Antoni Munné-Jordà ens permet viatjar en el temps

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és un savi de la ciència-ficció, entre molts altres coneixements. Ho podem copsar en la seva obra literària –uns 25 títols entre narrativa, novel·la i assaig– que, no sempre, però sí sovint, està centrada en aquest gènere del qual és un gran divulgador des de l’inici dels anys vuitanta.

És un dels fundadors de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia i, actualment, és un dels impulsors de la Convenció Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (Catcon), que té lloc des de fa set anys a Vilanova i la Geltrú i que –juntament amb el Festival 42, que va començar el 2021– ha esdevingut punt de trobada a casa nostra entre autors, traductors, editors i lectors aficionats a aquest gènere.

La trajectòria laboral de Munné-Jordà ha anat lligada a la revista Serra d’Or, però fa més de cinquanta anys que publica contes en revistes especialitzades, per a adults i també per a nens i joves. Com a novel·lista, va quedar dues vegades seguides finalista del premi Sant Jordi, el 1999 i el 2000.

Entre altres obres, ha publicat dues trilogies, la formada per Damunt un blanc així com el del paper (1978), Ofici de torsimany (1985) i Demà serà un altre dia (1987), amb context científic i dedicades a l’espai, el temps i el moviment, respectivament, i la Trilogia de Vilanova, de gènere fantàstic i centrada en la història de Vilanova i la Geltrú (on viu), amb els títols La paciència del mar (1994), que se situa en l’actualitat, L’única mort (1999), que se situa en temps dels ibers, i Poso el comptaquilòmetres a zero (2008), que se situa en el futur. “El Cep i la Nansa els acaba de reeditar, amb el mateix criteri d’espai cronològic ampli, que agafa un ventall des del 2500 aC fins a més enllà de l’any 6000”, comenta l’autor.

El seu esperit juganer, sempre movent-se entre l’experimentació literària i els gèneres populars, també es fa evident en obres com ara Michelíada (2015), que va rebre el premi Ictineu. Munné-Jordà agafa la Ilíada d’Homer com a patró, pren de l’Ulisses de Joyce l’ús d’un registre diferent per a cada capítol, utilitza per a cada personatge o col·lectiu una variant dialectal del català i fa inventari dels temes de la ciència-ficció actual: la crisi de les ideologies i les religions, el poder de les corporacions de comunicació de masses, el transhumanisme i el medi ambient.

I ara acaba de publicar Crònica d’uns quants temps (Pagès Editors), en què recull 19 narracions escrites entre el 1973 i el 2023. Cinquanta anys de trajectòria. “El calaix ja és buit. Queden uns 25 contes de fantasia i de ciència-ficció, publicats a Tretzevents entre el 1977 i el 1998, que m’he estimat més deixar córrer. Feina per als arqueòlegs del futur”, afirma sorneguer.

Com sol passar, tot i que sigui un autor a qui agrada experimentar, el pas dels anys de les diferents redaccions no marquen gaires diferències entre l’estil, les estructures i les temàtiques. “Potser el més antic, del 1973, és el més volgudament experimental i explícitament polític, però em sembla veure-hi una constant de no voler destriar fons de forma i mantenir un cert contingut social.”

El recull està dividit en dos blocs, contes llargs i contes curts, indexats, en cada cas, per ordre cronològic segons l’època en què té lloc l’acció narrativa. “Aquesta ordenació vaig pensar que era la manera més coherent de presentar-los. Tot i que no n’he quedat gens convençut, perquè dins l’ambigüitat de datació segur que alguns podrien anar abans que altres.” Hi ha relats inèdits, però la majoria es van publicar en revistes i en llibres col·lectius.

Algunes aportacions les hi ha donat la ciència mateix. El 1973, es podria haver escrit un conte com ara Tríptic, en què capgira magníficament el plantejament de les tres lleis de la robòtica d’Asimov i les aplica als humans, però el 2023 –quan el va escriure– gairebé no és ni ciència-ficció. “És una resposta a la percepció ambiental, penso que excessiva, de la irrupció de la IA en la vida quotidiana”, afirma Munné-Jordà.

Hi ha contes amb astronautes, naus i viatges a planetes desconeguts que, en ser pocs personatges i en espais limitats, tenen una aroma teatral, com ara Dins la fosca. “Els gèneres, tant en el sentit catalogador actual –eròtic, policíac, fantàstic...– com en l’aristotèlic –poesia èpica, tragèdia, comèdia...– estan sempre a disposició de l’autor. Hi ha temes que demanen un acostament més poètic, o més teatral.”

Diversos contes estan inspirats en referents bíblics, com ara un en què millora la llei salomònica. “Escrivim perquè altres han escrit abans, i escrivim sobre les coses que altres han escrit abans. Els autors de la Bíblia fan versions de mitologies anteriors. Un dels jocs literaris més seductors és fer versions dels admirables mites bíblics”, cosa que fa amb imaginació i humor.

No són els únics homenatges d’obres i autors. “Gérard Genette deia que la literatura és un palimpsest, que escrivim damunt allò que altres han escrit, i és de bona educació ser agraït. Si escric ciència-ficció és perquè he llegit els que han fet que m’agradés, i per això hi surten de clàssics russos i americans a autors com ara Charles Fourier, Renato Pestriniero, Prudenci Bertrana i Jordi Font-Agustí”, detalla Antoni Munné-Jordà, un autor que es mereix ser ell l’objecte d’homenatge per part dels autors actuals de ciència-ficció.