Cop de gas del cinema

Més enllà dels fenòmens de taquilla i previsiblement també de premis d’ El 47 i Casa en flames , dels quals hem parlat àmpliament en aquestes pàgines, hi ha hagut molta vida en el cinema català. Queden lluny aquells anys en què pràcticament totes les estrenes en català estaven nominades als Gaudí (quatre en un any, literalment). D’aquí a uns anys podrem valorar si realment hi ha un “canvi de paradigma”, com diu Marcel Barrena, director d’El 47, o si es tornaran a fer passos enrere, com va passar després de l’èxit de Pa negre. En tot cas, el cinema en versió original catalana ha viscut una eclosió aquest any i això ha enfortit la musculatura del sector. Si és que la cosa no ha anat a l’inrevés: potser la fortalesa del sector i els nous ajuts institucionals han fet aflorar un cinema en VOC potent en paral·lel al que ja es feia en castellà.

Dues pel·lícules en català (a part de les de Barrena i Dani de la Orden) han contribuït a fer del 2024 un any excepcional. Totes dues, en aquests temps de qüestionament de prejudicis, han abordat la maternitat des d’un punt de vista diferent. Mamífera , de Liliana Torres, ha donat veu a aquelles dones que no volen ser mares, se senten realitzades amb altres vides i han de patir la pressió familiar i social per terra, mar i aire. Maria Rodríguez Soto, que viu un any excepcional (també protagonitza Casa en flames i Llobàs), va guanyar el premi a la millor actriu en el festival de Texas South By Southwest, feu de la dreta ultraconservadora i antiavortista, amb la seva interpretació emotiva i plena de matisos d’una dona que decideix amb la seva parella (un també notable Enric Auquer) que no vol tenir fills.

Mar Coll ha tornat al cinema, 11 anys després de Tots volem el millor per a ella i 15 després de Tres dies amb la família, amb una pel·lícula que posa damunt la taula el tema de les mares angoixades per la maternitat, les que no senten un amor incondicional pels seus nadons. Premiada a Locarno i en la Seminci, Salve Maria adopta un format original, el gènere del thriller, i transmet un arc d’emocions que van de l’angoixa de no sentir el que toca al terror. Res del que un espera quan es parla de maternitat.

Les produccions catalanes en castellà també han brillat. Es reflecteix en els premis que han guanyat en festivals i en les nominacions. Polvo serán , l’acostament de Carlos Marques-Marcet al tema de la mort digna en una comèdia musical protagonitzada per Ángela Molina i Alfredo Castro, va guanyar el segon premi més important de la Seminci de Valladolid, l’Espiga de Plata, i té 14 nominacions als Gaudí. Segundo premio , la història del grup de rock indie de Granada Los Planetas, dirigida per Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, va triomfar a Màlaga i ha sumat nou nominacions als Gaudí. Los destellos, de la directora aragonesa establerta a Barcelona Pilar Palomero, parla de la mort des d’una altra perspectiva i va fer guanyar a Patricia López Arnaiz el premi a millor interpretació del Festival de Sant Sebastià. Aspira a cinc premis.