Llibres

Vellesa admirable

El veterà i prolífic Joaquim Carbó es buida emocionalment a les memòries ‘Sense futur. Entre llibres i rutines’

L’autor ofereix en 350 pàgines un resum vital autobiogràfic i una visió del complicat futur
“La immersió lingüística ha servit per fer més escriptors, no més lectors”, afirma Carbó

Joa­quim Carbó està en el compte enrere fins al 24 d’agost, en què farà 90 anys que va néixer a Cal­des de Mala­ve­lla. És vell i ho repe­teix de paraula i per escrit, però és un bon, un molt bon vell –no fa honor al seu lloc de nai­xe­ment–. Manté intacte –fa l’efecte que des que va néixer– l’interès pel que l’envolta, sigui cul­tu­ral, quo­tidià, de petit o gran abast, per­so­nal o col·lec­tiu. I tot ho tes­ti­mo­nia a base d’ano­ta­ci­ons, com un entomòleg de moments vitals, pro­pis o apro­pi­ats, en què recull, com en un qua­dern de bitàcola, quina pel·lícula ha anat a veure –amb la seva esposa Rosa, natu­ral­ment–, o quina obra de tea­tre, o quin con­cert, o quin lli­bre ha lle­git, o què li ha cri­dat l’atenció als tres dia­ris que lle­geix cada dia – gràcies!–, o quina mitja con­versa ha escol­tat anant amunt i avall, a una pre­sen­tació, a una fira, pas­se­jant... No para.

La seva vita­li­tat i ener­gia, la seva sim­pa­tia i habi­tual bon humor, el fan sem­blar opti­mista però, en tot cas, és un opti­mista ben infor­mat i veu les coses força negres en diver­sos aspec­tes. Sem­pre mos­tra una visió de la vida molt cons­ci­ent dels pro­ble­mes i man­can­ces i, tot i que asse­gura que no l’hau­ria d’afec­tar per raons d’edat, també del futur. I l’aïlla­ment a què ens va obli­gar la pandèmia, a una per­sona vita­lista i bellu­guet com ell, el va afec­tar molt, li va pren­dre mol­tes il·lusi­ons pun­tu­als.

El resul­tat d’aquesta certa angoixa exis­ten­cial, amb l’afe­git d’uns records exten­sos com la seva memòria, l’ha reflec­tit en el lli­bre refle­xiu i anecdòtic Sense futur. Entre lli­bres i ruti­nes, que ara ha tret Des­tino, i que va que­dar fina­lista de l’última edició del premi Josep Pla.

“Arrenca amb l’esclat de la pandèmia i després recorda els seus ini­cis com a escrip­tor, la seva obra, les lec­tu­res que ha fet... Tot en un món en què no hi veu futur, però sí un pas­sat que vol recor­dar”, comenta l’edi­tora Glòria Gasch. “També ens parla dels caps de set­mana a Cas­tell­terçol, els pas­se­jos per bar­ris de Bar­ce­lona, les difi­cul­tats de tro­bar lec­tors en català, l’arri­bada del que és política­ment cor­recte, a més d’autors de qui ha estat amic, altres que ha lle­git, altres que ha espe­ro­nat, i del món edi­to­rial, la presència pública com a autor, els seus dar­rers lli­bres...”

“És la cons­ta­tació d’un fracàs”, deixa caure Joa­quim Carbó com a resum. Es refe­reix a l’eix del lli­bre, la pandèmia, però també a altres temes. Durant el con­fi­na­ment va repas­sar els apunts d’idees per a con­tes –en sin­te­titza vuit–, que tenien “un to que voreja la intrans­cendència amb cert neo­re­a­lisme tacat amb una mica d’humor i d’ero­tisme”, i en un ambi­ent com el pandèmic, li van caure de les mans i es va posar a escriure aques­tes memòries.

També parla de bons amics, a qui rei­vin­dica, com ara Albert Jané, “un savi que, tot i que ha tre­ba­llat tota la vida com una bèstia, no té cap reco­nei­xe­ment públic”; Jordi Arbonès, a qui va “escriure a l’Argen­tina per feli­ci­tar-lo per un conte” i van “esta­blir una relació epis­to­lar reco­llida en un lli­bre de 800 pàgines” –ha escrit milers de car­tes, perquè en això és gai­rebé impul­siu–; el cata­lanòfil japonès Ko Tazawa; Gas­par Aguayo, de la lli­bre­ria Maga, on Carbó es tro­bava amb tot d’autors, entre els quals hi havia Esta­nis­lau Tor­res.

Joa­quim Carbó recorda –sol o amb l’ajut de les notes en què cada dia recull el que ha fet– noms, títols, dates..., de l’actu­a­li­tat cul­tu­ral, d’autors actu­als i de morts, de locals i de pre­mis Nobel, tot bar­re­jat amb anècdo­tes de tro­ba­des amb per­so­na­li­tats.

Joa­quim Carbó és autor de més de 150 títols, molts de lli­bres juve­nils i infan­tils, veri­ta­bles clàssics, com La casa sota la sorra (1966) i La colla dels deu (1969), a més d’haver escrit un cen­te­nar de con­tes per a Cavall Fort, revista que s’estima moltíssim i que cita tot sovint a Sense futur. Va ser un dels fun­da­dors del col·lec­tiu Ofèlia Dracs. “Volia escriure i en català, per això podia fer un conte per a infants i, tot seguit, un d’eròtic, per a adults, és clar.”

Abans, tots els autors, poc o molt, es conei­xien, recorda; ara n’hi ha massa. “La immersió lingüística ha ser­vit per fer més escrip­tors, no més lec­tors; la falta de pro­porció entre autors i lec­tors en català és massa gran”, afirma.

Alguns dels seus dar­rers títols ja mos­tren aquest tarannà crític: Va com va (2015), Tes­ta­ment (2019) i Males set­ma­nes (2021). I ara està escri­vint una novel·la per a joves, “sense com­pli­car-me gaire”. Cada any dona a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya tot de papers per­so­nals, per exem­ple cor­reus electrònics impre­sos, per a un fons que té com a autor i que ja deu ser força volu­minós.

Amb tot, no pot estar de quei­xar-se de “la dis­creció” amb què pas­sen pel món “els de la ploma”. “Només m’han reco­ne­gut tres cops, pel car­rer; un va ser un xinès, en una visita a cal cardiòleg.”

No veu, i per tant no des­criu, un món del tot feliç, però Joa­quim Carbó té un dina­misme i entu­si­asme del tot enve­ja­bles. I si tenim en compte la seva edat, encara més. “Em comença a cos­tar tallar-me les ungles dels peus”, con­fessa. I que per molts anys tot sigui això!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia