Els actors, en alerta

El català s’ha anat impo­sant, des de la Tran­sició, com la llen­gua domi­nant a l’esce­nari de Cata­lu­nya. Si es manté en la majo­ria dels espec­ta­cles de text, fa aigües en els musi­cals. Els pre­o­cupa la presència dels musi­cals en cas­tellà, que farà per­dre per­cen­tatge d’espec­ta­dors en català a Bar­ce­lona, als intèrprets de diver­ses gene­ra­ci­ons? En gene­ral, s’ho miren amb reser­ves, tot i que ente­nen l’objec­tiu legítim de les pro­duc­to­res de mun­tar un títol que pugui fer gira a l’Estat espa­nyol. Les entre­vis­tes es van fer la tem­po­rada pas­sada, en un pano­rama amb més domini de musi­cals en cas­tellà que l’actual: Can­tando bajo la llu­via i Billy Elliot van aca­pa­rar qua­tre cops més públic que Adeu, Arturo.

Enric Majó, cal expor­tar, com en Gaudí

Enric Majó diu que cal ven­dre millor el tea­tre català, que, de fet, ja té molt bona con­si­de­ració a Europa. No entén com és pos­si­ble haver col·locat Gaudí com a emblema de l’arqui­tec­tura mun­dial a Cata­lu­nya i no haver acon­se­guit situar el Mar i cel de Dagoll Dagom a Europa, com a insígnia del tea­tre català. L’actor va tre­ba­llar pun­tu­al­ment per a encàrrecs a Madrid però la feina la bus­cava a Bar­ce­lona. Admet que els musi­cals a Madrid tenen molta més tirada perquè, històrica­ment, atra­uen públic de tota la Península i encara en poden inte­grar de l’Amèrica Lla­tina. S’estra­nya que hi pugui haver tant públic diària­ment dis­po­sat a pagar el preu de les entra­des.

Imma Colo­mer, per un ‘Billy Elliot’ en català

Imma Colo­mer com­prova que el cas­tellà està avançant: “Ens hem d’esforçar perquè, si no, se’ns men­ja­ran: es podria fer un Billy Elliot per­fec­ta­ment en català.” I li pre­o­cupa com s’ha afe­blit la llen­gua en l’ense­nya­ment reglat: “Sense l’escola, que­den pocs anys de català”, vati­cina.

Anna Güell, i el record pel Tea­tre Mica­let

Anna Güell s’exclama que fer les pro­duc­ci­ons en català difi­culta la gira fora dels Països Cata­lans. De fet, a València (com també han expo­sat repe­ti­des vega­des els de Dagoll Dagom) cada cop costa més fer tem­po­rada en català. Les de Q-Ars Tea­tre comp­ta­ven amb el refugi del Tea­tre Mica­let, però que és una fines­tra molt petita res­pecte a la pro­posta cul­tu­ral a la capi­tal del País Valencià. Güell defensa el català però alhora entén que les grans pro­duc­ci­ons popu­lars es pre­sen­tin en cas­tellà per no per­dre cap pos­si­ble espec­ta­dor. En aquest sen­tit, la fi de l’aven­tura de Dagoll Dagom en el gran for­mat demos­tra que, per ara, “no hi ha hagut relleu”. Se’ls tro­barà a fal­tar.

Oriol Genís, i la deso­ri­en­tació del TNC

Oriol Genís qua­li­fica d’“escan­da­losa” la cas­te­lla­nit­zació de la car­te­llera. Fins i tot el TNC “ha entrat en aquesta dinàmica”. I ho diu un dels actors que més cops ha estat pro­gra­mat en aquest equi­pa­ment els últims anys. Sense recur­sos, afirma, no és pos­si­ble fer tea­tre comer­cial. I el català queda en les pro­pos­tes de tea­tre com­promès social. Com a espec­ta­dor, opta per no anar als mun­tat­ges que es fan en cas­tellà: és la seva manera de mos­trar la dis­con­for­mi­tat, sigui en un tea­tre pri­vat o en un de públic. Rei­vin­dica la llen­gua com el pal de paller de la cul­tura i pro­nos­tica que quan el govern accepta fer decla­ra­ci­ons en cas­tellà per als altres mit­jans, per exem­ple, cau en l’error d’arra­co­nar el català, fer-lo menys impres­cin­di­ble.

Anna Moli­ner, i els espec­ta­cles de cre­ació

L’actriu Anna Moli­ner con­firma: “Entenc però no com­par­teixo” la política de llengües en els grans musi­cals (ella va actuar a Com­pany). Aquests títols no són de cre­ació. Ara, és a la que menys li pre­o­cupa una situ­ació que lle­geix com a pun­tual: “Són un pro­ducte molt con­cret.”

Julio Man­ri­que, i la demanda de qua­li­tat

Julio Man­ri­que diu que, per superar aquest pes del tea­tre en cas­tellà a la car­te­llera, “cal fer tea­tre en català molt ben fet”. Si es fa en cas­tellà, és perquè és més ren­di­ble; fem que els espec­ta­cles cata­lans ho siguin encara més. Per poder fer això, cal una aposta clara des de tots els camps: par­tint de la política cul­tu­ral de l’admi­nis­tració i del finançament a la cul­tura.

Carla Rovira, i mos­trar més diver­si­tats

Carla Rovira es defi­neix bilingüe de nai­xe­ment (“Parlo cas­tellà amb la mare i català amb el pare”) i s’adona que, dar­re­ra­ment, hi ha una cas­te­lla­nit­zació social. Ella mateixa es des­co­breix par­lant més cas­tellà que fa uns anys. Defensa el català (la llen­gua de les seves cre­a­ci­ons, tot i que a Màtria incor­po­rava el cas­tellà perquè era un tre­ball en què apa­rei­xia la mare). Acla­reix que cal­dria que hi hagués mol­tes més llengües i diver­si­tat a l’escena. I lamenta que els grans musi­cals, que són una porta d’entrada al tea­tre de bona part del públic, hagin cedit al cas­tellà; tot i això adver­teix que el debat és com­plex i com­par­teix una cons­ta­tació amb què tot­hom com­bre­ga­ria: “El tea­tre és pre­cari.”