Que mai s’acabi l’alegria

Fa anys que el Palau de Fires de Girona ha dei­xat de ser un recinte habi­tual per cele­brar grans con­certs, sobre­tot des que l’Audi­tori, el pavelló de Fon­ta­jau i La Mirona en van pren­dre les reg­nes. Com van recor­dar Antònia Font, és un honor que 30 anys després que ho fes­sin els Ramo­nes ells fos­sin allà al mateix esce­nari on també van actuar altres grups mítics. No ho van dir, però per això ho direm nosal­tres: ells van reu­nir el doble d’espec­ta­dors, 6.200. Segu­ra­ment per això no estàvem dins d’aquell iglú que els agrada can­tar i més aviat el recinte sem­blava un ver­da­der forn amb el foc obert que algú es deu­ria dei­xar encès.

Però ni la calor ni la sen­sació de sen­tir-se una anxova més dins una llauna a punt d’obrir van fer que el públic no parés de can­tar, sal­tar i ballar al llarg de les dues hores d’actu­ació, com sem­pre, estel·lar dels mallor­quins. El seu va ser el con­cert fi de gira que enceta la pro­gra­mació del Tem­po­rada Alta 2023. Amb mati­sos, perquè com han anun­ciat aquesta mateixa set­mana el seu retorn ha estat per que­dar-se i ja han anun­ciat una pro­pera gira que els por­tarà aquesta vegada a tea­tres i audi­to­ris d’arreu del país. O sigui, que Wa yeah!, com diuen ells.

Com no pot ser d’altra manera, vist l’entu­si­asme i l’eufòria que des­per­ten. No només entre el públic veterà que fa anys que els segueix, sinó gene­ra­ci­ons molt més joves que se saben més les lle­tres inclús; i no par­lem del grup de segui­do­res de ses Illes, que ni el fet de no poder veure ni l’esce­nari els va min­var cele­brar el fer­vor.

Amb Pau Debon coman­dant la nau i la tri­pu­lació de sem­pre –Joan Miquel Oli­ver, el cre­a­dor de les cançons i ànima del grup; Jaume Man­resa; Pere Debon, i Joan Roca–, Antònia Font va arren­car fort amb temes del nou disc per enfi­lar després un reper­tori més que robust d’un total de 25 cançons. Pri­mer, Un minut estro­boscòpica i fins a qua­tre temes d’aquest últim tre­ball dis­cogràfic, l’última, Viure sense tu, per després fer sonar amb força cançons com ara Armando ram­pas, Vita­mina sol, Robot, Vos estim a tots igual, Dar­rera una revista, Meca­nis­mes, Dins aquest iglú, Astro­nauta rima­dor, Batis­cafo Katius­cas... i, ja al tram final, tam­poc hi van fal­tar Clint Eastwood, Alpi­nis­tes-samu­rais, Viure sense tu i him­nes com ara Ale­gria, Wa Yeah! i Cal­gary 88. Apoteòsic, con­ver­tint el palau firal en una autèntica pista de ball on encara molts core­ja­ven cançons men­tre recla­ma­ven que no s’acabés la festa. I encara menys l’ale­gria. Perquè és això, ale­gria, el que des­ferma Antònia Font en el sen­tit ampli de la paraula, per molt que toquin la fibra de la melan­co­lia, por­ten aquest sen­ti­ment implícit amb la seva música. I dis­sabte els giro­nins n’estàvem neces­si­tats, no només per resul­tats fut­bolístics.