Llepar ferides

‘El gos’, de Lluïsa Cunillé, res­sona a El jardí(que, popu­lar­ment, hi ha qui la recorda com la de la pei­xera perquè aquest ele­ment era el que figu­rava a escena). Si abans eren dues dones que prac­ti­ca­ven un diàleg car­re­gat de pau­ses i d’infor­mació que s’escola en els silen­cis, ara són dos homes els que tenen una escena sin­gu­lar. En els bons tex­tos de la Cunillé, hi batega sem­pre una certa amenaça, una sen­sació de canvi d’època que fa estar en alerta tant espec­ta­dors com per­so­nat­ges. Albert Arri­bas li ha tro­bat la clau des de la nuesa d’escena. En aquest cas, una catifa i una cadira. Com més mini­ma­lista més s’obre l’uni­vers de l’escena. Albert Prat i Albert Pérez fan un tre­ball de funam­bu­lista cons­truint uns per­so­nat­ges amb una forta càrrega psi­cològica que deri­ven cap a l’absurd.

L’obra, en rea­li­tat, té dues parts ben dife­ren­ci­a­des. En la pri­mera, un home acull un jove que, apa­rent­ment, ha tro­bat el gos de l’amfi­trió vol­tant pel car­rer. En rea­li­tat, però, ni el gos estava des­pis­tat ni el jove l’ha sal­vat. Tot gira al revés en l’uni­vers de la dra­ma­turga, que ajuda a veure el qua­dre far­sesc i de moral de baixa estofa de l’actu­a­li­tat. En la segona, el monòleg es jux­ta­posa per sobre un dels per­so­nat­ges. Si els dos pro­ta­go­nis­tes volen comu­ni­car-se però no en saben (temen exce­dir-se), l’ànima del segon qua­dre con­creta prou tot el que parla però cal des­co­brir qui és aquest que increpa l’amo. En la direcció d’Arri­bas, els miralls entre amo (que és adop­tat de ter­cera gene­ració, en rea­li­tat) i mas­cota es con­fo­nen entre el del direc­tor d’escola jubi­lat que vol fer una novel·la i aquest jove amb un secret amarg que des­tapa davant d’un des­co­ne­gut sense neces­si­tat. En els abis­mes, s’abo­nen les sole­dats (“els meus fills no paren per aquí”), un estrany prag­ma­tisme (deixa el des­co­ne­gut al men­ja­dor i li diu on para el bany per poder seguir tre­ba­llant) i un humor cínic (“no rento gaire, pro­curo no embru­tar”). Els per­so­nat­ges es lle­pen les feri­des sense saber si aquesta acció aju­darà a tan­car-les o bé si les infec­tarà.