Bach a Sant Genís

Podria sem­blar que un pro­grama con­fi­gu­rat amb frag­ments de can­ta­tes reli­gi­o­ses de Johann Sebas­tian Bach era l’idoni per cele­brar el con­cert amb el qual, després de la inau­gu­ració de l’Audi­tori Espai Ter l’any 2013, el fes­ti­val de Tor­ro­e­lla de Montgrí retorna un dia a l’esce­nari de les seves pri­me­res trenta-dues edi­ci­ons: l’església de Sant Genís. Es podria enten­dre com una mena d’home­natge o de reco­nei­xe­ment a les extra­or­dinàries experiències musi­cals vis­cu­des en aquesta església, tot i la calor patida i els pro­ble­mes d’audició a les últi­mes files. De fet, al final del con­cert de diu­menge, pro­ta­go­nit­zat per una for­mació reduïda (sis músics) de Bach­ce­lona Con­sort i qua­tre solis­tes bene­fi­ci­ats per la Sal­vat Beca Bach, el direc­tor Daniel Ter­rida va comen­tar que, mal­grat suar-hi tant, havia sigut bonic fer el con­cert en aquell espai “per l’acústica, entre mol­tes altres coses”.

Tan­ma­teix, a la sor­tida, hi va haver assis­tents fidels al fes­ti­val que van expres­sar una opinió contrària a la de Ter­rida, que, a més de diri­gir, va apor­tar el baix con­tinu amb el cla­vecí. Tant és així que, més que pròpia­ment del con­cert, va par­lar-se de la calor insu­por­ta­ble, de la inco­mo­di­tat dels seients i de l’acústica que supo­sa­da­ment va fer que el so ins­tru­men­tal no arribés de manera homogènia. Quasi em vaig que­dar sola defen­sant que, mal­grat tot i sense nostàlgia, està bé que es faci un con­cert a Sant Genís.

Com és sabut, bona part de les can­ta­tes reli­gi­o­ses de Bach (de les quals se’n con­ser­ven unes 200 de 300) van ser com­pos­tes a Leip­zig, entre 1723 i 1750, per res­pon­dre a l’encàrrec de fer-ne una de set­ma­nal (cosa que va dur a prac­ti­car l’art del reci­clatge musi­cal) per a la cele­bració de la missa domi­ni­cal a l’església de Sant Tomàs, de manera que cada obra tenia com a refe­rent els tex­tos bíblics cor­res­po­nents. El con­cert, en tot cas, va començar amb una selecció de movi­ments d’una de les seves pri­me­res can­ta­tes (segons algu­nes fonts, la pri­mera, però deter­mi­nar-ho és molt difícil) escrita el 1707 (o pot­ser el 1708) a Arns­taldt (o pot­ser a Mülhau­sen). N’hi va haver prou perquè els solis­tes (la soprano Rita Morais, el con­tralt Chris­tian Gil-Bor­re­lli, el tenor Daniel Thom­son i el baix Ramiro Matu­rana) demos­tres­sin finesa i pre­cisió. Pel que fa als músics de Bach­ce­lona Con­sort (a més de Ter­rida, Katy Elkin, a l’oboè, els vio­li­nis­tes Igna­cio Ramal i Cris­tina Alte­mir, el vio­lon­cel·lista Gui­llermo Turin i Eli­ze­beth Gex a la viola), el seu conei­xe­ment del com­po­si­tor els dota d’una gran fluïdesa en abor­dar-lo. Cap can­tata va ser inter­pre­tada de manera ínte­gra, sinó que, amb l’inter­val ins­tru­men­tal de dues sona­tes, se n’hi van fer pre­sents diver­ses a través d’un sol movi­ment. Una anto­lo­gia que va crear una con­tinuïtat i que va trans­me­tre que, mal­grat la seva ins­pi­ració reli­gi­osa, aques­tes obres ens par­len a tots perquè, sovint, ens recor­den la fra­gi­li­tat de l’existència. No ho dic per res.