Catacumbes que encadenen

Gabriel García Márquez va crear un món per a la seva lite­ra­tura, Macondo. El dra­ma­turg Llàtzer Gar­cia idea una banda (Bolondo) en què hi ha la potència del viure inten­sa­ment i on queda de pòsit alguns res­sen­ti­ments que, pot­ser, seran la causa d’un sen­ti­ment de culpa irre­fre­na­ble. En un acci­dent, dos amics moren i dos se sal­ven. Els que se sal­ven, Àlex (enigmàtic Joan Car­re­ras) i Marc (Xavi Sáez, ran­cuniós) pro­ven de sobre­viure a aquell drama. En el fons, com unes visi­ons que es con­fo­nen en la rea­li­tat queda la joven­tut de la Sònia i del Toni. L’apa­rició de la pare­lla jove, la Sara i l’Adri (Laia Man­za­na­res, Joan Mar­ma­neu) obren sense voler-ho la capsa de Pan­dora. A Al final les visi­ons, es juga a con­fon­dre el públic entre la Sònia i el Toni i la Sara i l’Adri. A escena, es bar­reja voluntària­ment el que s’explica com a record i el que es viu com a repre­sen­tació en flash-back. És un canvi de mar­xes cons­tant que atrapa l’atenció i per­met gua­nyar en ombres per dei­xar una trama mig desen­fo­cada i que sigui el públic el que acabi com­ple­tant les rela­ci­ons.

Els dra­mes de Llàtzer Gar­cia tenen alguna cosa de plu­gim d’estiu que dei­xen una fres­cor en l’ambi­ent xafogós sense aca­bar d’eli­mi­nar la pols del camí. L’autor torna a crear una ficció a par­tir d’una angúnia de la memòria, com ja havia fet a La font de la Pólvora, o Els nens des­a­graïts. A Al final, les visi­ons cons­tru­eix una veri­ta­ble trama d’intriga, que va res­ca­tant frag­ments d’una història molt ama­gada i el que domina és una angúnia per la culpa mal curada. El Marc vol superar aquest mal­son que l’arros­sega des de fa dues dècades; l’Àlex els vol recor­dar i reviure. Des­per­ten un ven­da­val ines­pe­rat en què res tor­narà a ser igual però que no arriba a moure ni un centímetre el mau­so­leu de sota l’escala. Al soter­rani bate­guen (com aquell 20 de novem­bre de Lars Norén) les pul­si­ons de l’Àlex que, mis­te­ri­o­sa­ment, plora a les nits mirant per una fines­tra veïna. En aquesta con­fusió entre la joven­tut i la madu­resa hi ha la frus­tració de tot allò que no s’ha acom­plert, com a Was­ted (Fira Tàrrega, 2017) d’Íntims Pro­duc­ci­ons.

L’autor resi­dent de la tem­po­rada 2021/22 pre­senta un tre­ball que fun­ci­ona com una caixa xinesa que arti­cula calai­xos secrets i amaga cul­pes, records, desigs i incom­pren­si­ons. Hi ha un dolor que res­se­gueix els dos adults i sem­bla alleu­ge­rir-se amb l’aire fresc del nou veïnat. Llàtzer Gar­cia deixa un final obert per saber si podran sor­tir del món dels morts. Els mirat­ges són visi­ons mal inter­pre­ta­des. I l’escena (i sobre­tot l’escrip­tura i pro­fun­di­tat dels per­so­nat­ges) per­met cir­cu­lar-hi lliu­re­ment, ima­gi­nant rela­ci­ons tòxiques o alli­be­ra­do­res entre els mem­bres de Bolondo. A més de la inter­pre­tació de dos vete­rans de l’escena com Joan Car­re­ras (Història d’un sen­glar, El policía de las ratas...) i Xavi Sáez (La gavina, Sé de un lugar...), Laia Man­za­na­res (Temps sal­vatge) té potència de tor­ren­tera: dota els seus per­so­nat­ges d’un mag­ne­tisme ambigu.