“Volia homenatjar i reivindicar les secundàries de la història”

El títol sorgeix quan començo a investigar i a parlar amb els testimonis. Una dona em parla d’una altra, i aquesta, d’una altra. I així començo una matrioixca literària. Cada capítol és el vers del tango del camp d’Argelers. Tot va començar quan vaig escoltar el testimoni de la Nita Verdaguer quan tenia 96 anys. Ella va fer referència a dues dones de les quals tenia referències per l’hemeroteca. A partir d’aquí, vaig visualitzar l’estructura, la matrioixca que s’obre i també acull altres dones. Per tant, vaig tenir molt clar el títol, tot i que al final, sense jo saber-ho, les matrioixques tenen un protagonisme important.

Quan vaig passar el manuscrit a l’escriptor Josep N. Santaeulàlia, em va dir: “Has pres el camí més difícil. Perquè podies agafar la història de les dues dones durant la constitució del darrer ple de l’Ajuntament de Girona i novel·lar-ho.” Personalment, tenia la sensació que, si feia una novel·la, malbaratava la gesta. La desprestigiava en certa manera. No li donava la dignitat que tenia. Hi ha algun punt de ficció, però hi ha un equilibri entre el que és història i el que he imaginat. Tampoc volia fer un llibre clàssic d’història, amb bibliografia i notes a peu de pàgina. Primer, perquè la meva formació no és d’historiadora. Estic acostumada que m’expliquin històries. Com a periodista, la meva feina és escoltar la gent i, després, traslladar al lector la meva impressió sobre aquella conversa o sobre un fet que hagi passat o que m’hagin explicat.

És la gran pregunta. No tinc el testimoni oral de les principals protagonistes. La seva veu la tinc a partir dels fills o de les filles, sobretot. També hi ha la documentació que localitzo als arxius, i fins i tot algun document manuscrit d’una d’elles en què es poden intuir fets que van passar. Aquesta és la base amb la qual reconstrueixo un calidoscopi d’històries que no es limita a una dona sinó a una coral de veus femenines. El que tenia molt clar és que no volia desprestigiar la gesta, fer-la menys digna del que era. Si hi afegia èpica, si abrillantava excessivament el moment, si les convertia en heroïnes, tenia la sensació que els restava valor a l’acció en les hores més greus de la història de la República. Hi ha molts llibres que novel·len o hi ha molta història basada en fets reals, però no és el que volia escriure. Els volia fer l’homenatge que no van tenir.

És una pregunta que em faig. Què les porta a fer aquest acte que els assenyala directament? I ara no ens la poden respondre. L’Angelina Compte Lliuró, pels articles que escriu en la premsa de l’època, la majoria de to abrandat i propagandístic, però també amb una espurna de lluita feminista, és una dona molt combativa, una militant de puny alçat. És la portaveu de la Unió de Dones de Catalunya a Girona i s’exilia a Moscou. Ángela Moñino Comas és una líder que a les fàbriques es dirigia a les obreres. No sé com puc qualificar el seu acte. Si dir-ne dignitat o valentia. En tot cas, la determinació que prenen dignifica els valors republicans pels quals havien estat lluitant. Penso que va ser més una acció simbòlica, una manera de refermar el seu compromís. Quan ho vaig demanar a la filla de la Moñino, tampoc sabia respondre-ho. Recorda que la mare li va inculcar el valor de la lluita, la necessitat de ser una dona independent i forta.

Sí. Quan parles de dones i de regidores i de república i de guerra a Girona, tothom esmenta Antònia Adroher. Però n’hi havia d’altres que també es van significar políticament. Són noies de classe obrera; la República les desvetlla políticament i els inocula la llavor del feminisme, l’alliberament de la dona. I, en aquest sentit, són dones inquietes culturalment. La seva implicació política és una manera de conquerir l’espai públic, de demostrar que una dona no s’ha de quedar a la cuina.

Exacte. Tenim una imatge de les dones durant la guerra molt mitificada per la iconografia, per les fotografies de la miliciana amb el fusell a la mà. Però també volia reivindicar aquesta dona de la rereguarda, que va ser molt important, tant durant la guerra com després, en els anys més foscos de la postguerra. Quan parles amb algun historiador, et diu que feien quatre jerseis per als soldats. Però no era menor la feina de la solidaritat i també cal reivindicar la tasca de les cures. S’ha escrit molt sobre Teresa Pàmies, Marina Ginestà, Anna Murià... Volia reivindicar les secundàries de la història, que, tot i no deixar obra escrita, van tenir un paper fonamental. De les que van ser les últimes a marxar, però van ser les primeres que vam oblidar, fins ara. Les que en un context històric determinat prenen el fusell, cusen jerseis, organitzen recaptes, assumeixen un càrrec que les assenyalava; ara ens sembla una gran gesta. La gran gesta, per a les que es van quedar, les de l’exili interior, va ser sobreviure a una dictadura amb la imposició del silenci. Sempre penso en Maria Domènech, de Banyoles, que va entrar a la presó com una jove alegre i optimista i en va sortir envellida, de missa diària. La màquina repressiva va aconseguir el que volia.