Duel de dues llegendes

Un dels matri­mo­nis més ben avin­guts del pano­rama musi­cal és el que for­men el pia­nista domi­nicà Mic­hel Camilo, lle­genda des de nen del jazz llatí, i el gui­tar­rista d’Alme­ria José Fernández Tor­res, Toma­tito, històric acom­pa­nyant del Camarón i de Paco de Lucía, amb els quals va gra­var dis­cos que van revo­lu­ci­o­nar el fla­menc. Junts han man­tin­gut una aliança des del 1998, amb impac­tants àlbums con­cep­tu­als on passa de tot.

La cita de dime­cres a Porta Fer­rada era una nova opor­tu­ni­tat de tenir un cara a cara de dos genis dels seus ins­tru­ments i de les pos­si­bi­li­tats de cruïlles i afi­ni­tats, un luxe de l’excés de l’art. Des­car­tada l’actu­ació al Guíxols Arena i a l’Espai Port, els res­pon­sa­bles del fes­ti­val van deci­dir pro­gra­mar-la al Tea­tre Audi­tori Narcís Mas­fer­rer, davant mateix de la Porta Fer­rada de la ciu­tat gan­xona. Lluny de les pro­va­tu­res i de tòpics com el mes­tis­satge, la cita de dos vir­tu­o­sos d’aquesta cate­go­ria és un dels punts de qua­li­tat del fes­ti­val d’enguany, sense cap mena de dubte. I ho va ser a bas­ta­ment perquè la comunió de les dues sen­si­bi­li­tats és per­fecta.

Men­tre s’anun­cia un quart disc a finals d’any, els dos mes­tres van aple­gar ins­pi­ració per al duet. També se sap que tots dos actu­a­ran per sepa­rat al Fes­ti­val de Jazz de Bar­ce­lona a la tar­dor. Així, el con­cert va ser de retro­ba­ment i d’amor indis­si­mu­lat per dos estils que tenen simi­li­tuds, tant en la impro­vi­sació com en l’ànima. També cap a altres estils com la rumba o el tango. En aquesta línia van començar amb una inter­pre­tació potent del Liber­tango d’Astor Piaz­zola, de qui també van tocar Adiós Nonino. També va excel·lir la versió d’Our spa­nish love song de Char­lie Haden, romàntica i per soleà, per part del gui­tar­rista. Un altre autor de qui van repe­tir temes va ser del mala­gua­nyat Chick Corea, que havia tocat en dife­rents oca­si­ons al Porta Fer­rada: Armando’s Rhumba –que tal com va recor­dar Camilo l’havia escrit per al seu pare–, Spain i La fiesta. Entre les com­po­si­ci­ons pròpies van des­ta­car les dues del Tomate, la bulería A mi niño José, que va escriure fa 25 anys per al seu sisè fill, i La vaci­lona, i una de Camilo, Two much love theme. Un altre encert va ser La gnois­si­ene no. 1 d’Erik Satie o el popu­lar Cinema Para­diso d’Ennio Mor­ri­cone. Genial!

La vet­llada, inti­mista però enèrgica, va convèncer els espec­ta­dors que omplien l’audi­tori. En les gai­rebé dues hores que va durar el con­cert, els dos músics van ofe­rir ímpetu en l’expressió i sub­ti­le­ses en totes les peces. Els espe­rem amb can­de­le­tes .