Postal d’un amor desesperat

No va ser fins després de matar accidentalment –mentre jugava a Guillem Tell canviant la fletxa per una bala i la poma per un got de ginebra– la seva segona esposa, Joan Vollmer, que William (Seward) Burroughs va convertir-se en escriptor explicant les seves experiències opiàcies a Junkie, obra publicada el 1953 amb el pseudònim (i alter ego narratiu) William Lee. En aquell període, mentre vivia a Mèxic amb diners derivats de la “màquina de sumar” que va inventar un seu avi, també va escriure Queer, en què, a més de donar compte de la seva addicció a l’heroïna i les seves borratxeres, va exposar-hi obertament el seu desig homosexual, però amb una mena de vergonya latent: com si fos una maledicció. El cas és que fins al 1985 no va publicar aquesta novel·la, que potser sobretot és la història d’una obsessió amorosa vers un jove ambigu i esquiu que a vegades vol Lee (Burroughs), però no l’acaba de voler per mantenir la independència i, de fet, perquè no comparteix tanta passió.

El desig sexual i l’enamorament, que poden ser viscuts com una addicció, interessen Luca Guadagnino, director, entre altres pel·lícules, de Jo soc l’amor i la celebrada Call me by your name. El cineasta sicilià va llegir Queer quan només tenia 17 anys (a finals dels últims vuitanta) i, segons ha explicat, l’impacte en ell ha durat prou per desitjar fer-ne una adaptació en què es fa palpable que, més que el desig de transgredir els límits del cos i de la ment obrint les portes de la percepció, l’atrau l’amor desesperat d’un home a qui s’escapa un amant que no el correspon. Seguint Burroughs, una cosa arriba a relacionar-se amb l’altra: un viatge a la selva peruana, per consumir-hi junts ayahuasca i sentir la fusió dels seus cossos, és l’últim intent per atrapar l’amant fugisser. De fet, també és un relat sobre la síndrome d’abstinència: Lee passa pel patiment de qui es “desenganxa” de l’heroïna i pel de les absències de l’amant. Allò que passa és que Guadagnino sembla representar-ho tot plegat com si fos un creador i a la vegada un espectador fascinat davant la seva pròpia fantasia visual. Tot i comptar amb un esforçat Daniel Craig, com si tots dos juguessin a destruir la mena de masculinitat que l’actor encarna fent de James Bond, Guadagnino resta a la superfície estetitzant d’una davallada als inferns, si bé hi ha moments de plaer i hi palpita un humor queer. Rodat el film als estudis de Cinecittà, no és una mala idea apel·lar a l’artifici per abordar una percepció alterada, en part també per la imaginació de l’enamorament. Però el decorat pot semblar una postal exòtica que busca la bellesa en la sordidesa.