Adéu a l'escultor orgànic

Com­pa­rat i posat per Juan-Edu­ardo Cir­lot al mateix nivell de Chi­llida, Subi­rachs i Villèlia, el crític d'art en va dir que si no era tan cone­gut com altres escul­tors de la seva gene­ració es devia a una qua­li­tat molt espe­cial de l'artista, “la seva entrega durant anys a la seva tasca, gai­rebé com el caràcter d'un monòleg soli­tari”. Gens amant de l'auto­con­tem­plació, Mar­cel Martí se n'ha anat d'aquest món amb una dis­creció sem­blant. Va morir dime­cres pas­sat als 85 anys, i ahir es va cele­brar una cerimònia fami­liar íntima a Pera­ta­llada. Nas­cut el 1925 a Alvear (Argen­tina) de pares cata­lans, als tres anys ja va venir a viure a Bar­ce­lona. Va començar a dibui­xar als 17 anys, i a par­tir de 1946 va començar a interes­sar-se també per l'escul­tura. El 1948, va pre­sen­tar la seva pri­mera expo­sició a la Sala Caralt de Bar­ce­lona. L'èxit de la mos­tra li va per­me­tre viat­jar a París, on es va inte­grar als cer­cles artístics de la ciu­tat. A par­tir d'aquí, va viat­jar cons­tant­ment arreu del món per expo­sar les seves obres. Des del 1953, es va dedi­car gai­rebé de manera exclu­siva a l'escul­tura, que després d'una etapa figu­ra­tiva, des de 1958, va evo­lu­ci­o­nar cap a l'abs­tracció. El 1961, va ins­tal·lar la seva pri­mera obra monu­men­tal –de la qual serà molt prolífic–, una escul­tura al jardí de Mont­bau. El 1970, es va ins­tal·lar al Baix Empordà. De les innom­bra­bles par­ti­ci­pa­ci­ons en expo­si­ci­ons col·lec­ti­ves va des­ta­car com un dels selec­ci­o­nats per Art 73, expo­sició antològica d'artis­tes espa­nyols a la Fun­dació March de Madrid.

Mar­cel Martí és con­si­de­rat un escul­tor lli­gat a l'infor­ma­lisme pel caràcter expres­si­o­nista de les seves obres, que deno­ten la influència d'artis­tes de la talla de Henry Moore i Julio González. Les seves obres més carac­terísti­ques, mar­ca­des per la per­fecció de la fac­tura, són les escul­tu­res orgàniques. I els mate­ri­als més uti­lit­zats són des del ferro fins al bronze, a més de la pedra, el mar­bre i la fusta.