La coronació bruckneriana de Savall

L’arren­cada del cicle El so ori­gi­nal de L’Audi­tori, asso­ciat als con­junts i for­ma­ci­ons de Jordi Savall (Igua­lada, 1941), no va poder tenir un millor inici de tem­po­rada amb un intens pro­grama dedi­cat al sim­fo­nisme de Franz Schu­bert (17971-828), Robert Schu­mann (1810-1856) i Anton Bruck­ner (1824-1896), aquest dar­rer coin­ci­dint amb el bicen­te­nari del seu nai­xe­ment a la petita població austríaca d’Ans­fel­den. Poques set­ma­nes després que l’orques­tra de Le Con­cert des Nati­ons (LCDN) es pre­sentés a Linz dins el seu Fes­ti­val Bruck­ner, amb aquest mateix pro­grama, Bar­ce­lona va ofe­rir l’opor­tu­ni­tat d’apro­xi­mar-se a un dels eixos de l’esmen­tat fes­ti­val: ofe­rir les sim­fo­nies bruck­ne­ri­a­nes amb els ins­tru­ments musi­cals que va conèixer. Això no és, però, ben bé el mateix que l’anunci publi­ci­tari de l’equi­pa­ment musi­cal d’anun­ciar-ho amb un “tal com van sonar a la seva època”. És pos­si­ble que els tres com­po­si­tors pro­ta­go­nis­tes del con­cert hagues­sin que­dat boca­ba­dats davant del nivell orques­tral ofert per LCDN, ric de colors tímbrics, sono­ri­tats, harmònics que van per­me­tre crear unes atmósfe­res sono­res capa­ces de tra­duir els dos estats arquetípics del Roman­ti­cisme, i que per Antoni Marí eren l’entu­si­asme i la qui­e­tud.

Va ini­ciar-se la vet­llada amb la Sim­fo­nia “Ina­ca­bada”, D.759 de Schu­bert i que per al musicòleg Arnold Sche­ring no era tan ina­ca­bada sinó la cons­trucció d’un díptic simfònic on Schu­bert va mate­ri­a­lit­zar orques­tral­ment un text propi titu­lat Mein Traum. Cer­ta­ment, va ser una audició més onírica i somi­a­dora que no pas ter­re­nal, on la for­mació orques­tral va sonar com mai l’havíem escol­tat a la Sala Pau Casals. Cal dir-ho. La inter­venció acústica de l’Audi­toi, impul­sada per la direcció de Robert Bru­fau no ha estat en va. Va arri­bar a con­ti­nu­ació l’estra­nya Sim­fo­nia Zwickau, en què la pròpia escrip­tura orques­tral d’un jove Schu­mann, més intuïtiva que experta, va per­me­tre gau­dir d’un esplèndid pri­mer movi­ment i un segon un tant anòmal, con­seqüència directa d’un segon movi­ment ple de buits i que l’equip de Jordi Savall, lide­rat per l’assis­tent Luca Gugli­elmi, se les va veure per treure un més que accep­ta­ble resul­tat.

El veri­ta­ble­ment terrífic i sublim va arri­bar, a la segona part, amb la inter­pre­tació Sim­fo­nia en re menor «Nullte», WAB 100 de Bruck­ner, en què vam escol­tar un Bruck­ner de veri­tat. En una sala que ha vis­cut impor­tants ver­si­ons simfòniques del com­po­si­tor austríac, penso en la diri­gida d’aquesta mateixa sim­fo­nia per Marc Minkowski el 2010 al cap­da­vant de l’OBC o una esplèndida Romàntica de Josep Pons, la conduïda per Savall va des­co­brir-nos tot un món sonor que va esde­ve­nir com una pri­mera audició. A des­ta­car l’equi­li­bri i empas­ta­ment de les sec­ci­ons, però sobre­tot la poe­sia des­ple­gada en els diàlegs ins­tru­men­tals, de natu­ra­lesa més cambrística, que ens va por­tar a cor­ro­bo­rar que no és d’estra­nyar que l’orques­tra fos pro­gra­mada, a Linz, al cos­tat dels més grans con­junts orques­trals his­to­ri­cis­tes del citat Minkowski, però també de Nagano, Her­reweghe o Hen­gel­brock.

La coro­nació bruck­ne­ri­ana de Savall s’ha rea­lit­zat amb una altíssima nota i ja només ens falta espe­rar-ne el seu enre­gis­tra­ment, que augu­rem que aca­barà sent de referència. Men­tres­tant podrem com­pa­rar el nivell de LCDN, el pro­per 29 d’octu­bre al Palau, quan Anima Aeterna diri­gida per Pablo Heras-Casado ens inter­preti la Sim­fo­nia “Wag­ner”. una inter­pre­tació també escol­tada a Linz.