Arts escèniques

Sònia Gainza

Directora del programa “Apropa Cultura” de Catalunya

“En la cultura hi ha un fre pel que fa a la inclusió”

“Obrim portes a totes les arts escèniques i a museus a col·lectius que mai han tingut l’oportunitat de viure de prop la cultura”

“Caldria comptar amb una llei que fixés l’accessibilitat a la cultura, tal com s’ha fet a l’escola, on s’ha avançat molt en inclusió”

Apropa Cultura ha crescut de baix a dalt. És de tots i de totes, i això el fa únic”
Per als professionals tenir un públic inclusiu també és enriquidor”
Sovint obli­dem que la cul­tura és un dret. En totes les seves ves­sants, a més de fer gau­dir, també ha de ser­vir per dig­ni­fi­car la per­sona i nor­ma­lit­zar la seva inclusió plena en la soci­e­tat. Amb l’objec­tiu d’acon­se­guir aquesta inte­gració –en con­cret, la dels col·lec­tius de per­so­nes amb neces­si­tats espe­ci­als– l’any 2006 nai­xia una ini­ci­a­tiva a l’Audi­tori de Bar­ce­lona, que ara que és a punt d’entrar en la majo­ria d’edat, s’ha estès a tot Cata­lu­nya, i a totes les arts escèniques. Apropa Cul­tura és una xarxa de pro­gra­ma­dors cul­tu­rals que s’unei­xen per faci­li­tar l’accés a les per­so­nes en situ­ació de vul­ne­ra­bi­li­tat sota el guiatge de les enti­tats soci­als.
Què aporta Apropa Cul­tura?
Obre por­tes a col·lec­tius que mai han tin­gut l’opor­tu­ni­tat de viure de prop la cul­tura. En alguns llocs, a l’inici, hi ha hagut resistència, però han vist que una vegada al mes, o només accep­tant algu­nes reser­ves, es podia fer. Les per­so­nes d’aquests col·lec­tius també són ciu­ta­dans, de Bar­ce­lona, de Cata­lu­nya, i també tenen una neces­si­tat de cul­tura. I perquè estan en una situ­ació deter­mi­nada no n’han tin­gut mai l’opor­tu­ni­tat.
El pro­grama està con­so­li­dat?
Es pot dir que sí. Ara les enti­tats saben que si, per exem­ple, volen anar al Palau de la Música, és més còmode fer-ho a través nos­tre. I de fet els ho dema­na­ran des del mateix Palau. I als equi­pa­ments els va bé perquè està tot, diguem, endreçat. A més, a través de la pri­mera experiència amb el pro­grama, entren al nos­tre web i des­co­brei­xen el gran ven­tall de pos­si­bi­li­tats que ofe­rim. I els pro­gra­ma­dors han des­co­bert un món en què hi ha mol­tes més recom­pen­ses del que sem­bla.
A qui­nes recom­pen­ses es refe­reix. Emo­ci­o­nals?
Aten­dre per­so­nes amb neces­si­tats espe­ci­als sem­pre et dona més que el que dones tu. Curi­o­sa­ment, tu et pen­ses que ho fas per donar vida a la gent, i nor­mal­ment és al revés, en treus molt més tu. El fet que vin­gui un públic tan dife­rent, també et remou coses. Fan pre­gun­tes que no fan a ningú, i per a alguns pro­fes­si­o­nals tenir-los de públic ha estat una experiència molt més alliçona­dora del que es pen­sa­ven.
Us heu tro­bat resistència a can­viar la mirada?
Ens hem tro­bat de tot. Tenim els con­vençuts, que d’entrada ja col·labo­ren. Tenim els que fan el mínim, però crec que, de fet, això és un camí. Un cop acon­se­guei­xes fer una mica, pro­vo­ques aquest canvi de mirada. Es pot dir que acon­se­guei­xes que aixe­quin el peu del fre.
Creu que hi ha un fre res­pecte a l’accés la cul­tura?
Sí, en el món de la cul­tura con­ti­nuem tro­bant-hi frens. Per part de les enti­tats, a vega­des hi ha por: “S’avor­ri­ran, no serà per a ells. No aguan­ta­ran una visita comen­tada...” I els diem que estem pre­pa­rats per fer-ho dina­mit­zat. Que ho pro­vin. Hi ha bar­re­res men­tals que encara cal tom­bar. Però s’avança.
Així, es va des­co­brint com fer arri­bar la cul­tura a tot­hom?
La cul­tura no pot ser per a uns pri­vi­le­gi­ats. I el pro­blema és tot el bagatge que tenim, pre­ju­di­cis, apri­o­ris­mes. Jo encara he par­lat amb alguns par­ti­cu­lars que par­len de “minusvàlids”, o amb pater­na­lisme. És a aques­tes per­so­nes a les quals cal acom­pa­nyar perquè segu­ra­ment encara no han vis­cut situ­a­ci­ons en què s’han sen­tit còmodes par­lant o vivint experiències amb per­so­nes de col·lec­tius dife­rents al seu. Jo mateixa he des­co­bert un món que no conei­xia i ha estat per una raó molt per­so­nal.
Quina és aquesta raó per­so­nal? La vol expli­car?
I tant! El mateix any que començava l’Apropa Cul­tura, fa dotze anys, rebia el diagnòstic de la meva filla de 6 mesos amb dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual greu. I recordo que un com­pany em va dir “i això és un pro­blema ara?” No ho va ser. Al con­trari, em va con­nec­tar molt més.
En quin sen­tit, es va sen­tir més con­nec­tada?
Par­lant amb altres mares que han tin­gut una filla amb dis­ca­pa­ci­tat, vam coin­ci­dir que això et con­necta amb tota la diver­si­tat en gene­ral. Si viatjo en metro i veig una per­sona que demana, me la miro d’una altra manera que si me l’hagués mirat abans de tenir la meva filla. Ara puc dir que em fa il·lusió poder acom­pa­nyar en aquesta evo­lució de mirada que he fet jo, que he pogut fer, perquè la puguin fer més per­so­nes.
Hi ha hagut evo­lució en la soci­e­tat. Això ha con­tribuït a obrir aques­tes por­tes?
Aquesta expansió i aques­tes ganes de fer, tu diries que té a veure amb l’evo­lució pròpia del conei­xe­ment que hi ha també dels col·lec­tius dife­rents. Com a soci­e­tat també ens hem obert molt. Per des­comp­tat. Tots hem anat apre­nent el que hem pogut, això o va paral·lel. A vega­des som nosal­tres que avan­cem i a vega­des, la soci­e­tat. Aquesta mirada oberta que tenen ara els pro­gra­ma­dors de Cata­lu­nya és la prova d’aquesta evo­lució.
Tenir altres tipus de públic és un repte per als pro­fes­si­o­nals?
Sí, el pro­fes­si­o­nal també ha d’estar dis­po­sat a tenir un públic que no actua com se suposa. Neces­si­tem la com­pli­ci­tat del direc­tor, dels músics o dels actors. Una de les coses que a vega­des ens dema­nen és que hi hagi una mica de llum de sala, i en algun cas als actors se’ls feia estrany veure el públic. Però després deien que també havia estat interes­sant.
Cap on cal anar per ampliar aquest canvi de mirada?
És tan impor­tant que hi hagi qual­se­vol política d’inclusió, de por­tar-los a les pla­tees, però també por­tar-los a l’esce­nari. No es tracta d’anar fent cose­tes per a ells, s’han de fer amb ells. Cal aju­dar a avançar la soci­e­tat cap a aquesta mirada més ama­ble, més inclu­siva, més faci­li­ta­dora, menys estig­ma­tit­zant, menys peda­go­gista. I sobre­tot més tran­quil·la, que sigui tot més nor­mal, no passa res. En aquest sen­tit, hem de fer el camí que està fent l’escola. L’escola ja és inclu­siva. En aquest cas ja exis­teix una llei que ho fixa.
No hi ha una llei en polítiques d’inclusió a la cul­tura?
No. I és fona­men­tal que hi sigui. Mol­tes coses ni cal­drien si haguéssim com­par­tit l’apre­nen­tatge i n’haguéssim fet una llei. Perquè hi ha moments que no se sap com actuar. No hi ha una llei que digui que als espec­ta­cles ha d’haver-hi tota mena de públic. En l’oferta cul­tu­ral, com a les esco­les, hi hau­ria d’haver un per­cen­tatge fixat de loca­li­tats per a aquests col·lec­tius. Si hem demos­trat que una cosa és impor­tant, que és trans­for­ma­dora, per a la soci­e­tat, per al tea­tre, per a les enti­tats, que el dret a acce­dir a la cul­tura fa millors per­so­nes, que no han tin­gut el dret, el que hem de fer és poder-ho nor­ma­lit­zar. Cal reforçar el con­cepte de cul­tura social.
Apropa Cul­tura arriba a la majo­ria d’edat estesa per tot Cata­lu­nya. És veri­tat que va néixer en un des­patx de l’Audi­tori?
Exac­ta­ment. L’any 2006. Ja teníem peti­ci­ons d’enti­tats soci­als, i el patro­nat va deci­dir que valia la pena ini­ciar un pro­jecte social. Amb el lide­ratge de la peda­goga musi­cal que ja s’ocu­pava de la for­mació edu­ca­tiva a la casa, l’Assumpció Mala­gar­riga, va néixer un pro­grama amb el nom Audi­tori Apropa.
Vau bus­car les com­pli­ci­tats de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya?
La idea era tro­bar un suport no econòmic. Que ens pre­sen­tes­sin les fede­ra­ci­ons, les enti­tats i apro­fi­tar la seva xarxa, que ja exis­tia. Vam apren­dre molt perquè ens ho van fer can­viar tot. Va ser un ater­ratge, real­ment, de molts mesos.
Com con­tac­ten per pri­mera vegada amb les enti­tats?
Vam fer una reunió aquí a l’Audi­tori amb la Fede­ració de Per­so­nes amb Dis­ca­pa­ci­tat, la Fede­ració de Per­so­nes amb Dis­ca­pa­ci­tat Física i Intel·lec­tual, amb enti­tats que por­ta­ven temes d’addic­ci­ons, o de per­so­nes sense llar, etc. Al cap de tres mesos van veure els pri­mer resul­tats, i vam rebre les pri­me­res sub­ven­ci­ons, ja que el pro­jecte s’emmar­cava dins dels pro­gra­mes d’inclusió.
Les enti­tats van res­pon­dre?
De seguida, cada fede­ració es va posar en con­tacte amb la seva gent, i va con­vi­dar les seves enti­tats que es regis­tres­sin al web d’Audi­tori Apropa. Per pre­sen­tar-los el pro­jecte es van fer unes tro­ba­des pre­sen­ci­als en què cada pro­gra­ma­dor expli­cava una mica els con­certs que es farien i els donàvem pau­tes per assis­tir-hi. I ells podien pre­sen­tar alguns dub­tes, com ara poder mar­xar a la mitja part, venir només a la segona part, com havien d’anar ves­tits. I donàvem eines a això, per pre­pa­rar-ho, perquè l’experiència fos de més gaudi. I nosal­tres també vam anar apre­nent. Una de les lliçons la vaig rebre en una visita que vaig fer a Can Pla­nas, que tre­ba­lla amb per­so­nes sense llar.
Què hi va apren­dre?
Em van expli­car que quan hi havia una con­vo­catòria, posa­ven una llista de deu pla­ces i dues de reserva, per si hi havia alguna baixa. La llista, per ella mateixa, ja tenia un poder trans­for­ma­dor. Les per­so­nes que s’hi apun­ta­ven es pre­pa­ra­ven durant dies, dema­na­ven unes saba­tes, un deso­do­rant. No calia recor­dar-los que s’havien de dut­xar. Ja ho sabien. I molts altres detalls que indi­ca­ven com n’era d’impor­tant allò que estava pas­sant. I en aquesta visita també va sor­tir la pre­gunta de si podia ser pos­si­ble anar a algun altre lloc a més de l’Audi­tori.
I comença l’exter­na­lit­zació del pro­grama?
Les per­so­nes que por­ta­ven Can Pla­nas i també altres veus es pre­gun­ta­ven si, després de veure com havia d’anat de bé i el bé que havia fet venir a l’Audi­tori, si seria pos­si­ble fer el mateix, per exem­ple, amb el Tea­tre Naci­o­nal, que el tenim aquí al cantó. Es pot dir que estàvem demos­trant, d’alguna manera, que el que oferíem era neces­sari. Per això vam deci­dir pro­po­sar-ho als qua­tre grans.
Els qua­tre grans?
De tant en tant, es feien reu­ni­ons, per dife­rents temes, entre l’Audi­tori, el Tea­tre Naci­o­nal, el Mer­cat de les Flors i El Lliure. Lla­vors, el direc­tor de l’Audi­tori, Joan Oller, va deci­dir expo­sar-los el pro­grama. A més, la Gene­ra­li­tat va dir que no podia anar des­ti­nant diners per inclusió de manera indi­vi­dual, que calia fer una cosa junts. I així va néixer Apropa Cul­tura.
I la pro­posta es va rebre bé entre les enti­tats?
Els vam pre­sen­tar el nou web i, tot i que els va agra­dar, hi va haver una pre­gunta que em va cri­dar l’atenció: “Si anem al Lliure o al Naci­o­nal, ens trac­ta­ran tan bé com a l’Audi­tori?” Calia man­te­nir la qua­li­tat en el tracte. Alguns col·lec­tius, només per la manera com els salu­des, ja se sen­ten accep­tats, ja estan còmodes. Altres volen pas­sar total­ment des­a­per­ce­buts i entrar quan tot­hom ja està asse­gut. Calia, doncs, expor­tar la for­mació al per­so­nal. I també vam tro­bar altres camins per com­ple­tar les experiències que vivien.
Quins altres camins?
Uns psicòloga d’un col·lec­tiu que va venir ens va expli­car que un sol con­cert de la Banda a l’Audi­to­ria havia apor­tat ale­gria durant dies a les per­so­nes a les quals trac­tava. I ales­ho­res l’Assumpció va dir que calia donar eines per poder allar­gar els bene­fi­cis d’haver vin­gut. Així vam començar també la for­mació d’edu­ca­dors soci­als, de la mateixa manera que fèiem for­mació de mes­tres, ho vam fer amb edu­ca­dors soci­als.
For­mar edu­ca­dors soci­als amb la musica? No exis­tia una for­mació així?
Amb la música i amb l’art. Vam crear Educa amb l’Art, adreçat als pro­fes­si­o­nals de l’acció social per saber com fer gau­dir de les arts en el dia a dia les per­so­nes amb les quals tre­ba­llen. O com tre­ba­llar les emo­ci­ons a par­tir de la música, o la ima­gi­nació. Això no exis­tia. I això es va tras­lla­dar també al Tea­tre Naci­o­nal i al Lliure amb acti­vi­tats for­ma­ti­ves sobre tea­tre. Calia obrir por­tes a la for­mació. Pen­sar no només en esco­les, sinó en cen­tres soci­als, no pen­sar només en mes­tres, sinó en edu­ca­dors soci­als.
I, a més, Apropa Cul­tura va arri­bar a més equi­pa­ments?
La Gene­ra­li­tat va con­si­de­rar que calia anar fora de Bar­ce­lona. Així vam posar-nos en con­tacte amb l’Atlàntida de Vic, Tem­po­rada Alta a Girona... Alguns, com és el cas de Girona, s’hi van sumar de seguida, perquè, de fet, ja ho esta­ven fent a la seva manera. En altres llocs, en canvi, ens van dir que ells ja feien alguna cosa sem­blant i que no els interes­sava.
En un moment deter­mi­nat es va incor­po­rar al pro­grama la Fun­dació La Caixa?
El 2012 la Gene­ra­li­tat va reduir les aju­des. I vam con­tac­tar amb la Fun­dació La Caixa. Ens vam enten­dre però van voler que hi integréssim els museus. Ara estem a tots els museus i espais emblemàtics. Ens van aju­dar a fer un pla de via­bi­li­tat. I la veri­tat és que va ser molt dur a l’inici, perquè els museus tenien uns hora­ris dife­rents i calia adap­tar-s’hi, tant per part de les enti­tats com per part dels pro­fes­si­o­nals. Però ara fun­ci­ona per­fec­ta­ment.
Actu­al­ment, quins són els rep­tes que té Apropa Cul­tura?
Amb la plan­ti­lla actual que hi ha no podem assu­mir més crei­xe­ment. Cal abor­dar el crei­xe­ment natu­ral del pro­grama. L’Audi­tori, amb molta gene­ro­si­tat, va aco­llir, diguem-ne, el moment en què l’Apropa era una star-up. Però ara l’estruc­tura està molt ten­si­o­nada. I amb el crei­xe­ment que hem tin­gut és impor­tant inten­tar no morir d’èxit. Cal fer un pas enda­vant i plan­te­jar una solució de futur entre tots. Perquè l’Apropa Cul­tura és una ini­ci­a­tiva que ha nas­cut de baix a dalt i ara és de tots i totes. Això el fa únic.

La gestió d’Apropa Cultura

Més de 100.000 experiències

Teatres, auditoris, festivals, espais singulars i museus de tot Catalunya obren les seves portes perquè els col·lectius als quals va dirigit Apropa Cultura tinguin accés a la seva programació habitual. Gràcies a la complicitat de programadors culturals públics i privats, institucions i mecenes, les persones ateses per centres i entitats socials poden gaudir d’espais i experiències úniques. Els equipaments paguen una quota i, a canvi, tenen accés al web del programa, des d’on poden gestionar les peticions que els arriben. En el públic hi ha persones amb discapacitat intel·lectual, amb problemàtica social derivada de malaltia mental, amb trastorn de l’espectre autista, amb discapacitat física, auditiva o visual, amb gent gran, o amb persones amb addiccions. També hi ha persones en privació de llibertat, migrades, refugiades, de minories ètniques, dones que han patit violència de gènere, persones sense llar o persones en risc d’exclusió social.

El programa s’ha exportat a Mallorca i Menorca, al País Basc (on s’ha rebatejat com a Gertu Cultura, o a Madrid, on s’anomena Acerca Cultura, i ja ha estat presentat en fòrums europeus perquè s’ha comprovat que no existeix cap altra iniciativa semblant.

Durant l’any 2023 s’han convocat més de 100.000 experiències culturals. Actualment compta amb més de 2.800 centres socials adherits, més de 200 equipaments i festivals, i més de 2.400 propostes diferents cada temporada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia