la pau amb els palestins: “Espero que mai m’hagi traït. No vull respondre de manera categòrica. He estat en situacions molt difícils i no puc assegurar haver fet el que era més correcte, però qui ho sap.”
La vida juga amb mi és la història d’una immersió. Parteix de la necessitat que té la Nina que la seva mare li expliqui què va passar a Iugoslàvia, durant la primera part de la seva vida, quan, jove jueva i croata, es va enamorar obstinadament del Milo, i per què ell va ser empresonat, acusat de ser un espia estalinista. Vol saber per què la Vera va ser deportada a un camp de reeducació a l’illa de Goli Otok i per què la va abandonar als sis anys. A més, la Nina suggereix tornar al lloc terrible que va marcar el destí de les tres dones. El viatge suposa capbussar-se en el passat més fosc per tal de curar la ferida que ha anat passant de generació en generació: “Només a través de l’art ens podem arribar a protegir. Ho dic perquè ens acostem al dia de la celebració de la fi de l’Holocaust, l’alliberament d’Auschwitz. Com un col·labora amb el terror i com hauria actuat tant com a víctima com com a botxí.”
La novel·la reflecteix en una història extrema –que li va explicar una dona de noranta anys– l’experiència d’una dona jueva casada amb un oficial serbi que va sobreviure a l’Holocaust. Representa un viatge al passat a una illa de la costa de Croàcia on la dona va estar reclosa durant gairebé quatre anys per haver-se negat a trair l’honor del seu marit. “És un repte per mi escriure des del punt de vista d’una dona”, ha confessat David Grossman.
Dolor i esperança formen part de l’escriptura: “Si un s’enderroca, s’ha de reconstruir mentre escriu. I ha de ser creïble; ets tu, però no ho ets... No vull viure una vida sense significat. Quan escric visito llocs on no volia anar. És un procés dolorós però que ens obre a l’esperança, al futur. Per tenir imaginació hem de tenir esperança. Els que escriviu coneixeu el plaer que comporta l’escriptura.”
Reparar el passat és un dels conceptes de la novel·la: “En aquest llibre i en altres anteriors he escrit sobre gent que ha tingut grans pèrdues, gent pressionada pels seus pares i les circumstàncies. La vida els ha esclavitzat en les ferides. Escriure sobre aquestes ferides és alliberador. Un trauma és un fenomen que ens embolcalla, però separar-nos del trauma perquè no ens acorrali ens alliberarà. Quan expliquem la història de la nostra vida, amb els anys l’expliquem com actors. Ens fem presoners d’aquesta història oficial. De tant en tant cal recuperar els traumes, analitzar-los de manera més madura per relativitzar-los i posar-los en comú. Una de les recompenses d’escriure és relatar la capa humana del relat, l’arqueologia humana. Tenim el privilegi de dominar totes aquestes capes.”
Sobre la identitat, David Grossman diu: “Identitat és la història que ens relatem i està relacionat amb la memòria, amb el record. Al meu país tenim una memòria escrita des de fa quatre mil anys. Tenim quatre mil anys de llengua, d’història, memòria i record. Si el patriarca Abraham s’assegués amb nosaltres, crec que podria entendre la meitat del que diem. Tenir una història codificada tan llarga és un lloc mental, fins i tot per a les coses que volem canviar.”