Els aliats alemanys de l’art català de la postguerra

Antoni Vila Casas no ha sigut a temps de veure una de les expo­si­ci­ons que més il·lusió li feia que s’inau­gu­res­sin. Perquè, més que una expo­sició, era la cele­bració d’un regal, el que li van fer els fills del matri­moni ale­many Bri­gitte Hueck i Hans Robert Tho­mas: més de 250 obres dels artis­tes Joan Vila­ca­sas (Saba­dell, 1920-2007) i Joan Claret (Bar­ce­lona, 1929-2014), col·lec­ci­o­na­des pels seus pares durant mig segle. Fa qua­tre anys, Vila Casas va rebre amb els braços oberts aquesta donació, la més gran que ha ingres­sat la Fun­dació Vila Casas en la seva història, i que ara, quan aviat es com­pli­ran dos mesos de la mort del mece­nes, llu­eix al museu Can Fra­mis de Bar­ce­lona.

La mos­tra, oberta fins al 14 de gener, és alhora una cele­bració de la relació de con­fiança “més genuïna” que pot exis­tir entre els artis­tes i les per­so­nes que neces­si­ten viure envol­ta­des d’art però que també ente­nen la seva passió com una forma d’aju­dar els cre­a­dors, remarca Ber­nat Puig­do­llers, el direc­tor artístic de la Vila Casas, que ha comis­sa­riat el pro­jecte junt amb Àlex Susanna, el seu pre­de­ces­sor al cap­da­vant de la ins­ti­tució, durant l’etapa del qual es va sege­llar l’acord amb els hereus dels Tho­mas. La mare va morir el 2009 i el pare, el 2019. “La pre­o­cu­pació dels fills era que el lle­gat es dis­persés i es perdés. Volien que es con­servés unit i que tornés allà on s’havia ori­gi­nat: a Cata­lu­nya”, explica Puig­do­llers. Vila­ca­sas i Claret són dues fir­mes molt esti­ma­des per la fun­dació, que els havia dedi­cat expo­si­ci­ons indi­vi­du­als sense aquell acom­ple­xa­ment d’alguns museus públics que durant tants anys han girat l’esquena a l’art d’avant­guarda català de la post­guerra civil.

Ens hem de remun­tar a prin­cipi dels anys sei­xanta per recons­truir aquesta història, quan els Tho­mas van començar a esti­ue­jar a Begur, on s’aca­ba­rien cons­truint una casa. Tot d’una van sen­tir el desig de des­co­brir els valors artístics més pro­gres­sis­tes d’aquell país que era pre­so­ner del règim fran­quista. Una visita a la Sala Gas­par de Bar­ce­lona els feu ado­nar que hi havia llums en la fos­cor de la dic­ta­dura. Vila­ca­sas fou el pri­mer que van conèixer, i aquest els animà a fixar-se també en el tre­ball que estava desen­vo­lu­pant Claret des que va dei­xar enrere les seves pri­me­res voca­ci­ons, l’arqui­tec­tura i la filo­so­fia.

Des de lla­vors i gai­rebé fins al final de la vida d’aquests dos refe­rents de la pin­tura abs­tracta, com­panys del grup 0 Figura (1960-1963), no van dei­xar de com­prar-los obres. “I no només això: també els pro­mo­gue­ren expo­si­ci­ons a Ale­ma­nya i els defen­sa­ren perquè altres col·lec­ci­o­nis­tes ale­manys els apre­ci­es­sin”, sosté Puig­do­llers. Els Tho­mas, rebla el direc­tor de la Vila Casas, van ser uns ali­ats nets i purs del perifèric art català “al marge dels interes­sos del mer­cat i de les modes.” El ter­cer artista català que van col·lec­ci­o­nar sí que tenia un nom inter­na­ci­o­nal: Antoni Tàpies. El con­junt d’obres que van atre­so­rar d’ell, però, no ha retor­nat a Cata­lu­nya: els fills han pre­fe­rit donar-les a dife­rents museus ale­manys.

De Vila­ca­sas i Claret, el més pre­sent en la col·lecció és el segon (177 peces), però per la sen­zi­lla raó que el pri­mer (d’ell en van va pos­seir 81) va aca­bar rele­gant la seva tra­jectòria artística per poder-se cen­trar en la seva faceta literària. Amb Claret van arri­bar a col·labo­rar i tot en una edició de la Sala Gas­par d’una car­peta de gra­vats sobre paper d’alu­mini, mate­rial de l’empresa d’emba­latge del matri­moni. Els Tho­mas van voler tenir ben repre­sen­ta­des les dife­rents èpoques cre­a­ti­ves dels dos artis­tes, i l’única que no els interessà va ser la que va cloure la car­rera de Claret, d’ads­cripció figu­ra­tiva.

I mai van dei­xar de tenir una relació d’amis­tat estreta tant amb l’un com amb l’altre. Les nom­bro­ses car­tes que es van enviar, les peces que els artis­tes els van rega­lar o que van crear expres­sa­ment per a ells... sig­nes d’un lli­gam de com­pli­ci­tat pro­funda que també són ara patri­moni de la fun­dació i nous fils que podran esti­rar els inves­ti­ga­dors per estu­diar aquesta fas­ci­nant con­nexió humana i cul­tu­ral cata­la­no­germànica.