Fa més d’un segle tothom ja es delia per fer-se fotos

“Des del més gran al més xich, des del per­dis al ren­tista, tot­hom, tot­hom s’ha posat a exer­cir de retra­tista.” Sem­bla escrit avui, però el cas és que aquest acu­dit publi­cat al set­ma­nari satíric L’Esque­lla de la Tor­ratxa té 130 anys i dona fe que l’afició fotogràfica a Cata­lu­nya ve de lluny i que ja lla­vors no era cosa de qua­tre pri­vi­le­gi­ats amb diners i temps lliure.

A par­tir de la dècada del 1880, quan van aparèixer en el mer­cat les pri­me­res ofer­tes de càmeres portàtils, la fal·lera per immor­ta­lit­zar vivències i evidències ínti­mes va anar in cres­cendo. Si bé al començament sí que va ser un hobby exclu­siu de les clas­ses més benes­tants, ràpida­ment es va esten­dre entre les popu­lars. La demo­cra­tit­zació d’aquell apa­rell també va tren­car ben aviat bar­re­res de gèneres i d’edats. “La càmera domèstica va esde­ve­nir trans­ver­sal, tot i que no tot­hom foto­gra­fi­ava el mateix ni de la mateixa manera”, sosté Núria F. Rius, gran estu­di­osa de la foto­gra­fia i comissària d’una expo­sició al cen­tre KBr de la Fun­dació Map­fre que reu­neix diver­sos fons per­so­nals que fan un viatge en el temps fins a l’esclat de la Guerra Civil.

La càmera domèstica (fins al 12 de maig; demà, Dia de la Dona, l’entrada serà gratuïta) repara una ano­ma­lia: la des­con­si­de­ració que ha patit la imatge de con­sum pri­vat. “És la més volu­mi­nosa que s’ha produït en la història de la foto­gra­fia, però ha que­dat al marge del cànon, qua­li­fi­cada de poc relle­vant o fins i tot de mal exe­cu­tada”, anota Rius. Pre­ju­di­cis que es des­mun­ten fàcil­ment davant de les ins­tantànies del químic Her­men­ter Serra de Budallés (1894-1997), d’una qua­li­tat que ja vol­drien molts pro­fes­si­o­nals. En una hi veiem un grup d’estu­di­ants de l’Escola Supe­rior d’Engi­nyers Indus­tri­als de Bar­ce­lona visi­tant l’inte­rior d’una pedrera, tra­ves­sats per un poderós raig de llum que s’escola per un forat. En una altra, la família del mateix autor a la platja de Gri­feu de Llançà, d’un gla­mur de car­tell de pel·lícula d’època. I una més d’un míting d’acti­vis­tes sufra­gis­tes a Lon­dres, amb savoir-faire de foto­pe­ri­o­dista. El fons Serra de Budallés es con­serva, per­fec­ta­ment docu­men­tat, a l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya (ANC), cosa que rara­ment sol pas­sar amb les foto­gra­fies per­so­nals: tenen més números d’aca­bar a les escom­bra­ries que no pas en una ins­ti­tució pública.

Un altre tre­sor pre­ser­vat és l’àlbum de la nis­saga de joiers moder­nis­tes Mas­ri­era, “un dels exem­ples més antics que s’han tro­bat d’afi­ci­o­nats”, dels anys vui­tanta del segle XIX. Les foto­gra­fies van ser fetes amb la càmera espia Stirn, que es pen­java al coll, tenia un objec­tiu que es con­fo­nia amb el botó d’una camisa i feia imat­ges cir­cu­lars. Una autèntica mera­ve­lla.

Però, repre­nent el fil del lúcid acu­dit de L’Esque­lla de la Tor­ratxa, els homes bur­ge­sos no van ser els únics que van sen­tir el cuc de plas­mar els seus moments feliços i de lleure amb la família i els amics. “Els ate­neus popu­lars i obrers van con­tri­buir a l’extensió inter­clas­sista de la foto­gra­fia. En tots hi havia una càmera, encara que fos una Kodak vella, i un labo­ra­tori en què feien còpies per pocs diners”, remarca la comissària, que ha apor­tat a la mos­tra del cen­tre bar­ce­loní el fons de Carme Piqué Bofa­rull, la mare de la qual era mem­bre de la coo­pe­ra­tiva La Flor de Maig, i les seves excur­si­ons de prin­cipi dels anys trenta a Sant Llo­renç del Munt, a Llo­ret de Mar o al Mas­nou no van caure en l’oblit gràcies a les foto­gra­fies de grup que es van fer.

Foto­gra­fia i excur­si­o­nisme sem­pre van anar de bra­cet en les enti­tats que asso­ci­a­ven l’explo­ració a peu del ter­ri­tori català amb la rei­vin­di­cació dels símbols pai­satgístics i arqui­tectònics de la nació. Foto­gra­fia i nens també van fer un bon tàndem. “La premsa infan­til va natu­ra­lit­zar la càmera com una joguina més i les mar­ques en feien pro­moció per Reis”, revela l’estu­di­osa. I a fe de món que van jugar-hi. Anita Figue­res va fer un retrat dels seus amics simu­lant un estran­gu­la­ment, i ella mateixa es va fer foto­gra­fiar simu­lant que apu­nya­lava una col·lega. Una altra jove, Maria Mas Mar­sell, va repre­sen­tar el seu germà dar­rere una reixa imi­tant un ani­mal sal­vatge enga­biat i enra­biat. “Aquest paper de diversió i sub­versió de la foto­gra­fia beu clara­ment del cinema. No s’ho han inven­tat els influ­en­cers d’avui”, anota Rius. Amb­dues auto­res eren, a més, el pro­to­ti­pus de la publi­ci­tat de pri­mera hora entes­tada a fer entrar també la dona moderna en l’hàbit de dis­pa­rar foto­gra­fies, si més no les ado­les­cents. Un cop casa­des, se’ls adju­di­cava un altre rol: el dis­seny dels àlbums amb escrits i objec­tes vin­cu­lats a les experiències (les entra­des d’un espec­ta­cle, per exem­ple).

Tam­poc és cap nove­tat la foto­gra­fia que tras­passa els límits d’allò que la moral dicta. Al KBr hi ha un àmbit d’imat­ges eròtiques i por­nogràfiques que els seus autors tenien ama­ga­des. Exac­ta­ment el que va fer Car­les Far­gas, un ama­teur del Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya, que va guar­dar la seva col·lecció de nus feme­nins en una caixa amb un títol per des­pis­tar, Acadèmia blanca. De retrats d’amants coni­lles de bur­ge­sos, en for­mat este­re­oscòpic, n’hi ha per donar i per ven­dre, diu Rius. Més insòlit és que s’hagi con­ser­vat el lle­gat d’un afi­ci­o­nat de mit­jana edat que es va retra­tar sol diver­sos cops a casa seva mos­trant els geni­tals o ves­tit amb roba inte­rior feme­nina.

La càmera domèstica va ser una cro­nista dels fets i gents del seu temps, docu­men­tant fes­ti­vi­tats, com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves, actes polítics, refor­mes urba­nes, llocs d’esti­ueig, les pre­ferències d’oci dels cata­lans (com els parcs d’atrac­ci­ons aca­bats d’inau­gu­rar) o els més des­a­fa­vo­rits de la soci­e­tat que deam­bu­la­ven pels car­rers. D’entre les gents, al KBr hi ha una bona colla de cares cone­gu­des, com un Joan Sal­vat-Papas­seit amb ves­tit ele­gant i cor­bata als afo­res de Bar­ce­lona; un Pom­peu Fabra con­tem­plant les mun­ta­nyes de la vall de Bonabé, Àneu; un Ramon Casas i un Josep Clarà a bord d’un vai­xell cap a l’Havana i Miami, o una Aurora Ber­trana en una platja del Gar­raf amb els braços enlai­rats com si fos una estre­lla de Hollywood reco­llint un Oscar. I una delícia: una foto­gra­fia minúscula dels nets de Fran­cesc Macià al ter­rat de la Casa dels Canon­ges. Jose­fina Pi-Sunyer, bes­neta del pre­si­dent, la té al men­ja­dor de casa.