La vida i l’obra en una bella harmonia

Neus Canye­lles sem­bla molt tímida, dis­cretíssima, defuig les càmeres i enra­ona molt flui­xet i amb un to suau. Tot i que li costa començar a par­lar, el seu dis­curs de seguida flu­eix i és ric, com la seva lite­ra­tura.

Ara pre­senta Milady (Empúries), 124 pàgines de comiat de la seva mare, que va morir fa vora dos anys. No cal pre­gun­tar-li si té gaire d’auto­bi­ogràfic, el text, perquè ho és del tot, parla d’ella i dels seus sen­ti­ments, com ha fet al llarg de tota la seva obra.

“Neus Canye­lles parla de la con­dició humana par­tint d’ella i de les seves experiències, però sense impos­tar, evi­tant l’exa­cer­bació de l’ego”, afirma el seu edi­tor, Josep Lluch.

Nas­cuda a Palma el 1966, Neus Canye­lles va debu­tar amb Neu d’agost. Un lli­bre de memòries (premi Bearn de nar­ra­tiva 1998). Van seguir aquest títol les novel·les Cap d’Hor­nos (premi Ciu­tat de Palma Llo­renç Villa­longa 2002), L’alè del búfal a l’hivern (premi El Lec­tor de l’Odis­sea 2006), La novel·la de Dickens (2010) i el lli­bre de con­tes Mai no sé què fer fora de casa (premi Mercè Rodo­reda 2013). I encara Les millors vacan­ces de la meva vida (2019) i Auto­bi­o­gra­fia auto­rit­zada (premi Lle­tra d’Or 2021).

Lluch explica: “La vida i la lite­ra­tura sem­pre estan vin­cu­lats en la seva obra i també hi ha sem­pre la fas­ci­nació per l’altre, en el cas de Milady, per la seva mare. És una cele­bració trista i alhora llu­mi­nosa de la relació entre una mare i una filla.”

La Neus acaba de per­dre la seva mare, ja gran, després de dos anys en què l’estat de salut li impe­dia sor­tir de casa. Ara, el pis fami­liar, on encara viu el pare des­me­mo­riat, se li va fent estrany, perquè les cui­da­do­res hi han tras­to­cat l’ordre de les coses i la inti­mi­tat. Reti­rada a la casa fami­liar de la Serra, la Neus escriu aquesta memòria, evo­cant el pas­sat i la relació entre totes dues.

Tot i que li hagin dit el tòpic que cal girar full, de la mort de la mare i de la del pare, ara fa sis mesos, Canye­lles té clar que no ho vol fer. “Tot i que al meu entorn hi ha gent que m’estima, ningú m’esti­marà com ho van fer ells dos; m’agra­da­ria que la meva filla em veiés com jo he vist la meva mare”, con­fessa l’autora.

“Sem­pre estic escri­vint i em vaig ado­nar que estava escri­vint coses sobre ma mare. D’aquí va aca­bar sor­tint el lli­bre, que em va aju­dar a supor­tar el dolor. Vaig plo­rar molt, però també vaig riure molt, escri­vint-lo.”

Cor­ro­bo­rant les parau­les de l’edi­tor, asse­gura que per a ella “no hi ha fron­tera entre la vida i la lite­ra­tura”. “De vega­des em diuen que sent tan tímida sem­bla estrany que expli­qui la meva vida en el que escric, però és la lite­ra­tura que m’agrada, com la de Pavese, per posar un exem­ple, perquè la meva obra és com un tot, sense que ho faci de manera pre­me­di­tada, tant en les novel·les com en les nar­ra­ci­ons i els arti­cles.”

Si més no a Milady ha escrit un capítol, un record, tot seguit, i després un altre i un altre i, al final, ho va revi­sar tot “sense modi­fi­car gaire detalls”.

Sobre el seu pare, a qui dedica l’obra, n’ha escrit un conte, però no té la intenció de fer un lli­bre sen­cer. Sí que tre­ba­lla, però, en un nou recull de relats. Uns bocins més de la vida, tot i que uni­ver­sa­lit­zada, d’una autora amb vivències sovint difícils que sap trans­mu­tar en bona lite­ra­tura.