Espiritualitats terrenals

Ins­pi­rant-me en parau­les del gale­rista Josep Canals, l’obra de la pin­tora Elvira Fus­tero, que es pre­senta al Museu Enric Monjo, de Vilas­sar de Mar, és una mirada essen­cial a un gènere que es va ges­tar al segle XX i que al segle XXI tracta de tro­bar la seva raó de ser. L’abs­tracció va apor­tar a la història de l’art una nova manera de repre­sen­tació. Una repre­sen­tació que al prin­cipi es per­ce­bia com la seva negació però, a poc a poc, va esde­ve­nir una manera nítida de veure el món basant-se sovint en la força de la matèria pictòrica i del gest.

L’expo­sició Entre el diví i el profà, que es podrà visi­tar fins al 24 de novem­bre, per­so­na­litza aquesta apor­tació de l’abs­tracció amb l’obra de Fus­tero des d’una mirada antològica, ja que par­teix d’obra que arrenca als anys vui­tanta i noranta i arriba fins a tre­balls recents. Tot i que el voca­bu­lari artístic de la cre­a­dora s’ha man­tin­gut fidel a unes matei­xes pau­tes, es pot detec­tar com la fide­li­tat a uns prin­ci­pis no es con­tra­diu amb l’evo­lució cre­a­tiva.

La pin­tura de Fus­tero con­ti­nua sent rotunda, de tona­li­tats fos­ques, en què el color només es mos­tra per dir que dar­rere una presència de rigi­desa cromàtica es troba una sen­si­bi­li­tat lírica. Els seus qua­dres són com la bellesa del desert, aspra, però d’atracció hipnòtica; o com la fos­cor de la nit al fir­ma­ment en què s’apre­cia la for­ta­lesa llu­nyana dels estels.

El títol de l’expo­sició, comis­sa­ri­ada per Ramon Casalé Soler, Entre el diví i el profà res­pon per­fec­ta­ment al per­fil artístic i humà de Fus­tero, dona de grans con­vic­ci­ons espi­ri­tu­als i huma­nis­tes que tracta de tra­duir al llenç amb pin­ze­lla­des con­tun­dents que sem­blen­sor­ti­des de l’espon­taneïtat però que estan tre­ba­lla­des des de la reflexió prèvia.

La mos­tra exhi­beix un altre ves­sant cre­a­tiu de l’artista: l’escul­tura. Són les ano­me­na­des per l’artista “espais per a l’ànima”. Aquest refu­gis espi­ri­tu­als, de peti­tes dimen­si­ons, tenen també un com­po­nent lúdic, ja que poden modi­fi­car la seva estruc­tura. En aquest sen­tit, reflec­tei­xen per­fec­ta­ment la dico­to­mia tan pre­sent en Fus­tero de com­bi­nar allò ter­re­nal amb el que és més espi­ri­tual.

Elvira Fus­tero, d’ori­gen ara­gonès però for­ta­ment arre­lada a Cata­lu­nya, és un clar exem­ple de com a l’art es poden con­jun­tar dues mane­res de ser. Dos tarannàs que en el seu cas donen com a resul­tat una obra honesta, com­ba­tiva i expres­siva.