Cultura

El Mur es posa guapo

Pinar, una jove turista turca, no para de fer-se fotos al llarg de la gale­ria d’art més gran del món a l’aire lliure. Més d’un quilòmetre –con­cre­ta­ment 1.316 metres– és el que fa l’East Side Gallery, el tram més llarg del Mur que queda a Berlín i que més d’un cen­te­nar d’artis­tes van deco­rar per cele­brar-ne la cai­guda fa dinou anys.

Foto aquí, foto allà per 105 qua­dres. “És una pena que el govern ale­many no pro­te­geixi millor aquest monu­ment, perquè hi ha imat­ges gai­rebé irre­co­nei­xi­bles”, es lamenta la visi­tant. Però les seves parau­les s’esfu­men entre les esquer­des de la con­tra­dicció. Poc després pinta amb la seva sig­na­tura els porus de la gran paret, com si volgués for­mar part d’una història viva de color i de dolor de la ciu­tat.

La pluja, el gel, el vent, la con­ta­mi­nació, els rajos ultra­vi­o­lats, el van­da­lisme i els gra­fits han dete­ri­o­rat seve­ra­ment l’East Side Gallery. Però després de molt temps de des­pre­o­cu­pació per aquest memo­rial del Teló d’Acer, que va divi­dir la ciu­tat en dues parts durant vint-i-vuit anys, els ber­li­ne­sos s’han abo­cat a recons­truir-lo. L’Estat ale­many, el govern de Berlín i una fun­dació pri­vada del país inver­ti­ran en el futur pròxim 2,2 mili­ons d’euros en els tre­balls de reno­vació que van començar encara no fa una set­mana.

Pri­mera neteja
De moment, han posat mans a l’obra els tre­ba­lla­dors per esbor­rar els gra­fits, apli­car arga­massa i com­ba­tre l’òxid de l’inte­rior de les parets. L’entrada dels artis­tes no es pro­duirà fins que el Mur esti­gui ben polit. Tot ha de que­dar enlles­tit per al vintè ani­ver­sari de la cai­guda del Mur, el novem­bre de 2009.

“Aquesta reno­vació és un petit mira­cle”, asse­gura Kani Alavi, l’artista que lidera la ini­ci­a­tiva. Ningú com ell sap la difi­cul­tat de finançar la remo­de­lació i de loca­lit­zar els pin­tors que ja van donar forma a l’East Side Gallery a la tar­dor de 1990.
“Aquest és un docu­ment històric per a les futu­res gene­ra­ci­ons”, explica Alavi, que ha acon­se­guit mobi­lit­zar el vui­tanta per cent dels artis­tes, cinc dels quals estan morts. “Havien de ser els matei­xos artis­tes, perquè són ells els que millor poden recu­pe­rar aquell sen­ti­ment d’eufòria i incer­tesa que ja van viure direc­ta­ment amb la cai­guda del Mur”, exposa.

De moment, tot el for­migó s’esquerda i els colors s’escros­to­nen. Tot davant els 850.000 turis­tes que ofi­ci­al­ment cada any visi­ten aquest tram de paret que s’aixeca paral·lel al riu Spree, entre l’estació d’Ost­bahn­hof i el pont Ober­baum.

“En rea­li­tat són la mei­tat. És impos­si­ble que cada mes vin­guin una mit­jana de 70.000 per­so­nes, perquè la veri­tat és que aquí, a l’hivern, hi fa molt de fred. Però si la secre­ta­ria d’Estat per a la Cul­tura de Berlín ha donat aquesta xifra, és perquè vol poten­ciar aquesta zona”, explica un guia de l’East Side Gallery, men­tre s’excusa per l’estat de les pin­tu­res.

Els turis­tes que­den igual­ment admi­rats pel Mur, que canta mis­sat­ges de lli­ber­tat i antibèl·lics. “Cata­lo­nia is not Spain” es pot lle­gir jus­ta­ment al cos­tat del famós petó fra­ter­nal entre Leo­nid Bréjnev i Erich Honecker. També és veri­tat, però, que mig quilòmetre més enllà hi ha un altre “Cata­lo­nia is not Spain” amb el not gui­xat. De nou guerra d’ide­o­lo­gies al Mur, o més aviat van­da­lisme.

El color i la dig­ni­tat
Uns turis­tes ita­li­ans també volen fer-se seu el Mur: apar­quen sense ver­go­nya un cotxe d’època sobre la vorera, ben arran del Mur, per fer-se unes foto­gra­fies al cos­tat de l’emblemàtic dibuix del Trabi, l’automòbil que empra­ven els ale­manys ori­en­tals.
D’una forma o una altra, el Mur de Berlín està deci­dit a recu­pe­rar el color... i la dig­ni­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.