“Primo de Rivera va prometre transformar l’organització territorial d’Espanya”

A diferència de la de Franco, és veritat que es tracta d’una etapa relativament poc coneguda. I modestament penso que hem fet una bona aproximació al seu coneixement. Es tracta d’un llibre miscel·lània, amb diferents aportacions, en bona part sorgides d’una jornada acadèmica organitzada per la càtedra Josep Fontana de la Universitat Pompeu Fabra. Les vam agrupar en tres apartats: un primer centrat en com s’arriba a la dictadura; un altre dedicat al corporativisme i el sindicalisme en els anys finals del liberalisme parlamentari i la dictadura de Primo de Rivera, i un tercer sobre les diferents respostes dels catalanismes a la instauració del règim primoriverista. Per tant, no és un llibre que abasti tota la dictadura, però sí un recull d’aportacions rellevants i força innovadores. En tot cas, és cert que hi ha poca bibliografia sobre aquest període, però bona. Hi ha el llibre que té molts anys, de Shlomo Ben-Ami, els estudis d’Ucelay-Da Cal, els de Javier Tusell i els de Ramon Tamames. Però és cert que, en comparació amb l’altra dictadura del segle XX, n’hi ha menys estudis. La primera raó és que Primo de Rivera s’està set anys al poder i Franco gairebé quaranta.

En aquest aspecte cal destacar un capítol molt bo de Javier Moreno Luzón, que és la persona que més sap d’Alfons XIII. Un dels llibres que s’ha publicat fa poc sobre Primo de Rivera és el de Roberto Villa García, 1923. El golpe de estado que cambió la historia de España. Una de les tesis fonamentals d’aquest llibre és que els militars li van imposar al rei el cop d’estat. El professor Moreno Luzón, d’una manera molt argumentada, defensa la posició majoritària de la historiografia, que si bé el cop d’estat no el va impulsar el rei, com a mínim es va fer amb el “real beneplácito”. Hi ha molts llibres que expliquen que el monarca fins i tot havia estat plantejant establir ell mateix la dictadura, ell com a dictador. Jo tinc molt pocs dubtes que Alfons XIII sabia el que s’estava preparant: no va fer res per evitar-ho. En tot cas, en bona part el pronunciamiento es fa per salvar la monarquia i, per tant, això no es va fer en contra del rei. De fet, el manifest de Primo de Rivera acaba amb un “¡Viva España y viva el Rey!”. Clarament, el que està fent Primo de Rivera i els que li donen suport és intentar salvar una monarquia que estava molt qüestionada per tot el desgast que havia generat la guerra al Marroc i perquè al Congrés s’estava discutint l’informe sobre el desastre d’Annual. En el segon capítol del llibre, Eduardo González Calleja explica totes les conspiracions que hi havia en marxa, perquè la de Primo n’era una més i si no hagués triomfat n’hi havia com a mínim dues més molt desenvolupades.

El que jo defenso és que tot el catalanisme, amb una única excepció, dona suport a la dictadura. Si la pregunta que em formulessis és qui està des del minut zero en contra de la dictadura, fins i tot militarment, et diria que són bàsicament dues formacions polítiques: els separatistes de Macià, que són minoritaris dintre del catalanisme, i la CNT, especialment els grups d’acció anarquistes. Però el catalanisme amb majúscules i el socialisme amb majúscules estan a favor de la dictadura per establir un període d’ordre, perquè pensen que serà una cosa relativament curta. No és que estiguin a favor d’establir una dictadura, perquè no s’ha d’oblidar quina és la situació d’Espanya, sobretot Catalunya i sobretot Barcelona en aquell moment, que és de guerra social. La Mancomunitat donarà suport per escrit al cop d’estat de Primo de Rivera. La victòria té molts pares, però la derrota només té una mare, i en aquest cas la mare va ser Josep Puig i Cadafalch. El culpen del pacte amb Primo de Rivera, però hi va donar suport tothom.

Sí, és cert. Però Primo de Rivera també s’havia compromès –i ho dona a entendre en el discurs que fa a la Capitania General– a donar competències de tot tipus, especialment econòmiques, per a la Mancomunitat, el que s’anomena la regionalització autoritària d’Espanya. Primo els promet transformar l’organització territorial d’Espanya amb cessions importants, com per exemple concert econòmic per a tothom. El que he trobat en els papers de Puig i Cadafalch és l’esborrany complet del reial decret que transformava Espanya en un país regional i que havia d’entrar en vigor el 15 d’octubre del 1923. En l’article 1 queda abolit el sistema provincial i és substituït pel regional i en l’últim s’estableix el sistema del concert econòmic per a totes les regions espanyoles. Poca broma.

Tenim fins i tot els noms dels qui redacten això a Madrid, perquè el dictador fa anar-hi dos tècnics de la Mancomunitat. Un dels que hi van és Pere Mies, que és nacionalista republicà i serà un dels fundadors d’ERC a Catalunya. I fins a l’últim moment pensen que el reial decret es promulgarà. Només falta una cosa perquè sigui vigent: que el signi el rei Alfons XIII. Com s’assabenta Puig i Cadafalch que no respectaran el que hi ha pactat? Doncs per una notícia que publica la premsa on fan una entrevista al dictador i en què es diu que “les regions no seran autònomes però els municipis sí”. Puig i Cadafalch fa un últim intent per salvar el que es pugui salvar, però no se’n surt.