Música
Pep Sala i Jonathan Argüelles
Guitarrista i cantant del grup Sau30
“En els primers discos de Sau donàvem massa voltes a tot”
‘Filigranes en estèreo’ és el segon disc en estudi de Sau30, que demà actuarà al Teatre Casino L’Aliança del Poblenou
“El documental sobre en Carles [‘No espereu res de mi’] em va semblar innecessari, destapava massa intimitats”
El retrobament de Pep Sala, l’any 2017, amb els músics que, dècades enrere, havien format part de Sau, amb Jonathan Argüelles, fan del grup, assumint l’espinosa tasca de cantar les cançons de Carles Sabater, havia de circumscriure’s a una gira d’un sol any de durada, però, finalment, Sau30, que és com va anomenar-se l’invent, ha esdevingut un projecte relativament estable que ja suma vuit anys. Sala i Argüelles ens parlen de Filigranes en estèreo (el seu segon treball d’estudi, que aquest divendres presentaran al Teatre Casino L’Aliança del Poblenou, i el 10 de gener, a L’Era del Sot de Vic), així com de futurs projectes relacionats amb el llegat de Sau.
Sau30 ja no és només un projecte centrat en les velles cançons de Sau. Com s’han reajustat els rols?
[P.S.] Quan cantes cançons que va cantar una altra persona sempre estàs condicionat a com les cantava aquella persona. D’ençà que vam començar a fer-ne de noves, però, en Jonathan ha pogut cantar tal com ell canta, la qual cosa, de retruc, ha anat aplicant també a les velles cançons de Sau. [J.A.] La responsabilitat, al principi, era molt gran. En els meus primers concerts amb Sau30, fins i tot, hi havia una part important de patiment. Ara, però, hi ha en el repertori temes que he cantat jo des del primer dia, he anat agafant confiança, he anat coneixent més la gent...
Insisteixen a dir sovint que res en Sau30 ha estat premeditat.
[P.S.] No vam tenir mai la intenció que això fos un projecte estable, però amb la pandèmia, com que no podíem fer concerts, vam començar a fer cançons i, amb la gent treballant des de casa, de mica en mica vam adonar-nos que, de fet, ja estàvem fent un primer disc. Pel que fa a en Jonathan, ell formava part d’un grup de tribut a Sau, té un timbre de veu força semblant al d’en Carles... Però no hi va haver mai cap procés de selecció. [J.A.] De fet, si a en Pep se li hagués acudit fer un càsting, jo molt probablement no en seria ara el cantant. Ho soc per un seguit de circumstàncies, però jo això no vaig buscar-ho mai.
Quina mena de disc volien fer, amb ‘Filigranes en estèreo’?
[P.S.]Vam començar amb Nous poemes i velles promeses , amb motiu del 25è aniversari, a començaments d’any, de la mort d’en Carles, i a partir d’aleshores vam anar una mica cançó per cançó, cadascuna amb la seva pròpia sonoritat. Ens ha sortit, crec, un disc molt eclèctic, força en la línia d’El més gran dels pecadors [Sau, 1992], que combinava cançons pràcticament acústiques amb d’altres amb guitarres en distorsió. A mesura que em faig gran, però, intento pensar menys en com fer les coses. En els primers discos de Sau donàvem massa voltes a tot. Amb els anys, però, t’adones que les cançons tenen vida pròpia, i que és bo deixar que flueixin soles.
Què en pensa, Pep Sala, del llibre i el documental que, enguany, se li han dedicat a Carles Sabater?
[P.S.] Amb en Pep Blay [autor de Cor trencat, Folch & Folch] hi vaig tenir força trobades, penso que és un llibre coherent. El documental [No espereu res de mi], en canvi, em va semblar innecessari. Es destapen massa intimitats del Carles, sense tenir en compte que ell preservava moltíssim la seva intimitat. Ell, en la seva dimensió pública, era molt reservat. Ens demanaven fer coses amb la premsa groga i sempre ens hi vam negar. Ens preguntaven sempre si estàvem casats o qui eren les nostres parelles, i sempre dèiem: “Només som músics, nosaltres!” Així que no sé si li hauria agradat gaire...
Enguany ha posat en marxa la Fundació Sau. Què pretén?
[P.S.] Preservar i difondre el llegat de Sau principalment amb un espai de realitat virtual; difondre la música del país a través d’un premi creat junt amb la Fundació Puig-Porret, i treballar en la relació de música i salut mental, que és un camp que fa temps que m’interessa molt. Hi ha molts músics que pateixen anorèxia, bulímia, depressió... La Fundació ja està en marxa, però la seu, a les Masies de Voltregà, no ho estarà fins l’any que ve.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.