Llibres

La vida vulnerable

Edicions 62 presenta ‘La vida juga amb mi’, del narrador israelià David Grossman, una novel·la que aprofundeix en uns personatges relacionats amb l’extermini

No hi ha cap dubte que l’obra de David Gross­man (Jeru­sa­lem, 1954) es con­ver­tirà en un dels grans tes­ti­mo­nis de la lite­ra­tura del canvi de segle. Ali­neat amb les cau­ses paci­fis­tes, ni tan sols la mort del seu fill Uri, cai­gut en com­bat el 2006, l’ha fet desis­tir del seu com­promís en favor de la pau. Edi­ci­ons 62 l’incor­pora de nou al seu catàleg amb la novel·la La vida juga amb mi mit­jançant una tra­ducció de Roser Lluch impe­ca­ble.

En roda de premsa telemàtica par­lem amb Gross­man sobre la lite­ra­tura i el diàleg, dues idees que tra­ves­sen la seva obra, sem­pre a pri­mera línia de foc. El nar­ra­dor, tot i ser crític amb el govern isra­elià, es mos­tra favo­ra­ble a les rela­ci­ons que ha ini­ciat amb països àrabs mode­rats, perquè pot­ser així els dei­xen de veure com el dimoni. Gross­man exi­geix paral·lela­ment la pau amb els pales­tins: “Espero que mai m’hagi traït. No vull res­pon­dre de manera categòrica. He estat en situ­a­ci­ons molt difícils i no puc asse­gu­rar haver fet el que era més cor­recte, però qui ho sap.”

La vida juga amb mi és la història d’una immersió. Par­teix de la neces­si­tat que té la Nina que la seva mare li expli­qui què va pas­sar a Iugoslàvia, durant la pri­mera part de la seva vida, quan, jove jueva i cro­ata, es va ena­mo­rar obs­ti­na­da­ment del Milo, i per què ell va ser empre­so­nat, acu­sat de ser un espia esta­li­nista. Vol saber per què la Vera va ser depor­tada a un camp de ree­du­cació a l’illa de Goli Otok i per què la va aban­do­nar als sis anys. A més, la Nina sug­ge­reix tor­nar al lloc ter­ri­ble que va mar­car el destí de les tres dones. El viatge suposa cap­bus­sar-se en el pas­sat més fosc per tal de curar la ferida que ha anat pas­sant de gene­ració en gene­ració: “Només a través de l’art ens podem arri­bar a pro­te­gir. Ho dic perquè ens acos­tem al dia de la cele­bració de la fi de l’Holo­caust, l’alli­be­ra­ment d’Auschwitz. Com un col·labora amb el ter­ror i com hau­ria actuat tant com a víctima com com a botxí.”

La novel·la reflec­teix en una història extrema –que li va expli­car una dona de noranta anys– l’experiència d’una dona jueva casada amb un ofi­cial serbi que va sobre­viure a l’Holo­caust. Repre­senta un viatge al pas­sat a una illa de la costa de Croàcia on la dona va estar reclosa durant gai­rebé qua­tre anys per haver-se negat a trair l’honor del seu marit. “És un repte per mi escriure des del punt de vista d’una dona”, ha con­fes­sat David Gross­man.

Dolor i espe­rança for­men part de l’escrip­tura: “Si un s’ender­roca, s’ha de recons­truir men­tre escriu. I ha de ser creïble; ets tu, però no ho ets... No vull viure una vida sense sig­ni­fi­cat. Quan escric visito llocs on no volia anar. És un procés dolorós però que ens obre a l’espe­rança, al futur. Per tenir ima­gi­nació hem de tenir espe­rança. Els que escri­viu conei­xeu el plaer que com­porta l’escrip­tura.”

Repa­rar el pas­sat és un dels con­cep­tes de la novel·la: “En aquest lli­bre i en altres ante­ri­ors he escrit sobre gent que ha tin­gut grans pèrdues, gent pres­si­o­nada pels seus pares i les cir­cumstàncies. La vida els ha escla­vit­zat en les feri­des. Escriure sobre aques­tes feri­des és alli­be­ra­dor. Un trauma és un feno­men que ens embol­ca­lla, però sepa­rar-nos del trauma perquè no ens acor­rali ens alli­be­rarà. Quan expli­quem la història de la nos­tra vida, amb els anys l’expli­quem com actors. Ens fem pre­so­ners d’aquesta història ofi­cial. De tant en tant cal recu­pe­rar els trau­mes, ana­lit­zar-los de manera més madura per rela­ti­vit­zar-los i posar-los en comú. Una de les recom­pen­ses d’escriure és rela­tar la capa humana del relat, l’arque­o­lo­gia humana. Tenim el pri­vi­legi de domi­nar totes aques­tes capes.”

Sobre la iden­ti­tat, David Gross­man diu: “Iden­ti­tat és la història que ens rela­tem i està rela­ci­o­nat amb la memòria, amb el record. Al meu país tenim una memòria escrita des de fa qua­tre mil anys. Tenim qua­tre mil anys de llen­gua, d’història, memòria i record. Si el patri­arca Abra­ham s’assegués amb nosal­tres, crec que podria enten­dre la mei­tat del que diem. Tenir una història codi­fi­cada tan llarga és un lloc men­tal, fins i tot per a les coses que volem can­viar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia