Un dietari a la vida

Àlex Susanna (1957-2024) ens ha deixat les seves darreres obres pòstumes, després de no haver superat una malaltia temible, un càncer de pàncrees amb metàstasi al fetge. Al llarg de la seva trajectòria, ha anat compilant una gran obra memorística, a partir dels seus dietaris, de les notes al natural, corrents, on retrata la seva vida professional, cultural i familiar. Les seves cròniques del dia a dia tenen moltes semblances amb els seus poemes. Estampes socials, viatges, quadres de pintura, sonates i àries, reflexions quotidianes, paisatges caminats. Sens dubte, ha excel·lit en els seus dietaris, com a noucentista de pedra picada de tercera generació. Ha sabut trobar una fórmula, fruit del seu privilegi, del seu bagatge empresarial, del contacte permanent amb poetes, escriptors, artistes, mecenes i crítics d’art, amants de la cultura i la bona vida. Una situació que va possibilitar que pogués moure algunes quotes de poder, d’intercanvis, i que a voltes pogués gaudir del seu treball.

El seu dietari, tant imprevisible com continu, comença a París, a casa de l’artista Carlos Pazos, fent una preciosa descripció del barri parisenc de La Bastille. Una de les grans aportacions que fa és donar veu als altres, amb una habilitat caníbal, impressionant, de taxidermista que recorre la realitat. “Una alegria trista i resignada.” Amb dues o tres paraules canvia, de sobte, el seu to. Les descripcions sobre pintors tenen un incalculable valor de l’opinió i de la serietat, talment estigués escrivint, a banda, una petita enciclopèdia portàtil de la història de l’art. D’Oskar Kokoschka diu: “Rostres deformats, colors dissonants, pinzellades arrauxades.” Després de veure la retrospectiva del pintor austríac, es dirigeix a una exposició de Guillem Viladot a París. És així com anava vivint els dies, macerats d’art, de cultura i actes institucionals de contingut.

A destacar, l’ús d’un llenguatge àgil, d’argila, de terres torrades i camps fresats. De fet, ha excel·lit amb les descripcions vitalistes dels paisatges. “Aires de final de cicle: ferros, coures, ocres i grocs ens esquitxen la vista.” Són descripcions molt emocionals a l’escriptura viscuda, encara que algunes reflexions sobre la poesia l’allunyin de la pròpia emoció. La descripció que fa de la visita a la Sagrada Família és pertorbadora, com si poguessis llegir tres o quatre descripcions a la vegada, com si el text estigués connectat a tres o quatre llibres que també han descrit el temple de Gaudí.

Una de les característiques principals dels escriptors memorístics és la mesura de la realitat, els valors que s’hi donen, la puntuació moral. “Escriure a pit descobert mai no és fàcil.” Les crítiques que fa dels llibres que llegeix són franques, però això no significa que no siguin duríssimes i demolidores, en alguns casos. Les entrades que fa al dietari sobre dinars, sopars, excursions i viatges, farcits de bona gastronomia i grans vins, poden arribar a endolcir la lectura. Ens parla de les eternes possibilitats de Catalunya. Ens planteja les misèries i la manca d’una estratègia clara, de país, per divulgar l’art i la literatura.

Seguint l’exemple dels grans intel·lectuals culturals europeus del segle XX, considerava que a l’art i a la literatura se l’havia de dotar de valor, de criteri, de judici. No ens queda espai o temps per parlar dels seus poemes pòstums. I això, segurament, també és poesia, molta poesia. No tenir res també forma part de tot.