“El més important és que la gent s’apropi a la sardana”

Hem tre­ba­llat molt perquè la sar­dana torni a ser allò que cre­iem que ha de ser. Sí que és veri­tat que, tal com diuen, la sort no és de qui la busca, sinó de qui la troba i, en aquest sen­tit, fenòmens com el Coti x Coti de The Tyets ens ha vin­gut molt bé per asso­lir allò que volíem que passés, que és arri­bar a gent a la qual nor­mal­ment no arribàvem. Però la sar­dana en si té salut esta­ble i sem­pre és allà mateix. Quan la gent es va fent gran, els fills li mar­xen de casa i queda sola, una bona manera de pas­sar l’estona és anar a ballar sar­da­nes. El Coti x Coti ens ha tras­to­cat l’esce­nari i, sobre­tot, ens ha afa­vo­rit.

No sé si és una flor d’estiu, perquè tot just som pri­ma­vera [riu], però el que tenim clar és que hi ha un canvi de para­digma. Ara ens tro­bem que hi ha gent que vol apren­dre a ballar sar­da­nes per fer-ho en un con­cert de The Tyets o en una dis­co­teca. Fins ara l’interès per apren­dre’n venia de la gent que volia ballar a les pla­ces i als aplecs, només. I ballar sar­da­nes és com apren­dre a anar en bici­cleta: quan en saps és per a tota la vida. Cal veure si The Tyets o altres grups com ells obren un camí per atraure més gent al món de la sar­dana. Es tracta d’insu­flar el cuc de la sar­dana, perquè és com una droga. Quan la tas­tes, ja hi que­des engan­xat i és molt difícil que la puguis dei­xar. A la crítica cons­tant que ens fan que no hi ha joves que vul­guin ballar sar­da­nes, sem­pre res­ponc que sí que n’hi ha, i pre­ci­sa­ment els joves que l’han des­co­bert en que­den ena­mo­rats i recor­ren aplecs, balla­des i tot el que tro­bin. Pot­ser sí que al final la flor serà d’estiu, però la seva aroma ha vin­gut per que­dar-se.

O ni això, perquè la gent es limita a aixe­car els braços i a moure els peus. Però, més enllà del con­cepte, si nosal­tres volem que les sar­da­nes siguin pures i es facin com s’han de fer i s’han fet tota la vida, les per­drem, perquè avui dia la puresa està en decadència. Neces­si­tem aquest tipus de revul­siu que faci que ballar sar­da­nes no sigui com ha estat durant molts i molts anys. Jo sem­pre recordo que la sar­dana tal com la veiem ara no és com va néixer ini­ci­al­ment. La sar­dana va sor­gir perquè el ball pla i la sar­dana curta eren balls en què manava una per­sona i tot­hom havia d’anar dar­rere seu i fer allò que deia. Les pri­me­res sar­da­nes van venir a revo­lu­ci­o­nar aquest món tan­cat i en deien “sar­da­nes repu­bli­ca­nes” perquè n’hi havia un que comp­tava però tot­hom les ballava com volia i la rot­llana podia ser més o menys ampla segons els inte­grants… No hi havia les regles actu­als, però quan es va popu­la­rit­zar a prin­ci­pis del segle XX es va veure la neces­si­tat d’ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar-la i crear tot un cor­pus de regles per estruc­tu­rar-la. Això va anar molt bé lla­vors, però la soci­e­tat ha can­viat i ja no és la mateixa. Hem de tor­nar als orígens, a la sar­dana repu­bli­cana, i a ballar-la per pas­sar-ho bé. Si les sar­da­nes no s’aca­ben bé, o no es comp­ten bé, no passa res, de debò. Sí que hi ha gent que pensa que això des­vir­tua l’essència del ball, però aquí el que importa és la sar­dana, que la gent se la senti seva i la dis­fruti. Repe­teixo, el més impor­tant és que la gent s’apropi a la sar­dana, la des­co­breixi i se la faci seva, perquè només apro­pant-s’hi l’aca­barà esti­mant.

Però no es tracta només de fer can­vis. La sar­dana s’ha de con­ti­nuar tocant com es toca i ballant com es balla, però hem de tro­bar camins que ens por­tin a la gent que no la coneix perquè en el món on es mou no hi és pre­sent i no ho seria mai. La sar­dana té mol­tes mane­res de ser ballada. Per exem­ple, quan tu par­les de colla, la majo­ria de la gent pensa en les per­so­nes que ballen sar­da­nes, en totes. I no és així, perquè la colla és una for­mació que balla segons unes nor­mes acadèmiques i fent com­pe­tició. La gent que balla sar­da­nes és gent que balla sar­da­nes. Hem de millo­rar i cui­dar la sar­dana tra­di­ci­o­nal, sense cap mena de dubte, però això no ens ha d’impe­dir que tre­ba­llem perquè la gent, tota mena de gent, se senti cri­dada a ballar la sar­dana a la plaça. Fa de mal com­pa­rar, però seria com si diguéssim que el fut­bol que fa Messi i el que es juga al car­rer és el mateix. L’objec­tiu prin­ci­pal de la sar­dana és que la gent s’ho passi bé.

El repte prin­ci­pal és nodrir-se de la gent nova que s’hi acosta i enten­dre tota la gent del món sar­da­nista que es mou en alguna de les més de 400 enti­tats que fan acti­vi­tats arreu del país. L’única manera que tenim d’incor­po­rar nous públics és acos­tar-los la sar­dana i aju­dar-los a ballar-la. Hem de tren­car amb el cos­tum de fer fora de la rot­llana aquells que s’hi incor­po­ren per pri­mera vegada i no ho fan del tot bé. Els hi hem de man­te­nir i ani­mar-los a per­fec­ci­o­nar la tècnica, perquè ningú neix ense­nyat. Hem de ser pro­ac­tius en tots els sen­tits. Un altre repte és con­ti­nuar tre­ba­llant perquè la sar­dana sigui con­si­de­rada patri­moni de la huma­ni­tat, un camí que se’ns està fent molt i molt llarg. Un ter­cer gran repte és que tin­gui més presència en els mit­jans de comu­ni­cació. I un quart, que hi hagi més pro­fes­si­o­na­lit­zació entre els mem­bres.

Ara s’ha estan­cat una mica. Tot i això, he de dir que fa cent anys ja es deia que la sar­dana moria perquè només la balla­ven vells. Crec que hi ha un moment a la vida –acos­tuma a coin­ci­dir amb una època en què tens certa edat i se t’ha aca­bat sor­tir de nit– en què tro­bes en la sar­dana un espai on con­ti­nuar dis­fru­tant del temps lliure. Un entre­te­ni­ment de cap de set­mana que també es pot allar­gar entre set­mana perquè ja estàs jubi­lat. Curi­o­sa­ment, aque­lla gent jove que creia que la sar­dana era una cosa de vells, després, quan ha tin­gut certa edat, ha garan­tit el relleu dels que han mar­xat. Per tant, la gent que balla sar­da­nes es va reno­vant.

Res més lluny de la veri­tat! La sar­dana té corda llarga, i et diré més, hi ha una dada indis­cu­ti­ble: cada cop hi ha més balla­des i altres actes vin­cu­lats a la sar­dana. Ara mateix n’hi ha 3.000 a l’any! I això tenint en compte que de dilluns a dijous n’hi ha ben pocs de pro­gra­mats. Et pots tro­bar sense pro­ble­mes que en un mateix cap de set­mana hi hagi 25, 30 o fins i tot 50 acti­vi­tats sar­da­nis­tes al ter­ri­tori. Si la sar­dana fos a l’UCI, segur que no tindríem aquest esce­nari, sens dubte. I això que no hi ha públic, amb les dades a la mà, ho podríem dis­cu­tir.

Encara falta temps per veure com evo­lu­ci­ona. La pandèmia ens ha pas­sat fac­tura i hi ha hagut can­vis que han afec­tat de ple l’estruc­tura dels cur­sets. Sense anar més lluny, la Dipu­tació de Girona feia ses­si­ons gratuïtes en mol­tes esco­les, però la veri­tat és que, quan aca­ba­ven, al cen­tre no hi havia gai­res resul­tats i no veies els infants a la plaça ballant sar­da­nes. Ara la mateixa Dipu­tació con­ti­nua ofe­rint l’apre­nen­tatge, però des de fa dos anys hi incor­pora el copa­ga­ment de manera simbòlica per fide­lit­zar els interes­sats. Encara és aviat per veure si pas­sar de la gratuïtat abso­luta i sense cap com­promís a la par­ti­ci­pació pagant un euro ha can­viat o no el pano­rama. De mica en mica, es va recu­pe­rant l’interès i més esco­les es van apun­tant als cur­sets. Fins a aquest any eren qua­tre ses­si­ons d’apre­nen­tatge i hem acon­se­guit que la Dipu­tació de Girona accepti allar­gar-les a sis.

És veri­tat que els mit­jans, i sobre­tot els públics, tenen un caràcter social de cor­retja de trans­missió de les tra­di­ci­ons d’un país i que ser pre­sent en la pro­gra­mació sem­pre és un avan­tatge. Si ens com­pa­rem amb els cas­te­llers, és cert que han tin­gut una pro­jecció molt forta, però perquè tenien mit­jans econòmics al dar­rere que els han aju­dat a fer-ho pos­si­ble, cosa que els sar­da­nis­tes no hem tin­gut. Que els mit­jans hau­rien d’haver apos­tat més per la sar­dana? Sí, però no en tenen tota la culpa i estem obli­gats a fer autocrítica. Fer un pro­grama de tele­visió, per exem­ple, és molt car i sense la pro­moció pri­vada d’una o diver­ses empre­ses al dar­rere és pràcti­ca­ment impos­si­ble. I, tot i això, tenim la sort de dis­po­sar de les aju­des de les admi­nis­tra­ci­ons, que sem­pre són molt ben­vin­gu­des. No sé si tinc raó o no, però jo poso la sar­dana al mateix nivell que la llen­gua. La llen­gua de Cata­lu­nya és el català i la dansa de Cata­lu­nya és la sar­dana i la música de cobla. Altres gèneres musi­cals es poden tro­bar arreu del món; de sar­dana, però, només en ter­ri­tori català. Si no la defen­sem nosal­tres, ja em diràs qui ho farà.

El com­promís d’actuar amb la màxima cele­ri­tat si se’n detectés un cas. Malau­ra­da­ment, qual­se­vol enti­tat hi ha d’estar pre­pa­rada, hi cre­iem fer­ma­ment i cal dotar-nos dels ins­tru­ments neces­sa­ris. Actu­al­ment també estem tre­ba­llant en un altre pro­to­col per garan­tir la pari­tat i fomen­tar l’accés de dones a les cobles. No és fàcil, perquè per tra­dició o per cos­tum les dones no han tro­bat el seu lloc en aques­tes for­ma­ci­ons musi­cals, però això no ens atura i hem de tro­bar la fórmula de l’èxit.

Malau­ra­da­ment, després dels esforços ingents per pre­sen­tar la can­di­da­tura, no hem avançat gens. El fet de no ser un estat i pertànyer a Espa­nya sig­ni­fica adap­tar-se a les seves nor­mes i, quan li interessa, les can­via. Abans només calia que obtin­gues­sis el suport autonòmic perquè des de Madrid ele­ves­sin a la Unesco la petició. Ara s’han inven­tat que la can­di­da­tura que no pugui ser defen­sada per més d’una auto­no­mia ha de pas­sar a la cua. Això ens va pas­sar després de tres anys que no s’hagués mogut res! Tot i això, no hi vam pas renun­ciar i vam començar a tre­ba­llar per una altra banda. La sar­dana es balla també a Andorra i a la Cata­lu­nya del Nord, per tant vam posar en marxa una pro­posta de can­di­da­tura inter­na­ci­o­nal que vam creure que havia de lide­rar Andorra, perquè tant a França com a Espa­nya hi havia més com­petència. Però nosal­tres no som allà i és molt difícil pres­si­o­nar el govern andorrà fora de les seves fron­te­res. Si, a això, hi afe­gei­xes que una de les dues enti­tats de foment de la sar­dana del país ha ple­gat i l’altra ha dedi­cat tots els esforços a superar la pandèmia, doncs l’esce­nari no és el més ade­quat. Amb França també hem tin­gut con­tac­tes i molt bones parau­les, però de moment no s’ha mogut res. Con­ti­nu­a­rem empe­nyent Andorra perquè encapçali la petició i con­fiem que, si s’hi deci­deix, França també ho farà. Nosal­tres ja hem fet la feina que s’havia de fer. No renun­ciem a cap dels camins oberts, però som cons­ci­ents que hi ha molts entre­bancs difícils de superar.