La cultura demana temps per al 2025

De les conclusions que es poden llegir a l’informe anual de l’estat de la cultura del 2023 que va presentar el CoNCA a l’estiu, es pot extreure que el sector demana temps per poder desenvolupar-se més enllà dels períodes electorals. Per això, es fa imprescindible un pacte transversal entre les forces del Parlament que permeti dotar de musculatura el que avui és l’avantprojecte de llei de drets culturals. Si l’accés a la cultura i a expressar-se com es vulgui és un dret universal, cal que hi hagi una política que ho possibiliti, impulsant la cultura de base, teixint suports entre les diferents administracions, creadors i tot tipus d’associacions. I també en educació: ampliant la formació superior de les arts i fent que les arts siguin assignatura obligatòria.

Hi ha un consens majoritari d’accedir al 2% del pressupost de la Generalitat per a cultura (aquest 2024 no s’ha pogut incrementar a l’1,75% perquè es van haver de prorrogar els pressupostos de l’any anterior per una falta de quòrum que va implicar unes eleccions avançades i un canvi de govern). Ara cal renovar la legislació de biblioteques, patrimoni i museus (que data dels anys noranta i ha quedat obsoleta, en no preveure tots els avenços digitals actuals, per exemple), així com regular les arts escèniques i la música. L’informe també alerta que hi ha situacions de polítiques desfasades. La renovació dels diferents plans d’impuls el 2024 ha revalidat acords amb el sector i marca un camí fins al 2027. Sens dubte, que a Cultura hi hagi hagut pocs canvis (es manté amb una consellera d’ERC dins d’un govern socialista) ha reduït noves dilatacions polítiques en un temps que, per al sector, sempre és urgent.

Els increments de partides per a Cultura (de 303 milions el 2021 a 477 el 2023) han servit, fins ara, per ampliar subvencions que donen un respir als creadors. Però, malgrat l’eufòria per l’increment de consum cultural, es percep que la precarietat continua sent estructural en la cultura catalana: són molt minoritàries les carreres d’artistes estables. Hi ajudaria, sens dubte, el desplegament de l’estatus de l’artista (per començar, encara no es té clar de quin volum s’està parlant perquè no s’ha completat el cens de professionals de les arts, engegat arran de la pandèmia). També es denuncia un desequilibri evident entre el suport a la creació (que molts cops no se sap compartir a la comunitat) i la dificultat de difondre i d’exhibir. Una de les recomanacions de l’informe anual va adreçada als mitjans de comunicació, en què es denuncia una baixa presència de programes de cultura, i es reclama la generació d’un equip de coordinació entre Cultura i els mitjans de comunicació. Certament, més enllà del que apel·la l’informe, la situació del periodisme cultural als mitjans privats és igual de preocupant, en unes redaccions que cada cop estan més pendents de les informacions digitals i que treuen temps d’anàlisi i punts de vista imprescindibles. En el camp de les declaracions, els conflictes i el resultadisme esportiu, la cultura hi té un paper minoritari. I accedir a crear polèmiques i títols enganyosos per guanyar pes en els rànquings de notícies més llegides menysté encara més el propi valor crític i socialitzador de la cultura. El CoNCA també advoca per defensar la llengua, que es troba en una “greu situació”, exigint que la política sobre llengua sigui transversal (que no només es treballi des de Cultura). Ja es veurà com es desenvolupa la nova conselleria. Pel CoNCA, cal l’acord al Parlament de mantenir la llengua a l’escola i el Pacte Nacional per la Llengua. Evidentment, la potència dels mitjans de comunicació en català també sembla que hauria de ser imprescindible. Donem-hi temps, doncs.