Falsa idea de paradís

Entre els films produïts a l’Estat espa­nyol estre­nats aquest any, sem­bla indis­cu­ti­ble que des­ta­quen Alcarràs i As bes­tas. Essent la seva forma i natu­ra­lesa cine­ma­togràfica tan dife­rents, tots dos juguen amb la idea del món rural com un paradís posat en qüestió d’una manera, en tot cas, també diversa. La família del film de Carla Simón haurà d’aban­do­nar la terra on han cul­ti­vat préssecs: esde­vindrà un “paradís per­dut” en ser ocu­pada per pla­ques d’ener­gia solar. La pare­lla fran­cesa del film de Soro­goyen va tro­bar un lloc a Galícia (on, tan­ma­teix, no s’hi va rodar res) per crear-hi el seu paradís, però aquest es con­ver­teix en un infern perquè, sen­tint que ho és per a ells, dos ger­mans els fan la vida impos­si­ble perquè no els per­do­nen que impe­dis­sin la ins­tal·lació d’uns aero­ge­ne­ra­dors: hau­rien cobrat uns diners amb els quals “fotre el camp”.

Encara hi ha una altra pel·lícula, que mereix atenció, en què el món rural hi és ima­gi­nat com un paradís (o almenys un lloc on viure-hi millor) que revela la seva fra­gi­li­tat: Suro, opera prima del basc Mikel Gur­rea. Rodada en català en diver­sos pobles de l’Alt Empordà, sense ano­me­nar-se’n cap, la pel·lícula intenta mos­trar un món rural com­plex pel que fa als seus habi­tants amb les diferències soci­als: nou­vin­guts igno­rants del medi, nadius rece­lo­sos i immi­grants vícti­mes d’explo­tació i racisme. Els seus pro­ta­go­nis­tes, inter­pre­tats per Pol López i Vicky Luengo, for­men una pare­lla que s’ins­tal·la en una masia here­tada amb un bosc cir­cum­dant d’alzi­nes sure­res. En l’extracció del suro, que s’hi fa pre­sent d’una manera que sen­tim pode­ro­sa­ment l’esforç i els sorolls de l’acció, hi tre­ba­lla un jove mar­roquí que, mar­gi­nat entre els lle­va­dors, pri­mer és pro­te­git pel nou pro­pi­e­tari i, en un inter­canvi de papers sob­tat, després per la seva com­pa­nya: una presència que els tor­barà i que agu­dit­zarà una crisi i unes con­tra­dic­ci­ons que, de fet, ja duien amb ells: no es pot fugir d’un mateix ni del món tal com és. La fata­li­tat, pres­sen­tida, fa que tant la soli­da­ri­tat com la idea de paradís s’esva­ei­xin: en un final simbòlic, la pare­lla adopta una acti­tud pròpia dels qui han assu­mit que ocu­pen i d’aquí defen­sen un lloc de pri­vi­legi, encara que sigui modest, dins de l’infern d’aquest món capi­ta­lista .