The Beatles i la dictadura

Eti­que­tar com “el millor de la història”, tant si és un fut­bo­lista, un res­tau­rant o una pel·lícula, sem­pre és qüesti­o­na­ble i, ja d’entrada, sem­bla exa­ge­rat. Encara més quan es basa en una per­cepció de gust, de “m’agrada o no m’agrada”. No es pot afir­mar categòrica­ment que The Beat­les és el millor grup musi­cal de la història, però amb la pers­pec­tiva dels anys, sí que es pot dir que és el més famós, influ­ent, ver­si­o­nat, admi­rat, trans­ver­sal..., més enllà que la seva música agradi o no.

Aquesta banda, for­mada per John Len­non, Paul McCart­ney, George Har­ri­son i Ringo Starr, va tocar una vegada a Bar­ce­lona. El 3 de juliol en farà 58 anys. I no va ser gens fàcil perquè, el 1965, a la dic­ta­dura fran­quista encara li que­da­ven deu anys de mà de ferro, de repressió, de penes de mort, d’aïlla­ment res­pecte a la resta del món. Un grup de gre­nyuts com aquells qua­tre nois de Liver­pool no podia fer altra cosa que esva­lo­tar el galli­ner. A Bar­ce­lona hi havia galli­ne­tes amb ganes de revolta, com la de la cançó de Llach, que pro­jec­ta­ven en els trenta minuts del con­cert un simu­la­cre de lli­ber­tat.

Ramon Breu ha publi­cat El dia dels Beat­les (L’Albí), en què parla del con­cert dels Beat­les a Bar­ce­lona com a teló de fons d’una història per una banda ima­gi­na­tiva i per una altra rei­vin­di­ca­tiva, basada en situ­a­ci­ons reals de vícti­mes del fran­quisme.

El dia dels Beat­les és el segon títol d’una tri­lo­gia cen­trada en la memòria històrica que va començar amb Les llàgri­mes del dic­ta­dor, ambi­en­tada el 1973 i en què Johan Cruyff fa el paper dels Beat­les i en què Breu narra els fets al vol­tant d’una reunió de l’Assem­blea de Cata­lu­nya que va tenir lloc el 28 d’octu­bre del 1973 a la parròquia de Santa Maria Mit­jan­cera de Totes les Gràcies, al car­rer Entença de Bar­ce­lona, i que va aca­bar amb 113 detin­guts.

El ter­cer lliu­ra­ment de la tri­lo­gia estarà ambi­en­tat a la dècada dels qua­ranta i se cen­trarà en els maquis i la lluita de la guer­ri­lla urbana. “En aquest país això de la memòria no ho toquem gaire bé i la meva intenció és mos­trar la dis­jun­tiva que pot tenir el lec­tor: l’oblit és una estratègia per sobre­viure, però també hi ha l’opció de recor­dar, de fer memòria”, comenta Breu, i ell mira de faci­li­tar que la tria sigui pel segon camí. “Em pre­o­cupa, i encara més com a expro­fes­sor d’història, la des­memòria de les gene­ra­ci­ons joves que no van viure la dic­ta­dura i que tenen una visió molt dis­tor­si­o­nada del que va repre­sen­tar.”

Ramon Breu (l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, 1956) va començar a tre­ba­llar de molt jove i va anar can­vi­ant de sec­tor fins que va ser pro­fes­sor de secundària. Va dedi­car més de deu anys al pro­jecte d’implan­tar “l’edu­cació mediàtica a l’edu­cació obli­gatòria”. Però ni el Minis­teri ni el Depar­ta­ment van estar per la feina i va que­dar en pro­jecte. Entre altres acti­vi­tats, es va posar a escriure i va debu­tar el 2013. En deu anys ha publi­cat 14 títols. “Molts sobre temes d’edu­cació, i les novel·les són poc exten­ses...”, es jus­ti­fica amb un mig som­riure.

La trama d’El dia dels Beat­les passa en un sol dia. Una orga­nit­zació secreta, Vin­dicta, amb l’ajut d’un pecu­liar equip de detec­tius pri­vats –que ja apa­rei­xen en l’obra de Breu La veri­tat no ser­veix de res–, segresta una col·lecció de tor­tu­ra­dors, car­ce­lle­res, pares de fills robats, entre altres per­so­nat­ges sinis­tres, i els enfronta a una mos­tra de les seves vícti­mes en un espai fabril d’una zona que podria ser l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat. Perquè tot el dis­po­si­tiu fun­ci­oni, ho fan el 3 de juliol, coin­ci­dint amb el con­cert dels Beat­les i el pas del Tour de França per Bar­ce­lona (els equips ciclis­tes van arri­bar el 2 i van mar­xar el 4 de juliol). La poli­cia va estar ben dis­treta.

“Volia par­lar dels anys sei­xanta i del símbol de l’espe­rança, d’aquell entu­si­asme, de la mica d’oxi­gen que va començar a córrer aquells anys gràcies als Beat­les; el seu con­cert va ser un esde­ve­ni­ment que va sac­se­jar la ciu­tat i, a més, em va ser­vir com a con­tra­punt de la trama de memòria històrica”, explica Breu. Pel que fa a la part política, social i de memòria, “cap nom no és real, per evi­tar pro­ble­mes, però tots els fets que es des­cri­uen sí que són rigo­ro­sa­ment certs i docu­men­tats”. En la bibli­o­gra­fia final es poden tenir pis­tes prou clares. A més, Breu va ser mili­tant anti­fran­quista durant els anys setanta i va conèixer gent que havia pas­sat per penúries com les que relata. “Encara que només sigui en una ficció, que es pugui dur a terme un acte de justícia històrica com la que pro­poso.”

La cru­el­tat gratuïta de molts actes ens obliga a refle­xi­o­nar sobre per què sem­pre hi ha exem­ples de bes­ti­e­ses col·lec­ti­ves. “Les dife­rents vari­e­tats del fei­xisme obren les com­por­tes de la infàmia i la cru­el­tat, i donen via lliure a aques­tes mal­ves­tats. A l’Europa Occi­den­tal, el fran­quisme és un dels sis­te­mes més llargs en el temps, amb la repressió més intensa; per això, Espa­nya era un paradís per a tota aquesta gent. S’han fet novel·les i pel·lícules i sèries sobre els caçadors de nazis, però mai n’he vist cap sobre caçadors de fran­quis­tes... I esta­ven molt vin­cu­lats. El fran­quisme va tri­om­far pel suport de l’Ale­ma­nya nazi. I al final de la Segona Guerra Mun­dial, a Espa­nya s’hi van refu­giar molts nazis.”

Del con­cert, que Breu va nar­rant en frag­ments, explica que “els Beat­les van estar a punt de no venir perquè el minis­tre de Gover­nació, Camilo Alonso Vega, una de les mans dre­tes de Franco, es negava que vin­gues­sin, deia que seria una per­versió per a la joven­tut espa­nyola. En canvi, Manuel Fraga, dins del mateix govern, va apos­tar perquè vin­gues­sin per evi­tar enfos­quir encara més la imatge inter­na­ci­o­nal del país”. I van venir, però amb tots els obs­ta­cles pos­si­bles perquè no tri­om­fes­sin, fent-ne mofa en el No-Do i en la premsa en gene­ral.

Bona part de la docu­men­tació són cròniques de la revista Des­tino. “El con­cert de Bar­ce­lona a la Monu­men­tal, amb 18.000 assis­tents, va ser dels millors de la gira; ells van que­dar molt con­tens de com havia sor­tit.” “No van ser ni 24 hores a Bar­ce­lona. Van arri­bar el dis­sabte 3 de juliol a mig­dia i diu­menge al matí ja van mar­xar.”

“La Joana Biarnés va fer un repor­tatge per a la revista Ondas, de Ràdio Bar­ce­lona”, amb unes fotos, magnífiques i espontànies, a l’habi­tació de l’hotel Ave­nida Palace, on els qua­tre músics es van ins­tal·lar. “Els va poder acla­rir que les mon­te­ras que els van posar al cap abans de bai­xar de l’avió no eren ben bé típiques de Cata­lu­nya, i que aquí es par­lava una altra llen­gua; fins i tot els va ense­nyar alguna paraula en català...”

El que no fa Ramon Breu és impli­car els músics en la seva trama, no trenca la paret de la ficció ofe­rint alguna impressió des de dalt de l’esce­nari o de la visita llam­pec. El que diuen és real. “Ens hau­ria agra­dat tocar, més que pels que eren a la plaça, per a la gent jove que era fora i no va poder com­prar l’entrada perquè era massa cara”, va decla­rar McCart­ney, i Starr, que la poli­cia era molt vio­lenta, perquè un agent no el va iden­ti­fi­car i, pen­sant-se que era un fan més, el va empènyer. “Mai havia vist la poli­cia, d’allà on fos, pegant a la gent”, va dir el bate­ria.

“El con­cert va ser un tren­ca­ment amb el que es vivia aquí. La música dels Beat­les va ser un refugi per a molts joves, una banda sonora per superar la repressió. A la Tran­sició no es va jut­jar els cri­mi­nals perquè les for­ces democràtiques eren molt febles. Més que una cor­re­lació de for­ces era una cor­re­lació de debi­li­tats.”