Altres

Amb B de Barcelona

Bohigas té edificis als principals carrers de la ciutat, però el seu gran llegat és el d’haver transformat l’urbanisme de la capital catalana en el tombant del segle XX

En la història i l’alfa­bet de Bar­ce­lona, en pri­mer lloc sem­pre hi apa­rei­xerà Ilde­fons Cerdà i, a con­ti­nu­ació, Oriol Bohi­gas. L’arqui­tecte i urba­nista tras­pas­sat dimarts és reco­ne­gut per tot­hom com l’home que va dis­se­nyar la Bar­ce­lona moderna, i si Cerdà va dibui­xar l’engran­di­ment de la ciu­tat, superant la bar­rera de les anti­gues mura­lles, Bohi­gas la va pro­jec­tar al segle XXI fent ater­rar el mur que feia que la ciu­tat visqués d’esquena al mar Medi­ter­rani.

Bohi­gas serà recor­dat més per la seva funció com a urba­nista, mà dreta de Pas­qual Mara­gall en la trans­for­mació de Bar­ce­lona arran de la can­di­da­tura olímpica del 1992, que no pas com a arqui­tecte. Tot i això, del seu taller, for­mat amb Josep Maria Mar­to­rell i David Mackay, n’han sor­tit edi­fi­cis que avui es poden veure a les prin­ci­pals avin­gu­des i pla­ces de la ciu­tat, com la casa rusc de la Meri­di­ana, el Palau Nou de la Ram­bla, la seu de la UGT a la ram­bla del Raval i, més recent­ment, el Museu del Dis­seny de la plaça de les Glòries, edi­fici polèmic cone­gut popu­lar­ment com “la Gra­pa­dora”.

Si la Bar­ce­lona de Cerdà va mirar cap al pla i la falda de la mun­ta­nya, la ciu­tat de Bohi­gas es va obrir a les plat­ges, amb la cons­trucció d’un pas­seig marítim qui­lomètric i el nou barri de la Vila Olímpica, nova façana marítima que anys més tard es com­ple­ta­ria amb la urba­nit­zació del Fòrum i Dia­go­nal Mar. En el seu dis­seny, Bohi­gas volia qua­tre tor­res a pri­mera línia de mar, en evo­cació de la senyera, però la con­dició d’espai marítim ter­res­tre, amb com­petències de l’Estat espa­nyol, ho va limi­tar als dos edi­fi­cis actu­als de l’Hotel Arts i la torre Map­fre.

Com a màxim res­pon­sa­ble d’urba­nisme, Bohi­gas va voler demo­cra­tit­zar la ciu­tat apos­tant pels bar­ris com a lloc de cul­tura. La seva obsessió era la dig­ni­fi­cació d’aquests espais i per això hi va por­tar escul­tu­res i hi va fer cons­truir bibli­o­te­ques.

Mili­tant de Ciu­tat Vella, vivia i tre­ba­llava a la plaça Reial, va ser el res­pon­sa­ble últim de les ope­ra­ci­ons d’espon­ja­ment al Raval, amb l’ober­tura de la Ram­bla, o al barri de Santa Cate­rina, amb l’ober­tura de l’avin­guda Cambó. Aquests pro­jec­tes, en què van par­ti­ci­par arqui­tec­tes de renom com Òscar Tus­quets, nei­xen de la trans­lació a Bar­ce­lona de l’urba­nisme de París que va cons­truir cen­tres cul­tu­rals de pri­mer nivell al nucli antic, com el Geor­ges Pom­pi­dou, o la reur­ba­nit­zació de Les Halles.

L’urba­nisme de bis­turí i exca­va­dora sem­pre és polèmic, i la polèmica va acom­pa­nyar Bohi­gas amb el debat sobre les pla­ces dures que va fer edi­fi­car. El gran espai cimen­tat de la plaça dels Països Cata­lans és un dels exem­ples més clars d’aquesta manera de fer que va ser molt cri­ti­cada per la premsa, a la qual sovint trac­tava d’igno­rant, i també per la ciu­ta­da­nia, tan enyo­rada del verd.

Una de les últi­mes pro­pos­tes de Bohi­gas va ser la d’uni­fi­car amb Bar­ce­lona una desena d’edi­fi­cis cir­cum­dants, i així cons­truir la gran ciu­tat. La pro­vo­cació anava amb ell, com quan va con­vo­car una mani­fes­tació a l’entorn de la Sagrada Família per dema­nar-ne l’ender­roc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia