95 anys fent-la ballar

A Cale­lla tan sols li fal­ten cinc anys per cele­brar el cen­te­nari de l’aplec més antic del país. La ciu­tat mares­menca viu des d’avui i fins diu­menge la com­me­mo­ració dels 95 anys posant la sar­dana en el cen­tre de la cul­tura popu­lar cata­lana i man­te­nint immu­ta­ble la cele­bració anual de la tro­bada. De fet, només la Guerra Civil i la pandèmia de la covid han pogut atu­rar una pro­gra­mació que en aquesta ocasió tindrà un total de 76 sar­da­nes a càrrec de cinc de les cobles més repre­sen­ta­ti­ves del ter­ri­tori com són La Prin­ci­pal de la Bis­bal, Sant Jordi-Ciu­tat de Bar­ce­lona, Mont­grins, La Prin­ci­pal del Llo­bre­gat i Mari­nada. Des de fa qua­ranta-sis anys l’orga­nit­zació de l’esde­ve­ni­ment recau en l ’Agru­pació Sar­da­nista de Cale­lla , però només en fa cinc que l’enti­tat és pre­si­dida per una dona jove, Que­ralt Pede­monte, que va aga­far la res­pon­sa­bi­li­tat de man­te­nir viva una tra­dició molt arre­lada també a la seva família. “Arri­bem als 95 anys amb una junta molt femi­nit­zada, perquè hi ha més dones que homes, amb gent d’edats molt dife­rents i que gràcies a aquesta diver­si­tat ens com­ple­men­tem a la per­fecció”, asse­nyala. Pede­monte defensa la bar­reja entre joven­tut i tra­dició al cap­da­vant de l’orga­nit­zació de l’aplec “perquè per­met apor­tar pro­pos­tes noves que puguin encai­xar en un esde­ve­ni­ment tra­di­ci­o­nal com és el nos­tre”. En aquest sen­tit, aquest 95è ani­ver­sari ha pro­pi­ciat que el pro­grama s’allar­gui tres dies per pri­mer cop, que ocupi tres esce­na­ris: els habi­tu­als del parc Dal­mau i el pas­seig Manuel Puig­vert i l’afe­git de la plaça de l’Ajun­ta­ment, on es farà el pregó. “Garan­tir la qua­li­tat musi­cal de l’espec­ta­cle que ofe­rim és la nos­tra pri­o­ri­tat, perquè som un refe­rent per a la resta del país“, insis­teix la pre­si­denta de l’Agru­pació Sar­da­nista, que des­taca que en aquesta ocasió “la mirada femi­nista” de l’enti­tat es veu reflec­tida en l’estrena de la sar­dana dedi­cada a Cale­lla Pètals d’una flor de juny, de la com­po­si­tora tar­ra­go­nina Anna Abad. “Del cen­te­nar llarg de peces que tenim regis­tra­des dedi­ca­des a la ciu­tat fins ara no n’hi havia cap feta per una dona pro­fes­si­o­nal del sec­tor”, explica, i avança que l’esde­ve­ni­ment dis­po­sarà també per pri­mer cop d’un Punt Lila per aten­dre, infor­mar i pre­ve­nir qual­se­vol agressió que hi pugui haver de gènere i igual­tat.

Car­les Tar­ri­das, col·labo­ra­dor de l’enti­tat, lamenta que el rejo­ve­ni­ment de les cobles en els últims anys no s’hagi vist reflec­tit en els balla­dors ni en la presència de jovent als aplecs. “A Cale­lla als anys vui­tanta havíem arri­bat a ajun­tar 20.000 per­so­nes i ara ens movem en la rat­lla de les 2.000”, indica, però Que­ralt Pede­monte recorda que són poques les ini­ci­a­ti­ves cul­tu­rals amb la sar­dana com a pro­ta­go­nista que puguin pre­su­mir de moure el mateix volum de gent. Més enllà de la par­ti­ci­pació, des de l’Agru­pació Sar­da­nista es dona valor a les ini­ci­a­ti­ves que volen acos­tar el sar­da­nisme a les noves gene­ra­ci­ons. Un dels molts exem­ples a les xar­xes soci­als és el post­dat Coble­jant, un maga­zin infor­ma­tiu sobre cobla i sar­dana que diri­geix la mateixa Pede­monte i que es pot escol­tar en una cin­quan­tena d’emis­so­res arreu del país. I fenòmens com ara el Coti x Coti dels The Tyets també aju­den? “Està molt bé que la sar­dana sigui tendència i que se senti als con­certs i a les dis­co­te­ques, però hem de tenir clar que allò que es balla a la pista no és una sar­dana”, con­si­dera la pre­si­denta de l’enti­tat, que reclama que des del sec­tor es tei­xeixi una estratègia “per atraure els ado­les­cents i els joves a un món que té molt per ofe­rir-los”.

La història de l’Aplec Pai­ral de Cata­lu­nya, nas­cut el 1926 per com­me­mo­rar el segon ani­ver­sari de Joven­tut Artística de Cale­lla –ante­ces­sora de l’Agru­pació–, té un bon gra­pat d’anècdo­tes. Dues d’aques­tes pre­ci­sa­ment pro­ta­go­nit­za­des per dos pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat vin­cu­lats a l’exili. El 1978, menys d’un any després de tor­nar de França, Josep Tar­ra­de­llas pre­si­dia la jor­nada sar­da­nista en un parc Dal­mau on no cabia ni una agu­lla. El juny del 2017, pocs mesos abans de la cele­bració del referèndum per la inde­pendència, Car­les Puig­de­mont seria el con­vi­dat d’honor de l’acte i des­ta­ca­ria en el seu dis­curs: “Aga­far la força que acu­mu­lem donant-nos les mans sense mirar qui és la mà del cos­tat, quina llen­gua parla, quina religió té ni quina és la seva tra­dició i com a país sen­cer, que sap donar-se les mans, alçar-nos cap al futur.” A finals d’octu­bre mar­xa­ria a Brus­sel·les.