Altres

la ciutat d’ideals

Omplim el nostre lloc

En molts àmbits de la societat, sembla que la resignació ha substituït l’ambició i la inèrcia, la política. També en la cultura

En l’adolescència, el cap i el cos no acaben d’anar a l’hora. És una etapa en el desenvolupament de les persones en què les contradiccions se’ns fan evidents –volem ser infants i adults a la vegada–, la desorientació esdevé quotidiana –ara, volem una cosa i, després, la contrària– i el pèndol emocional va d’un extrem a l’altre amb molta facilitat –un dia, ens estima i estimem tothom i, l’endemà, ens sentim orfes d’afecte.

Una cosa semblant passa amb la cultura catalana: un dia, ens lamentem de la migrada presència de musicals en català en la cartellera de Barcelona i, l’endemà, estem eufòrics pel munt d’entrades que ven Mar i cel; ens congratulem de l’excel·lent nivell dels escriptors i traductors en llengua catalana i de l’èxit que tenen les traduccions de les seves obres en altres mercats lingüístics, però observem que el nombre de lectors en català no para de decréixer en relació a les altres llengües amb què compartim mercat; el cinema en català rep reconeixements arreu del món mentre constatem que molts directors i productors encara prefereixen rodar en espanyol i Televisió de Catalunya programa qualsevol mediocre pel·lícula americana al primer canal i –tot i haver participat positivament en el seu finançament– relega al C33 l’estrena televisiva de Canigó 1883; ens omple d’orgull la magnífica fornada de nous músics i intèrprets de l’escena catalana, mentre que costa Déu i ajut que s’incloguin en les programacions de les festes majors i d’alguns equipaments. Per no dir que als centres comercials no para de sonar música anglosaxona per entretenir el personal mentre compra i també als estadis de futbol –com deien, fa uns dies, en la retransmissió de Catalunya Ràdio del partit Girona-Liverpool– mentre no comença el partit: ben segur que a Liverpool, si mai hi va el Girona a jugar, programaran música en català a l’estadi. Segur.

Com un adolescent, doncs, la cultura catalana té un vestit que no li va a mida: ni les institucions que l’han de protegir i promoure, ni els estaments que han de reconèixer-la internacionalment, ni els instruments de mercat, ni la companyia que et fa el grup o el teu entorn, ni tampoc una autoestima que bascula entre el cofoisme i la depressió.

En molts àmbits de la societat, sembla que la resignació ha substituït l’ambició i la inèrcia, la política. També en la cultura. Es diu que és impossible lluitar contra la dinàmica implacable del determinisme social que ha agafat la tecnologia i el mercat com a elements rectors de l’evolució humana. És llei de vida, diuen uns. Darwinisme cultural, pontifiquen uns altres. Potser sí que el preu a pagar per la globalització és un empobriment cultural global i la fossilització de les cultures existents a finals del segle XX, com aquelles fotografies d’un animal ja extingit del qual només en resta la imatge, un exemplar dissecat i, amb sort, una mostra d’ADN.

Aquesta tendència, universal, quan es trasllada a una cultura minoritzada com la nostra agafa cares que, malauradament, coneixem bé: l’acomplexament i el provincianisme de creure que allò que és català no interessa gaire s’ha imposat en àmplies capes de la societat catalana, fins i tot, de manera inconscient. I que el no s’hi pot fer res i qui dia passa any empeny és la divisa de bona part d’aquells que, per la posició de poder que ocupen –ja sigui polític, econòmic o d’influència social– tenen, a les seves mans, instruments i eines per revertir aquesta situació. Aquesta resignació i rendició davant la inèrcia no és, però, inevitable i cal combatre-la. I ho hem de fer com ho ha fet sempre la cultura catalana: amb esforç, amb ambició, amb constància. I quan convingui, amb resistència i combat.

Sabem que la realitat demogràfica del país és complexa i no presagia res de bo per al desenvolupament futur de la llengua catalana i de les seves expressions culturals; sabem que les lleis del mercat del món de l’entreteniment i la cultura cada vegada són més poderoses i dicten les seves prioritats; sabem que les icones culturals globals –anglosaxones, hispanes– ocupen l’espai que voldríem per a la cultura nacional; sabem que, amb comptades excepcions, allò que es diu el capital té poca sensibilitat per la cultura catalana; constatem cada dia com el patrimoni –literalment, “els béns que provenen dels nostres pares”, col·lectius, en aquest cas– no interessa massa als poders públics i les grans corporacions.

Tot això ho sabem. Però el que no està escrit és com tots aquells que estimem la cultura catalana, o almenys tenim la responsabilitat de cedir el patrimoni cultural del país a la següent generació, reaccionem davant d’aquest panorama.

Ens interpel·la directament Miquel Martí i Pol: “I, sobretot, no oblidis que el teu temps / és aquest temps que t’ha tocat viure: / no un altre, i no en desertis, / orgullós o covard, quan et sentis cridat / a prendre part, com tothom, en la lluita / car el teu lloc només tu pots omplir-lo.”

I el teu lloc, els nostres llocs, són tots els llocs: a casa, a l’escola, a la feina, amb els amics, com a creadors, com a consumidors, com a espectadors. Sovint, ens preguntem què podem fer tots i cadascun de nosaltres per omplir el nostre lloc. Ara ve Nadal i, com les darreres dècades, arriba acompanyat d’una febre consumista que no és ara ni aquí el moment i el lloc de jutjar. Deixem-ho simplement dient que és una ocasió en què volem fer arribar als altres mostres del nostre afecte i estimació en forma d’obsequis. Doncs comencem per aquí. Orgullosos o covards, omplim el nostre lloc. Omplim-lo amb cultura, amb cultura catalana. Amb llibres en català, amb música en català, amb teatre en català, amb cinema en català. Omplim-lo també amb la llengua catalana, als sopars d’empresa i d’amics, amb els missatges que compartim a les xarxes socials, arreu. I així oferirem a les generacions més joves el millor regal que mai no els podrem donar: la continuïtat en la pervivència d’una llengua i cultura mil·lenàries.

Molt bon Nadal a tothom, estimats lectors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia