Retorn a la “llum negra de l’Atlàntic” de les escultures d’Eduardo Chillida

Chillida Leku i ‘peine’

Ciento volando s’articula a partir de dos espais emblemàtics de l’escultor, la casa museu Chillida Leku i el grup escultòric de la Kontxa de Donostia Peine del viento. “Aquesta pel·lícula es podria haver plantejat de moltes maneres –explica la directora–. De fet, al principi vam parlar de viatjar a Berlín, on hi ha una obra seva a les portes del Reichstag, o a Boston, Sevilla, Gijón... I de sobte, jo vaig tenir la sensació que aquest no era el camí, que seria com un safari d’obres d’art però no ens assabentaríem de res.” Van decidir, doncs, quedar-se al Chillida Leku: “De totes les possibilitats de producció vam decidir tornar, tornar moltes vegades, com feia ell, per donar una densitat a la pel·lícula i que el pas del temps transcorri de debò, que no sigui una ficció. A més jo penso que quan t’assabentes realment d’alguna cosa és quan tornes als llocs, no quan te’n vas. I així ho vaig plantejar.”Arantxa Aguirre (Madrid) aprofundeix en la importància dels dos principals escenaris del documental: “El Chillida Leku d’una banda és el cor de l’obra d’Eduardo Chillida i de l’altra és un jardí amb totes les connotacions que això té de positives, un lloc tancat, un microcosmos, el jardí de les delícies, el jardí de l’Edèn, un lloc on poden passar totes les coses. Poder tenir l’art juntament amb la natura... Em semblava que no feia falta res més. No obstant sí que he sortit per anar al Peine de los vientos, perquè aquesta sí que és una obra que em sembla fonamental, té a veure amb el mar que era tan important per a Eduardo Chillida.”Aguirre comenta una curiositat que relaciona tots dos espais: “Hi ha una connexió, després de decidir utilitzar-los tots dos vaig saber que hi ha un riu subterrani que uneix el museu amb el Peine de los vientos. Em va semblar molt tel·lúric i alhora molt real, de debò hi ha una unió entre aquests dos pols i són els que he volgut tractar.”

Mikel Chillida (Donostia, 1982) recorda el seu aitona com “una persona molt familiar, és un escultor molt conegut, un gran artista, però al darrere hi havia una gran persona, que va cultivar molt la família; al mateix temps que anava creant aquest llegat artístic, va anar cultivant la família, que és molt gran, van tenir vuit fills, que van tenir set nets i ara i ha més de vint besnets”.Aquesta circumstància el feia especial: “No és molt habitual en artistes haver tingut famílies tan grans i Chillida i la seva dona, Pilar, es van aventurar a tenir-la perquè era una cosa que volien, van crear aquest lloc. L’aitona era un creador de llocs, d’alguna manera, i la família era un altre lloc.”.

Com a net, hi mantenia una relació especial: “Era una persona molt orientada a fer-te explorar, una persona que t’obria camins, més que donar-te respostes.”Mikel Chillida ha treballat en el centenari del naixement del seu avi, que va morir el 2002, als 78 anys. “Treballo en la gestió del llegat familiar, el meu paper és que puguin dur-se a terme projectes al voltant de la figura d’Eduardo Chillida que ajudin a fer-lo més accessible per a tots.” Aquest és l’objectiu del documental Ciento volando, que va néixer com un encàrrec de la productora i distribuïdora catalana A Contracorriente Films a la historiadora de l’art i documentalista Arantxa Aguirre. “És de les poques productores que recolza projectes que tinguin a veure amb l’art. Jo estic especialitzada en el món de l’art i per mi va ser un repte important, però un regal també, perquè el meu pare era donostiarra i jo he passat aquí tots els estius de la meva infànci. Ha estat també una manera de recuperar les meves arrels i de fer un viatge interior també molt interessant.” Es tracta d’un encàrrec, però “procuro amb cada encàrrec arribar a fer-lo meu, que arribi un moment en què sigui la meva història, que l’hagi de cuidar com si fos una cosa molt íntima i personal”.

Cent ocells en llibertat

El títol del documental prové d’una frase del mateix Chillida. “M’agrada molt com escriu –explica Arantxa Aguirre–, té una prosa poètica molt particular, i vaig llegir aquesta idea que fa ell d’invertir el refrany tradicional: diu que més val un ocell a la mà que cent volant. Em sembla un refrany molt dur i antipàtic, i de sobte ell li dóna la volta i diu més valen cent volant que un ocell a la mà. Em va semblar molt bonic aquest punt de vista, aquesta inversió del refrany, i em sembla que parla dels somnis, de la llibertat, dels projectes, de ser valent. A més, té a veure amb una cançó molt d’aquí del País Basc que es diu Txoria txori, de Mikel Laboa, que és molt coneguda. Diu que si l’ocell és a la gàbia ja no és ocell, l’ocell ha de volar. Fins i tot gosaria dir que més val un ocell volant que cent en la mà, seguint aquest camí que obre Eduardo.”