Llibres

TOT RECORDANT

Martí de Riquer, un savi entre dues aigües

Fa deu anys, quan en tenia 99, ens va deixar un dels grans estudiosos i intel·lectuals catalans del segle XX

Com altres intel·lec­tu­als cata­lans del segle XX, Martí de Riquer (Bar­ce­lona, 1914) va ser un per­so­natge mar­cat per la Guerra Civil i els temps de la post­guerra. Fa deu anys ens va dei­xar, quan tenia a tocar ser cen­te­nari (99 anys). Tot i que sovint se’l conei­xia com a “medi­e­va­lista”, la seva savi­esa superava un terme tan enca­se­lla­dor. Entre la seva enorme obra hi ha els seus estu­dis impres­cin­di­bles sobre l’huma­nisme català dels segles XIV i XV, així com la tesi sobre Ausiàs March, que el van situar ja als anys qua­ranta com un estudiós de capçalera.

La seva bio­gra­fia, amb tot, no pot pas­sar per alt que durant la Guerra Civil i els anys poste­ri­ors, men­tre escrip­tors, intel·lec­tu­als i pen­sa­dors fugien del país amenaçats de mort, ell va seguir una evo­lució política que el va por­tar a llui­tar al cos­tat del bàndol fran­quista al terç de Mont­ser­rat. Va per­dre el braç a causa d’un tret. Com a defen­sor de la cul­tura, la llen­gua i la lite­ra­tura cata­la­nes, va ser un gegant sense màcula, però li que­darà l’epítet de ser, com diuen alguns, un “català de Franco”.

Dit això i mal­grat que durant molts anys l’esquerra sem­pre el va veure més com un rival que com un aliat cul­tu­ral, també va donar la cara en favor de les rei­vin­di­ca­ci­ons uni­ver­sitàries i va actuar amb dig­ni­tat arran de l’expulsió d’intel·lec­tu­als com Tierno Galván, Aran­gu­ren i García Calvo. Això dit per ells matei­xos. Manuel Vázquez Mon­talbán, als antípodes del seu pen­sa­ment polític, el va tenir de pro­fes­sor i la seva admi­ració va fer que el con­vertís en un per­so­natge d’una de les seves novel·les. El 1946 havia redac­tat, a més, un informe secret encar­re­gat pel Con­sejo Naci­o­nal del Movi­mi­ento sobre la situ­ació de Cata­lu­nya on acon­se­llava l’ofi­ci­a­lit­zació i el reco­nei­xe­ment del català. Evi­dent­ment, ningú li va fer cas.

Martí de Riquer va poder fer amis­tat amb el príncep Joan Car­les arran de ser-ne nome­nat pro­fes­sor par­ti­cu­lar (1960). A poc a poc es va allu­nyar del fran­quisme ofi­cial i el juny del 1977 va ser nome­nat sena­dor per desig­nació reial (1977) arran de la relació amb el Borbó. El 1978 es va inte­grar en el grup del Senat de l’Entesa dels Cata­lans. La recor­dada Caput­xi­nada del 1966 con­vo­cada pel Sin­di­cat Democràtic d’Estu­di­ants, amb molts escrip­tors als quals ells admi­rava, el va enxam­par com a vice­rec­tor de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, càrrec del qual va dimi­tir poc després. Va con­ti­nuar donant clas­ses fins als anys noranta i el seu tarannà allu­nyava qual­se­vol imatge pre­fi­gu­rada que els alum­nes pogues­sin tenir d’ell.

De Riquer venia d’una família amb lli­gams ferms a la cul­tura de la ciu­tat de Bar­ce­lona. Era net del dibui­xant i escrip­tor moder­nista Ale­xan­dre de Riquer. Va recrear ell mateix la història de la seva família en una obra de referència, Quinze gene­ra­ci­ons d’una família cata­lana (1979), un dels grans lli­bres de Qua­derns Crema, que va ser ree­di­tat nom­bro­ses vega­des.

No només era un conei­xe­dor i estudiós de l’hel·lenisme. També era segui­dor de Car­les Riba i Joan Petit. Va fer tre­balls sobre els tro­ba­dors que han estat una font per a tots els estu­di­o­sos que s’hi han vol­gut endin­sar. Va estu­diar a fons la lite­ra­tura medi­e­val, va fer una monu­men­tal edició del Tirant lo Blanc i altres estu­dis sobre la novel·la de cava­lle­ries i també del seu esti­mat El Qui­xot, del qual era un dels seus més grans conei­xe­dors. Amb tot, ell mateix es decla­rava admi­ra­dor de les novel·les de mis­teri d’Agatha Chris­tie i Art­hur Conan Doyle. El seu esforç titànic per com­pa­gi­nar la feina de pro­fes­sor amb la d’inves­ti­ga­dor i escrip­tor no va ser mai un pro­blema, ans al con­trari: “Tre­ba­llar és picar pedra. No puc dir que he tre­ba­llat perquè m’ho he pas­sat molt bé fent la meva feina. És un altre con­cepte de tre­ba­llar. Jo m’ho passo bé.”

Una altra de les obres que el van con­sa­grar per a la poste­ri­tat és Història de la lite­ra­tura cata­lana, en col·labo­ració amb Joa­quim Molas i Antoni Comas, per no par­lar dels volums escla­ri­dors de la His­to­ria de la lite­ra­tura uni­ver­sal, amb José María Val­verde.

Els seus cone­guts, com­panys d’uni­ver­si­tat i estu­di­o­sos, asse­gu­ren que no es va can­sar de revi­sar, relle­gir i actu­a­lit­zar els clàssics. I la lite­ra­tura cata­lana, com les altres que va tocar, es va engran­dir a par­tir de la seva pet­jada. L’obra i la vida de Martí de Riquer van tra­ves­sar el segle. Va viure cir­cumstàncies adver­ses i no tota la seva bio­gra­fia resulta imma­cu­lada, però el balanç final és la d’un gegant que aca­barà tenint el seu nom a totes les ciu­tats i pobles del país. Maria Mercè Roca el va defi­nir com el “més savi, el més cor­dial i el més humil dels roma­nis­tes”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia