Un viatge artístic aliat catalanocolombià

Un telèfon mòbil amb una càmera de 360 graus lligat a un pom de globus inflats amb heli va ser l’inici, el maig passat, d’un projecte artístic d’alta volada pensat i fet en una aliança catalanocolombiana. El dispositiu, de rumb impredictible i amb destí al desconegut, va retransmetre en directe les imatges esfèriques des de Colòmbia estant, complint el desig del seu creador, l’artista català Roc Parés, de propagar el missatge que el cel és un terreny fèrtil per a la imaginació. Aquella performance erràtica va agafar forma d’exposició, Geo-poiesis: derivas y confluencias en las imaginerías electrónicas, al Centre Nacional de les Arts de Bogotà, en col·laboració amb l’artista local Sandra Rengifo i en el marc del Festival de la Imatge de Manizales i Bogotà, un dels més longeus i consolidats de l’Amèrica Llatina.

Però no va ser el final d’aquesta aventura compartida, amb suport de l’Institut Ramon Llull i a cura també de dos comissaris de cada un dels dos països, la catalana Roberta Bosco i el colombià Fernando Cuevas Ulitzsch. Els dos artistes, més un tercer que s’hi ha sumat, Kostas Tsanakas, han gestat un altre projecte hibridat per al Festival Panoràmic en societat amb el seu esdeveniment germà de Manizales i Bogotà. L’exposició Topografies de les memòries (fins al 4 de gener), a l’Espai Isern Dalmau de la Fundació Lluís Coromina de Barcelona, torna a ser un punt de confluència entre art i tecnologia, però aquest cop per escodrinyar no el firmament sinó la terra ferida per l’explotació colonial.

Roc Parés aporta Maqueta entrenada, un altre artefacte de la millor tradició de l’ús creatiu de les eines tecnològiques fugint de la buidor d’obres que són poca cosa més que ocurrències. En aquest cas es tracta de la rèplica d’un vell tren caribeny amb una càmera de vídeo incrustada a la locomotora que envia les imatges del recorregut a un ordinador. Els visitants decideixen les escenes que la maqueta ferroviària enregistra al seu pas: pot treure o posar estampes d’esclaus esgotats, de camperols amb matxet o de senyorets amb vestimentes europees. Entre aquests darrers, hi ha els retrats dels avantpassats dels polítics Alejo Vidal-Quadras i Artur Mas, que es van enriquir amb el tràfic de persones esclavitzades, però també apareixen, d’un altre signe, els del mateix Roc Parés: l’artista descendeix d’un metge militar destinat a Cuba que va formar part dels cercles espiritistes, pioners a reclamar l’abolició de l’esclavitud.

Retrats amb melassa

Maqueta entrenada conviu a l’Espai Isern de la Fundació Lluís Coromina amb Mayoral de acero: destajo, la proposta de Sandra Rengifo amb què s’encavalca per denunciar l’esclavisme perpetuat en les plantacions de canya de sucre del Valle del Cauca de Colòmbia, un paisatge travessat també per vies ferroviàries. L’esclavitud es va abolir el 1851, però les condicions de treball van continuar sent, i ho continuen sent, deplorables. Rengifo fa visibles i audibles els testimonis d’aquesta genealogia de desposseïts de drets en una instal·lació audiovisual, i honora els líders sindicals i els dirigents polítics socialistes en una sèrie de retrats fets amb melassa sobre draps vermells, els mateixos que els treballadors empren per eixugar-se la suor. La melassa és un material viu, de manera que els rostres es van esvaint, una metàfora de la fragilitat de la memòria. Molts d’aquests lluitadors moren assassinats, com va ser el cas d’Héctor Daniel Useche Berón el 22 de juliol del 1986, la data en què el sindicat de Nestlé complia vint anys de resistència permanent contra les polítiques de la multinacional suïssa.

Del cel que convida a imaginar altres futurs possibles al terra que reté un passat en temps present de violència. Un viatge artístic d’anada i tornada de Colòmbia a Catalunya. I un prec que expressen el tàndem de comissaris per fer entendre el projecte comú: “La importància de representar i explicar les històries des d’altres perspectives perquè les generacions següents sàpiguen que la veritat té moltes cares, i la mentida, encara més.”