Mai fa cap nosa tornar a trepitjar la Lluna

Parlar de novetat dins de l’univers de les aventures de Tintín és només referir-se a paròdies –que en surten un munt– que situen els personatges que va crear Hergé en qualsevol indret del món o en una nova situació argumental. També podem parlar de novetat a edicions que afegeixen un nou valor editorial com ara un nou acoloriment, o l’afegitó de vinyetes que havien aparegut en la versió a la revista en què es prepublicava. També parlem de novetat quan apareix un títol en un nou idioma o dialecte. Però, al cap i a la fi, si exceptuem els pastitxos, les històries són les mateixes de sempre. Des de la mort d’Hergé, el 1983, que va deixar inacabat Tintín i l’Art-Alfa, no aparegut oficialment cap nova aventura.

Però què porta, doncs, els milers de seguidors de l’intrèpid reporter a tornar a comprar una aventura que s’han llegit més vegades que anys té i que tenen a la seva llibreria de diferents versions i formats de cadascun dels títols?

Doncs elements nous com ara els que aporta Tintín i la Lluna (Joventut), que recull les dues aventures que va viure la colla de Tintín en el seu viatge al nostre satèl·lit natural: Objectiu: la Lluna i Hem caminat damunt la Lluna. Aquest recull té un títol nou global per a les dues historietes i una portada diferent. Si bé aquesta edició ja havia aparegut en francès i en castellà, era inèdita en català, en una traducció de sempre, feta per Joaquim Ventalló. Reclam prou suculent perquè a casa nostra el tintinaire i col·leccionista se senti atret a comprar-lo. Però, tret d’aquestes qüestions, en el cas que aquest volum caigués a les mans d’un jove que s’inicia en la sèrie o un adult que, cas menys probable, vol apropar-se per primera vegada a aquestes aventures, què es trobaria?

En primer lloc, el plaer de llegir el relat complet. La primera vegada que va aparèixer Objectiu: la Lluna en àlbum va ser el 1953 i Hem caminat damunt la Lluna, el 1954. La història, no obstant, havia començat a publicar-se al setmanari Tintín el 1950, 19 anys abans que la humanitat arribés a la Lluna. Quan es va produir l’arribada a la Lluna, el 1969, Hergé va dibuixar Tintín i els seus companys rebent Armstrong en el moment de baixar de l’Apollo 11. Aquest homenatge va servir de portada a un àlbum en què s’explicaven diferents qüestions d’aquesta aventura. Hergé, dins la seva fantasia, va voler-se apropar a la realitat científica i va assessorar-se amb especialistes en la matèria aeroespacial, com ara el doctor Bernard Heuvelmans, autor del llibre L’homme parmi les étoiles (L’home entre els estels) i la maqueta del coet que es va realitzar en tres dimensions va tenir l’aprovació d’Ananolf, autor del llibre L’aeronàutica. Tot i aquesta intenció científica, la història tenia certes contradiccions amb el que van trobar, o no, els astronautes americans. Sí que és cert que es va descobrir aigua en forma de gel com ho feia Tintín. A diferència de la projecció mediàtica que va tenir el primer llançament, aquest és secret i es produeix a Sildàvia, país imaginari però que forma part de l’imaginari de les aventures de Tintín. Aquests anacronismes com que es poguessin introduir a la nau dos polissons involuntaris com Dupond i Dupont, i un de malintencionat, no treuen que les dues trameses de l’aventura respirin una flaire de relat èpic com ho va ser l’arribada de l’home a la Lluna. Un dels grans atractius d’aquesta obra era la combinació de gèneres: aventura, espionatge internacional i comèdia. El relat està farcit de gags divertits que fan recordar els millors moments del cinema mut. També hi podem afegir el drama, ja que es produeix un suïcidi, fet que ara pensaríem poc adequat per a una publicació juvenil. Però el que situa aquesta obra entre els millors moments de les aventures de Tintín són les espectaculars vinyetes dels paisatges de la Lluna i el disseny del coet, que ja és una icona de les naus espacials.