cultura
L’art transgressor d’Ocaña assalta per fi Consell de Cent
Res hauria fet més feliç José Pérez Ocaña que exposar la seva obra en una galeria burgesa especialitzada en Picasso, Miró, Dalí i Tàpies. Han hagut de passar 41 anys després de la seva mort perquè això succeeixi. “Per fi Ocaña ha travessat la plaça de Catalunya”, diu Pedro G. Romero, el comissari de l’exposició La Ocaña (fins l’1 de juny) que presenta la Mayoral de Consell de Cent, el carrer de les galeries amb més pedigrí de Barcelona a l’època en què aquest artista va ser una icona de la contracultura catalana més transgressora de la Transició.
“El món de l’art va fallar a Ocaña. I, de fet, si bé el seu imaginari ha acabat triomfant, la mirada folklòrica, paternalista i de joguina trencada encara persisteix”, sosté Romero, que després d’haver defensat la seva faceta de performer en la gran mostra de la Virreina del 2010, ara ha tret tota l’artilleria per reivindicar-lo com a artista plàstic amb una selecció d’una quarantena de dibuixos, pintures i escultures, la meitat dels quals a la venda. “Ocaña va dur molt malament que no el consideressin un artista important i que el tractessin només com un fenomen sociològic. Quan Barceló, Mariscal i tothom es va començar a fer ric, no entenia per què ell no. Ocaña era vist com un illetrat i un pocavergonya, un artista del Paral·lel i no un artista de galeries. I el més paradoxal és que ell no tenia cap problema en mercantilitzar les seves obres, mentre que molts d’aquests artistes de galeries sí que hi posaven pegues”, apunta Romero.
Amb uns ulls nets de prejudicis, la Mayoral ha despenjat una col·lectiva de les primeres espases de l’informalisme –un art que Ocaña maleïa per elitista– i al seu lloc hi ha col·locat el Sagrat Cor de Marica i la Immaculada de les polles del pintor travesti més famós de la Rambla dels anys setanta, del qual el filòsof Paul B. Preciado n’ha escrit en una paret de la galeria aquest valor: “sembra el pànic en els relats dominants de la història de l’art i en els marcs de virilitat creats pel museu.” Ocaña se’l creia tant, aquest paper desafiador de l’status quo, que va regalar un quadre seu de la Moreneta al museu del monestir de Montserrat. El pare Laplana li té una enorme estima. Les ments obertes no sempre són les que més es vanten de ser-ho.
La mostra de la Mayoral s’obre amb una fotografia del personatge amb la disfressa de sol, de paper i bengales a les puntes, que acabaria amb la seva vida als 36 anys, el 1983 a la seva Andalusia natal. Se li va incendiar i al cap d’uns dies moria probablement més a conseqüència de la sida que no pas de les cremades, especula Romero. Un final tràgic per a una vida molt viscuda i en primera línia de combat. Contra les restes del franquisme quan la policia municipal de Barcelona el va detenir, el 1978, junt amb el seu amic Nazario, per disturbis públics en aplicació de la llei de Vagos i maleantes, una experiència que va evacuar en una sèrie de peces fetes a la presó que es poden veure a la Mayoral. I contra l’art del bon gust políticament correcte en, per exemple, una aquarel·la carnavalesca que va envernissar amb el seu propi semen. “En Ocaña, la forma de viure és la forma de l’art”, raona el comissari.
Una altra perla, inèdita, que s’allotja a l’exposició és el guió original de la pel·lícula Manderley, dirigida per Jesús Garay, ple de dibuixos i anotacions d’Ocaña, que n’era el pintor protagonista. I, al fons de la galeria, ens esperen catorze figures de paper maixé que evoquen les festes de l’Assumpció de Cantillana, el poble on l’artista va néixer el 1947 i d’on en va haver de marxar “a pedrades” per la seva homosexualitat incompresa.
Els primers temps a Barcelona es va guanyar la vida fent de pintor de brotxa gorda. El seu somni sempre va ser “jugar a la primera divisió dels artistes.” Ara a la Mayoral ha desplaçat els picassos, els tàpies, els mirós i els dalís a la banqueta. Tard, però algun partit sí que l’ha acabat guanyant.