La tardor del patriarca

Cau la tarda i s’aixeca el dia en un racó de l’Empordà, on noranta espelmes il·luminen el rostre d’un gegant que conté en el seu alè més de cinc segles de poesia. Darrere la seva aparença humana s’amaga la figura d’un tòtem, autèntic símbol d’integritat, saviesa i resistència en un món que premia l’interès, la futilitat i la ignorància. El desafiament a l’ordre establert s’ha mantingut perpetu en el seu tarannà. Ni la més mínima escletxa a cap concessió.

Entre la passió dels magraners i la dolçor de les castanyes, al damunt del crec-crec de les fulles mortes s’obre pas la tardor del patriarca. Patriarca com a pare absolut de la veu i la paraula, referent universal de la poesia feta cançó; com a exponent d’una sensibilitat que neix en l’instint i colpeix en l’emoció, d’una consciència ètica i estètica que li concedeix la paternitat sencera del gènere que representa. Un patriarca, en aquest cas, que no s’imposa per decret i encara menys des de cap via autoritària, sinó per l’autoritat natural que conté el seu cant, farcit de paraules d’amor, lluita i llibertat. Una tardor que per a molts podria representar l’ocàs d’una trajectòria, l’últim raig de sol que ens regala el crepuscle, l’escalfor del caliu quan ja ha desaparegut la flama, però que ell entoma amb la il·lusió d’un principiant que encara manté el foc ben encès, l’empenta d’un veterà que encara té molta llenya al rebost, la gosadia d’un esperit crític que encara no ha trobat qui el tombi.

La simple normalitat de se ser coherent el converteix avui dia en un element subversiu. Ni el desgast natural que s’acostuma a atribuir al pas del temps, com tampoc la convenció que hi ha estils o gèneres que han quedat desfasats davant les noves tendències, tenen validesa davant l’eterna insurgència d’una proposta com la seva, com es tornarà a fer palès aquest 16 de gener amb el nou recital que tindrà lloc al Palau de la Música Catalana. Allà es tornarà a plantar amb el seu cabell esvalotat i la ment serena per dir aquells versos que, convertits en cançó, han travessat generacions i continents fins a esdevenir patrimoni de la consciència popular. Més enllà de les formes i els estirabots amb què una presumptuosa modernitat pretén distingir l’art alternatiu del corrent oficial, Paco Ibáñez sempre ha estat un corcó sense necessitat de canviar-se d’indumentària ni de posició. Amb el seu pensament instal·lat en el moll de l’os i la seva habilitat per saber posar el dit sempre a la nafra, ha esdevingut la memòria viva contra la letargia, el silenci i el conformisme.

El fet que només fóssim uns quants els convidats a participar en la celebració íntima d’aquest norantè aniversari, més enllà de reconèixer el privilegi, no treu que sigui denunciable el silenci mediàtic i institucional davant un fet i una circumstància que hauria de ser motiu de festa nacional i obrir informatius com a notícia i personatge de primera magnitud. És el mínim gest que es podria esperar davant l’homenot que ha tret la poesia dels llibres i l’ha passejat per mig món convertint-la en fonament de la cultura i la identitat del poble. De la seva mà noms com Jorge Manrique, Góngora, Quevedo, García Lorca, Gabriel Celaya, Rafael Alberti o José Agustín Goytisolo, per citar-ne només uns quants, han esdevingut el reflex d’uns anhels i unes esperances en l’àmbit popular. Per això les seves figures brollen de la terra en el jardí que envolta la seva nova casa, entre els rosers i la ginesta.  Així com també amb el seu exemple ha demostrat l’enriquiment que suposa la convivència entre llengües cantant en castellà, francès, euskera, gallec, català, italià i hebreu.

Els que el coneixen ja saben que ell és el primer a defugir atencions i garlandes, afalacs i genuflexions, però això no hauria de ser excusa perquè els responsables dels altaveus de la cultura –autoproclamats prescriptors de l’opinió pública– facin la feina que els correspon d’acord amb les seves retribucions.  Mentrestant, ell, l’únic i irrepetible Paco Ibáñez, indiferent al pas del temps, com si la cosa no l’afectés, rebia els presents dels convidats amb l’agraïment que dona la complicitat i la confiança i la generositat com a amfitrió involuntari d’una celebració que s’havia cuinat en el més rigorós secret. Entre ells, sempre amb la guitarra a la mà, el seu fidel escuder Mario Mas disposat en tot moment a obsequiar amb els seus acords a tots aquells amb voluntat de prendre la paraula, ja fos per recitar uns versos o entonar uns càntics que evoquessin la joia del moment. I així és com vam poder sentir Palabras para Júlia en veu de Soleá Morente i redescobrir O meu país amb el gest i l’expressió eterna del gallec Miro Casabella; compartir l’entusiasme del pintor Frederic Amat, els escriptors Basili Baltasar,  Cecile Vidal Beneyto i Salah Jamal amb un recitat en àrab que va precedir les paraules de María José Castaing tot evocant Atahualpa Yupanqui. Tampoc podia faltar Brassens a través d’un viatge a Saturn en mans de la naturalitat propera de Jordi Fornells, i per compensar la presència muda del portuguès Luis Cilia –un altre tros d’història que no va voler faltar a la cita–, el cuatro veneçolà de Cristóbal Soto –fill del pintor Jesús Rafael Soto, amb qui Paco va descobrir la bohèmia de París– va legitimar la vigència del folklore donant aixopluc i esperonant al cant genuí de la seva companya Hayley.  Enmig d’un entorn acolorit per les cintes ondulants col·locades per l’artista polonès Jurek Janiszewski –responsable de la imatge icònica de Solidarnosc–, i envoltats de bombolles que ens portaven a un planeta propi dins l’univers màgic de Pep Bou, va anar caient la tarda fins a donar la benvinguda a la nit, quan una vegada consumides les noranta espelmes el firmament va obrir pas a la porta dels estels des d’on va estendre la seva mà l’Ossa Major.