Música

Crònica

música

Herbie experimental

Poques set­ma­nes després de l’actu­ació de Ron Car­ter a les Escal­des, el fes­ti­val de la Porta Fer­rada va pro­gra­mar Her­bie Han­cock, un altre dels super­vi­vents del memo­ra­ble quin­tet de Miles Davis dels sei­xanta. A excepció de Car­ter, Han­cock, Shor­ter i Willi­ams van com­par­tir el viratge de Miles cap a l’elec­tri­fi­cació i els expe­ri­ments psi­codèlics en l’orbita free que el trom­pe­tista va assu­mir als setanta quan va veure que el jazz de trajo i cor­bata per­dia pis­to­nada davant el rock i les seves con­seqüències.

Amb qua­tre vir­tu­o­sos, el gui­tar­rista Lio­nel Loueke, el bai­xista James Genus, el bate­ria Jus­tin Tyson i l’extra­or­di­nari trom­pe­tista Terence Blanc­hard, Han­cock va revi­si­tar els setanta pels angles sinu­o­sos de l’expe­ri­men­tació i l’avant­guarda. La nit suau al port de Sant Feliu els acom­pa­nyava i des del pri­mer tema, Over­ture, van fusi­o­nar sons i reper­tori men­tre allar­ga­ven les peces en una aposta deci­di­da­ment de fusió entre el ritme funk impo­sat per la secció rítmica i el nitrat reac­tiu, gai­rebé mini­ma­lista, en què els solis­tes feien surar el so futu­rista tan carac­terístic d’alguna de les eta­pes dels setanta i vui­tanta del mes­tre. Es trac­tava d’acom­bo­iar els temes sota el ritme entre el soul, el jazz i la música lla­tina a la recerca del funk, en què Blanc­hard i Loueke es mos­tra­ven pode­ro­sos i Her­bie anava pro­vant teclats de tota mena. De l’ober­tura van pas­sar a Foot­prints, una peça estel·lar dels sei­xanta, pre­ci­sa­ment de Wayne Shor­ter, que Miles va incor­po­rar a l’emblemàtic Miles Smi­les. El jazz de fac­tura intel·lec­tual de Han­cock, fusi­o­nat de funk i impro­vi­sació, és un bon analgèsic per al tedi vital, tot i que pot pecar també de ruti­nari per l’excés de notes. El quin­tet es va moure per una estruc­tura modal en una recre­ació quasi lisèrgica en la psi­codèlia setan­tera.

Temes recu­pe­rats com Come Run­ning to Me, Secret Sauce i Pho­e­lix van ser­vir a Han­cock per fil­trar la veu i acon­se­guir efec­tes estranys. El retorn a notes més inti­mis­tes es va agrair. El con­cert havia deri­vat cap a l’excés, però Can­ta­loupe Island ens va res­ca­tar de l’avant­guarda, encara que fos en les tor­na­des evo­ca­do­res d’un dels dis­cos de debut. El pia­nista sem­pre ha bus­cat fonts d’ins­pi­ració en el des­a­fi­a­ment entre cer­vell i cor, gai­rebé des del temps en què va ser un nen pro­digi. El diàleg entre llen­guat­ges va mar­car la seva par­ti­ci­pació al 60è Porta Fer­rada. De bon començament va pro­me­tre “ens ho pas­sa­rem bé aquesta nit” abans d’ofe­rir-nos una classe magis­tral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia