“No vull diners públics perquè estic molt fart dels polítics”

La idea ve de dos balla­rins amb els quals havia tre­ba­llat en la Compañía Naci­o­nal, Emi­lia Jova­no­vich i Luis Martín. Nor­mal­ment tinc cinc o sis balla­rins, com ells dos, que mun­ten els meus balls pel món i fan cur­sets. Un dia, l’Emi­lia i el Luis van venir a casa i em van dir: “Mira, Nacho, la teva feina agrada moltíssim pel món i les teves core­o­gra­fies es ballen per tot arreu menys aquí, hau­ries de fer una com­pa­nyia, una escola, perquè no hi ha dret. I com ho fem? Bé, doncs bus­ca­rem un lloc i de mica en mica...” Però jo els vaig dei­xar molt clar que no vull diners públics, no vull diners ni d’ajun­ta­ments, ni de comu­ni­tats, ni de res, estic molt fart dels polítics i no vull res d’ells.

Ens van sor­gir uns patro­ci­na­dors que no són espa­nyols, mig ita­li­ans mig angle­sos, ens van donar diners i vam començar a tre­ba­llar. Per fer-hi la seu de l’acadèmia, vam com­prar el tea­tre d’Anto­nio El Bai­larín. A mi em sem­bla una ani­ma­lada que el Minis­teri no l’hagi con­ver­tit en una casa museu, com hau­rien fet a qual­se­vol altre lloc del món. Anto­nio era el ballarí més famós del món. I a part és que per aquest tea­tre han pas­sat Mar­got Fon­teyn, Nureyev, Ava Gard­ner, Picasso, jo què sé, perquè totes les estre­lles hi ana­ven. I ell ballava i vivia en aquest tea­tre, que encara està ple de records seus. També vam com­prar el Con­ser­va­tori de Dansa de Car­men Roche, de manera que ara tinc 250 nens i nenes que fan el cicle ele­men­tal, i després a l’acadèmia, o sigui en el Trai­nee Pro­gram, tinc 28 balla­rins joves de tot el món, sis espa­nyols i els altres són tots estran­gers, de països com ara Itàlia, Mèxic, els Estats Units, Ale­ma­nya i el Japó.

Al final de l’any, aquest Trai­nee Pro­gram es con­ver­teix en com­pa­nyia. Als balla­rins, se’ls dona d’alta i se’ls paga com cal, die­tes inclo­ses, i anem de gira. Però vull subrat­llar que es tracta de pre­pa­rar-los. No vull que sigui una com­pa­nyia, ja tinc una com­pa­nyia a Rússia de 180 balla­rins, tots molt estre­lles i molt grans, fantàstics balla­rins. Pel que fa a la meva com­pa­nyia, vull que es quedi com a acadèmia , m’agrada for­mar balla­rins joves, pre­pa­rar-los perquè sal­tin ja al món pro­fes­si­o­nal, però no vull que cap ballarí es quedi més de dos anys aquí.

Sí, i ha estat un mira­cle, jo no sé com ho hem fet, però només fa 10 mesos no hi havia res. Però ho vam pin­tar tot, vam nete­jar tot el tea­tre i vam començar a fer audi­ci­ons. Vam començar amb 10 nois i 15 noies, i estem tre­ba­llant tot el dia, amb la com­pa­nyia al matí, de deu a cinc, i després ja venen totes les nenes i els nens petits, que són diver­tidíssims. Als petits, jo no els faig clas­ses, perquè no tinc vocació per fer-ho, però vam fer una fes­ti­val de final de curs i era molt graciós veure’ls ballant a l’esce­nari. És molt bonic veure com crei­xen i com apre­nen i com s’ho pas­sen bé.

Sí, és molt seriós i molt com­pli­cat edu­car joves que, en el nos­tre cas, tenen de 16 a 20 anys. I ja no només edu­car-los i ense­nyar-los a ballar, perquè ser ballarí és una forma de vida. Cal ense­nyar-los a com­par­tir, a voler les coses, a esti­mar allò que és bell, a lle­gir, a sen­tir música. Jo els vaig dir que no vull la paraula no a la com­pa­nyia, ni la paraula impos­si­ble. Vull que esti­guin en un entorn agra­da­ble i per això quan entres a l’acadèmia sem­bla més una casa de modes que un taller: està tot molt maco perquè ho con­si­dero fona­men­tal i tinc sem­pre flors en algun cos­tat. Els faig lle­gir poe­sia perquè m’he ado­nat que els joves no lle­gei­xen poe­sia. I bé, cal ense­nyar-los, a banda de ballar, a viure com un artista, i això és molta res­pon­sa­bi­li­tat. Estan lluny de casa seva, has d’estar en con­tacte amb les seves mares, que són molt pesa­des, sí [riu], però és neces­sari que no per­din el vin­cle amb les seves famílies perquè alguns estan ara molt lluny de casa. I, quan estem de gira, inten­tem que esti­guin en les millors con­di­ci­ons, amb bons hotels i viat­ges en AVE, i estem sem­pre pen­dents de com es tro­ben i com se sen­ten. I, per des­comp­tat, sem­pre els ani­mem i no estem tot el dia dient-los que això no es fa així, al con­trari.

Algu­nes de les meves pri­me­res core­o­gra­fies, dels anys vui­tanta, com ara Jardí tan­cat (1983), que va ser la pri­mera, a par­tir de cançons de Maria del Mar Bonet, i també Duende, amb música de Debussy, i Na Flo­resta, en què vaig tre­ba­llar amb música de Villa-Lobos. Són core­o­gra­fies més llu­mi­no­ses i vita­lis­tes que algu­nes més recents, que són més fos­ques i trac­ten temes com ara la droga, la mort i el suïcidi. Aque­lles pri­me­res core­o­gra­fies em sem­bla­ven més opor­tu­nes per tre­ba­llar amb aquests balla­rins joves.

Con­ti­nuo tre­ba­llant molt a Rússia, al Tea­tre Mik­hai­lovsky de Sant Peters­burg, últi­ma­ment també diri­gint òperes com ara Car­men, de Bizet.

No, això ja no em toca. Per com­pen­sar-ho, ara pinto. Podríem dir que ballo sobre el llenç.