La cultura a Barcelona: un mal disseny de futur

El Museu del Dis­seny va néixer de la consciència que Cata­lu­nya ha tin­gut veu en el debat inter­na­ci­o­nal i històric del dis­seny, i aquest havia de ser el lloc per recor­dar-ho i per demos­trar-ho. Qua­tre bom­bo­nets de museus repar­tits per la ciu­tat es van tan­car per reo­brir junts en un sol lloc, on el visi­tant pogués pren­dre consciència de les inter­re­la­ci­ons en les arte­sa­nies i dis­se­nya­dors de casa nos­tra. Aquesta gran pla­ta­forma va aca­bar obrint en un des­propòsit d’edi­fici, el dis­seny del qual con­tem­plava una rotonda que des­a­pa­rei­xe­ria dos anys després d’obrir, una macro­pan­ta­lla digi­tal a la façana massa cara per aca­bar exis­tint, uns magat­zems insu­fi­ci­ents i uns molls de càrrega inco­modíssims. Fet això, només que­dava empit­jo­rar. Una direcció bicèfala i pres­si­ons per part de l’Ajun­ta­ment que han posat per davant la mone­tit­zació turística del museu a la cul­tura, ara li han tret la res­pon­sa­bi­li­tat a Patri­moni per donar-la a la nova àrea d’Indústries Cre­a­ti­ves de l’Icub. I com a cop de gràcia, li han tret el títol de museu.

Toca rein­ven­tar-lo, i el res­pon­sa­ble n’és el nou direc­tor artístic, José Luis de Vicente. Per fer-ho ha anun­ciat que l’expo­sició Extra­or­dinàries!, on s’hi mos­tra­ven les col·lec­ci­ons d’arts deco­ra­ti­ves des del medi­e­val fins al segle XX, tanca. També ha anun­ciat, però, que ho fa per reo­brir a finals d’any exhi­bint les matei­xes col·lec­ci­ons amb un nou dis­curs. No s’orde­na­ran per col·lec­ci­ons i cro­no­lo­gia sinó per mate­ri­als, en la nova expo­sició Mat­ter Mat­ters. És una aposta arris­cada, i el risc que corre és el de que­dar-se amb la anècdota i no saber infil­trar en aquest dis­curs una lec­tura històrica més enllà de la del propi mate­rial. Però també és una aposta valenta.

Aquesta, però, és una tasca majúscula i ben feta exi­girà d’un conei­xe­ment pro­fund de les col·lec­ci­ons i la història de les arts deco­ra­ti­ves del nos­tre país. Com pot ser, ales­ho­res, que la comissària assig­nada a aquesta empresa sigui Olga Subirós, qui s’auto­de­fi­neix com a “comissària de pro­jec­tes expo­si­tius que ofe­rei­xen un enfo­ca­ment inte­gra­dor de la cul­tura del segle XXI i les trans­for­ma­ci­ons de gran abast de l’era digi­tal i la crisi sistèmica”? Les col·lec­ci­ons no són del segle XXI, ni tenen res a veure amb l’era digi­tal, ni par­len d’una cri­sis sistèmica. No hi ha ningú més ade­quat que una pro­fes­si­o­nal amiga de De Vicente, experta en big data i dis­seny digi­tal?

En cap cas això és una crítica a Subirós com a pro­fes­si­o­nal. És una crítica a Subirós com a per­sona idònia per a aquest encàrrec. Per posar-ho en ter­mes com­pren­si­bles pels que us tro­beu a l’altre cos­tat del debat: és com si posen a Jordi Savall, músic extra­or­di­nari i màxim expert en música medi­e­val, com a pro­gra­ma­dor del Sónar de l’any vinent. I no només això. Ima­gi­neu que anunciés que pro­gra­ma­ria els con­certs per tipus d’ins­tru­ments, i sense donar més detall demanés calma i con­fiança fins a l’inau­gu­ració. Ente­neu que això és el que està pas­sant? Ente­neu que hi ha gent que estima el nos­tre patri­moni tant com vosal­tres els fes­ti­vals de música i que no s’acon­ten­ta­ran amb uns focs arti­fi­ci­als i vio­les de gamba? Ente­neu que no es pot cons­truir des del des­co­nei­xe­ment? Pen­seu quin conei­xe­ment voleu que tin­gui la per­sona encar­re­gada de reno­var el Sónar, i traduïu-ho. Això és el que volem per les col·lec­ci­ons del Dis­seny Hub.

Més enllà de l’expo­sició per­ma­nent, aquest any 2024 el Dis­seny Hub no farà ús de les col·lec­ci­ons ante­ri­ors al segle XX en cap altra de les 14 expo­si­ci­ons tem­po­rals i 19 fes­ti­vals que té pro­gra­mats. En cap altra. Però cal tenir clar que De Vicente arriba al seu càrrec després d’un con­curs públic on van esco­llir el seu dis­curs. Ell ve del món de l’electrònica, l’art con­tem­po­rani, els con­tin­guts digi­tals i la cul­tura de l'última tendència, i això pro­po­sava pel museu. Ho va dir, ho va gua­nyar i ho està fent. Per­so­nal­ment, tinc l’espe­rança de que pren­gui consciència del patri­moni del que és ara res­pon­sa­ble, però si es tracta de bus­car cul­pa­bles, ell està fent la feina per la que el van con­trac­tar. Hem de mirar més amunt.

Qui l’escull i qui diri­geix la cul­tura a Bar­ce­lona és un Icub gover­nat per interes­sos polítics i per­so­nals, en el millor dels casos. En el pit­jor, el lidera la con­fusió entre moda i cul­tura i la il·lusió de que si els con­ser­va­dors i tre­ba­lla­dors del Dis­seny Hub es lle­ven ben d’hora ben d’hora, no els hi caldrà pres­su­post ni per­so­nal. Aquest espai tre­ba­lla amb un pres­su­post anual per expo­si­ci­ons de 300.000 euros i uns objec­tius que inclo­uen des de la inves­ti­gació, col·lecció, con­ser­vació, inter­pre­tació i expo­sició dels seus fons (tret defi­ni­tori d’un museu segons l’Inter­na­ti­o­nal Coun­cil Of Museums) fins a l’estímul de la cre­ació de con­tin­guts vir­tu­als i la reco­pi­lació de les últi­mes tendències en el món del dis­seny. Com deia una bona amiga, “mucho arroz para tan poco pollo”.

Per poder pen­sar com a gran museu, De Vicente reclama can­viar la titu­la­ri­tat muni­ci­pal del Dis­seny Hub per un con­sorci amb la Gene­ra­li­tat. Una pro­posta que tit­lla d’utòpica, que el dota­ria de fons ade­quats per a la seva missió i d’una junta apolítica i autònoma. Aquesta pro­posta no només no ha de ser utòpica, sinó que és necessària. I és que ens toca moure’ns, i hem de fer-ho amb decisió, perquè a Cata­lu­nya en els últims 40 anys sem­bla que hem per­dut la fe de que podem estar en la ruta de l’alt turisme cul­tu­ral. Toca dei­xar de pen­sar en quan­tes entra­des ven­drem l’any vinent i començar a pen­sar on ens veiem a 20 anys vista, i a 50. No podem man­te­nir la posició que hem ocu­pat dins de la cul­tura euro­pea els últims 150 anys amb pro­jec­tes petits, incon­ne­xos i cons­tant­ment can­vi­ants.

Recor­dem-ho, a Bar­ce­lona hi vam tenir la reno­vació urbanística més extensa d’Europa a la segona mei­tat del segle XIX. Hi vam cele­brar l’Expo­sició Uni­ver­sal l’any 1888, i vam tor­nar a fer-ho al 1929. Quan els ame­ri­cans, sem­pre un pas per davant, van venir a com­prar tot allò que Europa no valo­rava, a Cata­lu­nya hi va sor­gir el Cen­tre Excur­si­o­nista que durant un segle es va dedi­car a mape­jar i pro­te­gir tot el patri­moni català. No va pas­sar el mateix enlloc més de l’Estat. A Cata­lu­nya hi hem tin­gut una soci­e­tat cul­tu­ral que durant més de 100 anys ha finançat, con­ser­vat i donat dese­nes de milers de peces a la ciu­tat de Bar­ce­lona. Recu­pe­ra­ven i estu­di­a­ven el pas­sat perquè tenien una visió de futur de la que ens en bene­fi­ciem dia a dia.

El Dis­seny Hub cus­to­dia el lle­gat de tots ells jun­ta­ment amb el record del que hem estat i podem tor­nar a ser. Al segle XV fèiem la millor ceràmica del món, cobe­jada per reis i xeics. Al XVI vam ser els millors esmal­ta­dors de vidre. Al segle XIX vam ser extra­or­di­na­ris en l’ela­bo­ració de tei­xits estam­pats. El Moder­nisme és admi­rat mun­di­al­ment i a prin­ci­pis del XX vam repen­sar l’habi­tatge per fer-lo més social dins de les ciu­tats. El Met, el Bri­tish, el Louvre, l’Her­mi­tage, i tots els grans museus d’arts deco­ra­ti­ves del mon ense­nyen les nos­tres pro­duc­ci­ons amb més orgull que nosal­tres. El menys­preu que demos­tren l’Ajun­ta­ment i l’Icub per la importància d’aquest patri­moni és prova evi­dent de la falta de nord que tenim com a país. Ens agrada par­lar de nosal­tres com a una gran nació però pen­sem com un poblet. O apre­nem dels nos­tres avant­pas­sats i comen­cem a esti­mar la nos­tra història per crear una visió de futur, o segui­rem inten­tant fer coses noves fins que no recor­dem d’on veníem, i ales­ho­res esta­rem defi­ni­ti­va­ment per­duts.

*Anti­quari de ter­cera gene­ració a Cla­vell&Mor­ga­des i secre­tari del Gremi d’Anti­qua­ris de Cata­lu­nya.