Molt més que set vides

Al’Estat espa­nyol hi ha hagut una gran tra­dició de dibui­xants de còmic. Fins i tot amb pro­jecció inter­na­ci­o­nal. Actu­al­ment, Joan Boix dibuixa un dels per­so­nat­ges ame­ri­cans més emblemàtics de tots els temps: The Phan­ton (El Hom­bre Enmas­ca­rado) i el bada­loní Rubén Pelle­jero es fa càrrec d’un dels euro­peus de paper més des­ta­cats: Corto Maltès. Al llarg de molts anys, des de les agències cata­la­nes, es nodria de còmic per joves a tots els països escan­di­naus i la Gran Bre­ta­nya. I són cada cop més els autors espa­nyols i cata­lans que tre­ba­llen en les sèries més des­ta­ca­des del mer­cat de super­he­rois.

Molt bé, però quin per­so­natge ha acon­se­guit una presència inter­na­ci­o­nal com a feno­men de mas­ses? No s’ha creat ni un Tintín o Astèrix amb forta implan­tació a Europa i al món. Mor­ta­del·lo no ha pas­sat de tenir una certa rellevància a Ale­ma­nya.

El que han acon­se­guit el guio­nista madri­leny Juan Díaz Cana­les (1972) i el gra­nadí Juanjo Guar­nido (1967) amb la sèrie Black­sad és el més sem­blant a un block­bus­ter del còmic, sobre­tot a França, que ja s’ha fet seu el per­so­natge. La sèrie ha estat publi­cada en vint idi­o­mes, inclosa edició inte­gral en català.

Les claus de l’èxit de la sèrie són una bar­reja d’ele­ments com ara el fet que es tracta de relats de sèrie negra, amb el toc just d’iro­nia sarcàstica del gènere. A tot això, s’hi suma un exu­be­rant com­po­nent gràfic que fa obli­dar la clàssica sobri­e­tat dels clarobs­curs cine­ma­togràfics de la fil­mo­gra­fia negra.

Però la carac­terística més dife­ren­ci­a­dora que marida el tema poli­cial amb la tra­dició de Walt Dis­ney és que tots els per­so­natge són éssers antro­pomòrfics en una ambi­en­tació dels anys cin­quanta. El per­so­natge prin­ci­pal és John Black­sad, un gat inves­ti­ga­dor pri­vat en la tra­dició d’un Sam Spade o d’un Phi­lip Mar­lowe. El dar­rer àlbum de la sèrie tanca un epi­sodi començat a la pri­mer part de Todo cae (Norma), on es resol un con­flicte d’escàndol d’obres públi­ques amb el com­po­nent de les habi­tu­als presències del gènere negre de ten­si­ons afec­ti­ves. Un dels per­so­nat­ges està ins­pi­rat en Salo­mon Robert Moses. “Va ser un dels artífexs de la con­fi­gu­ració urbanística de Nova York. Va ser un visi­o­nari i les seves inten­ci­ons tenien un caràcter social, però final­ment va fer una ciu­tat per des­plaçar-se en cotxe”, explica Díaz Cana­les.

Aquest és el setè àlbum de la sèrie en què les por­ta­des dels cinc pri­mers volums esta­ven cromàtica­ment dedi­cats al negre, al blanc, al ver­mell, al blau i al groc. En aquest cas la sin­gu­la­ri­tat és que si s’uneix la coberta del lli­bre amb la de l’ante­rior àlbum es forma una única il·lus­tració.

“Se’ns ha dit si en ser el setè moria la sèrie com els gats, però no tenim aquesta intenció, tot i que mai tre­ba­llem sense gaire pla­ni­fi­cació, anem fent sobre la marxa però, això sí, sent cohe­rents. Per això no can­vi­a­rem de gènere. Black­sad con­ti­nuarà sent sèrie negra”, explica Juanjo Guar­nido.