fotografia
L’experiència i l’ètica enfront de la bellesa de la IA
Una fotografia avui no és creïble, però continua sent un testimoni vital. Però, com ell mateix indica, citant Joan Fontcuberta, “la fotografia era llum i memòria; avui són dades i un joc de selfies”. Ho subscriu Tino Soriano (Barcelona, 1955), un d’aquests fotògrafs que tenen trajectòries que fan caure d’esquena, un currículum que es pot repassar no només amb els milers de fotografies exposades a diversos mitjans, sinó també amb la capacitat de divulgació en conferències i tallers que ofereix o, encara millor, als llibres que publica.
Si Ayúdame a mirar era la bíblia del reportatge gràfic (Millor Llibre de Fotografia 2020), Anatomía de una foto (també publicat per l’editorial Anaya a Photo Club) és un compendi filosòfic i pràctic d’aquest autor Premi Nacional de Comunicació (2018), que resumeix la seva experiència després de quatre dècades en actiu.
Només de començar ja posa sobre la taula el debat que existeix sobre com afecta i, sobretot, com afectarà la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en les nostres vides i, més concretament, en l’art fotogràfic. Com bé explica, la credibilitat s’esvaeix del tot. Perquè ja veiem, i ho podem veure cada dia amb menys sorpresa, com les imatges realistes obtingudes amb IA es materialitzen a partir dels milers de milions d’imatges dipositades a internet. Fotografies, si és que es poden catalogar així, que poden ser molt belles, poden ser exposades en un museu i, fins i tot, guanyar concursos. Compara aquest progrés tecnològic amb el que van experimentar ara fa uns segles els pintors a partir de la divulgació de la fotografia: “La destresa que feia falta amb el pinzell per prendre un retrat o per captar un paisatge no era equiparable al detall i la fidelitat que s’obtenien amb una càmera, gràcies a un nou procés que resolia aquesta tasca en pocs minuts.” Com continua escrivint, ara sabem que a partir d’aleshores la pintura va prendre nous camins inimaginables (cubisme, expressionisme...) cap a “una dimensió desconeguda”. Com diu, “ni millor, ni pitjor: senzillament els artistes van explorar camins que van donar lloc en pocs anys a un gir fenomenal a la manera de fer art”.
Una introducció que li serveix per canviar de tema i refermar que la seva és una altra manera d’entendre la fotografia, que el més important no és tant el resultat, sinó “l’experiència”. Per sobre de totes les coses, remarca l’autor, “la fotografia t’ensenya a mirar i a viure”. Com a fotògraf humanista declarat que és, diferencia com una memòria artificial no pensa, no sent, no viatja: és pura matemàtica aplicada. En canvi la fotografia documental que ell practica –i que és la seva especialitat– condensa tot el que s’ha après i sol plasmar experiències interessants. “Aquest és el principal motor que distingeix la nostra actuació davant qualsevol algoritme”, remarca Tino Soriano. És a dir, imatges possiblement belles, les generades artificialment, però desposseïdes d’ànima.
Banderer, doncs, de l’experiència i de l’ètica, aquest fotògraf torna a compartir amb tothom els petits i els grans recursos que poden afavorir, al seu entendre, com bé matisa, que una foto es pugui considerar ben resolta. Narrat en ocasions en clau biogràfica i compartint l’estratègia que li ha permès viure de la fotografia de viatges i dels reportatges fotoperiodístics, a Anatomía de una foto Tino Soriano dona les eines de com aproximar-se a les persones, toca les tècniques fonamentals per resoldre el retrat, el reportatge social, la composició, el color, l’arquitectura, el paisatge, la fotografia de viatges, i enumera alguns criteris pràctics per escollir les millors instantànies.