Un balneari amb vistes al mar

Va durar sis anys. La premsa local el va ano­me­nar “l’afer Riquelme”. És el titu­lar de la por­tada del periòdic quin­ze­nal Aires llo­re­tencs del 15 de desem­bre del 1935, quan s’anun­cia que la Con­se­lle­ria d’Obres Públi­ques de la Gene­ra­li­tat ha suspès les obres del bal­ne­ari Riquelme a la platja de Santa Cris­tina. El motiu? Un recurs inter­po­sat per l’Ajun­ta­ment de Llo­ret de Mar i l’Obre­ria de Santa Cris­tina amb el suport de la soci­e­tat civil llo­re­tenca argu­men­tant que la con­cessió estava cadu­cada. El bal­ne­ari Riquelme era una qüestió “soro­llosa”, que havia pro­vo­cat el rebuig unànime de la con­fra­ria de pes­ca­dors, dels con­vi­la­tans i del con­sis­tori i que havia per­vis­cut al llarg dels anys trenta: el pro­jecte es va ini­ciar durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera, va con­ti­nuar amb la República i va con­cloure amb l’esclat de la Guerra Civil. El 26 d’octu­bre del 1936, l’ofi­cina jurídica del Comitè de Con­trol de Justícia de Girona va resol­dre el con­flicte decla­rant la nul·litat de la con­cessió, argu­men­tant que s’havia ator­gat de manera irre­gu­lar. Es basava en l’acta nota­rial en què els pes­ca­dors feien cons­tar que la cons­trucció els impe­dia prac­ti­car la pesca i en l’opo­sició unànime dels llo­re­tencs.

L’afer Riquelme va començar el 2 de novem­bre del 1929, quan al But­lletí Ofi­cial de la Província de Girona va publi­car l’anunci de sol·lici­tud de con­cessió per cons­truir un bal­ne­ari a la platja de Santa Cris­tina, pre­sen­tada per Inés Riquelme Fuen­tes. Els diri­gents de l’enti­tat de l’Obre­ria de Santa Cris­tina van fer pinya amb els pes­ca­dors per defen­sar la platja. El con­sis­tori hi va donar suport en el ple del 18 de novem­bre del 1929.

Era un bal­ne­ari amb vis­tes al mar. En certa manera, imi­tant edi­fi­cis de l’època, com ara el de La Perla del Océano, del 1912, a la platja de la Concha a Sant Sebastián. Era un atrac­tiu per a esti­ue­jants de clas­ses opu­lents.

La història del bal­ne­ari que no es va cons­truir a la platja de Santa Cris­tina era cone­guda pels estu­di­o­sos llo­re­tencs. Entre d’altres, Sal­va­dor Palau­delmàs i Casals, pre­si­dent de l’Obre­ria del 2006 al 2014, que n’ha reco­llit la història en dife­rents publi­ca­ci­ons. Se sabia del pro­jecte però se’n des­co­nei­xia la imatge, la idea dibui­xada. Aquest mes de maig, la pro­fes­sora uni­ver­sitària Helena Benito Mun­det va ofe­rir a l’Arxiu Històric de Girona un plec de dotze plànols que el pare, Anto­nio Benito Fernández, guar­dava a casa seva. Engi­nyer tècnic de camins, nas­cut el 9 de desem­bre del 1933 i d’ori­gen madri­leny, Anto­nio Benito va apro­var les opo­si­ci­ons als anys sei­xanta i va ser des­ti­nat a la dele­gació pro­vin­cial de Girona del Minis­teri d’Obres Públi­ques, en què va tre­ba­llar fins a la jubi­lació. Els últims anys de la vida pro­fes­si­o­nal, va estar des­ti­nat a la secció de ports de la mateixa dele­gació. Els plànols que for­men la donació són ante­ri­ors, cro­nològica­ment, a l’etapa labo­ral d’Anto­nio Benito i es van dibui­xar entre el 1881 i el 1936. Cada plànol de la donació reflec­teix alguna de les com­petències del Minis­teri en gestió de ter­ri­tori. N’hi ha dos de refe­rits al pro­jecte d’un pont de la car­re­tera de Besalú a Roses sobre el riu Muga, de l’any 1881. De tota la donació des­taca, en espe­cial, el plànol del pro­jecte del bal­ne­ari de la platja de Santa Cris­tina a Llo­ret de Mar. Aquest dibuix, fet sobre paper ence­rat i a dues tin­tes, mos­tra el dis­seny de la façana de l’esta­bli­ment ter­mal, una imatge de qua­li­tat estètica. De mides 35x102 cm, està sig­nat per Fran­cisco Por­ti­llo Quin­tana (1897-1968), l’arqui­tecte muni­ci­pal de Llo­ret de Mar entre el 1924 i el 1965.

El plànol del bal­ne­ari per a la platja de Santa Cris­tina porta la data de novem­bre del 1929 i, segons asse­nyala Sal­va­dor Palau­delmàs, forma part del pro­jecte ini­cial que Inés Riquelme va pre­sen­tar dema­nant els per­mi­sos neces­sa­ris als orga­nis­mes de l’època de dic­ta­dura de Primo de Rivera. Palau­delmàs asse­nyala que Inés Riquelme man­te­nia una “relació fluïda” amb el gene­ral Seve­ri­ano Martínez Anido, minis­tre de gover­nació en el govern de Primo de Rivera. Amb la República, Martínez Anido es va exi­liar i, amb el cop mili­tar del juliol del 1936, va for­mar part del pri­mer govern de Franco a Bur­gos.

La llarga durada d’aquest litigi va ser la causa de la res­cissió del con­tracte de l’arren­da­ment de l’hotel de Santa Cris­tina a Raül de Rovi­ralta, que havia inclòs una clàusula d’exclu­si­vi­tat sobre la finca i les plat­ges. Palau­delmàs asse­nyala que aquest con­tracte incloïa una sèrie d’ajuts i avan­tat­ges per a la població llo­re­tenca, “fet que devia influir en la forta opo­sició del poble” a la con­cessió de Riquelme. Així, la con­cessió de Rovi­ralta afa­vo­ria el muni­cipi amb ajuts que com­por­ta­ven, entre d’altres, un dona­tiu de 1.000 pes­se­tes anu­als a la Soci­e­tat de Pes­ca­dors, un dona­tiu de 500 pes­se­tes a la vídua veïna de Llo­ret amb fills menors més neces­si­tada i un premi de 250 pes­se­tes a l’alumne més des­ta­cat. El bal­ne­ari Riquelme no només feia per­dre l’exclu­si­vi­tat, sinó que entrava en con­flicte amb els interes­sos de l’Obre­ria. Un altre fet a tenir en compte és l’impacte sobre el pai­satge. La forta opo­sició del poble es va exem­pli­fi­car l’11 de març del 1934 quan Aires Llo­re­tencs, en l’edi­to­rial El poble mai no falla, es feia ressò del fet que els llo­re­tencs van des­truir, per ter­cer cop, el poc que s’havia cons­truït, llençant-ho al mar.