Vestida d’estrelles

Diumenge vam testimoniar una nit màgica a l’Auditori de Girona, protagonitzada per la meravellosa soprano russa Julia Lezhneva (o segons les regles de transliteració al català, Iúlia Léjneva), magníficament acompanyada al llaüt per les equacions del mestre suís Luca Pianca. L’ocupació de la Sala de Cambra era alta, tal com s’esperava, ja que es tracten de dos talents amb una considerable trajectòria internacional, ambdós amb innumerables títols discogràfics publicats per segells punters com Decca i Erato. Titulat Cançons per l’època daurada, el recital traçava un recorregut històric per l’estètica del “bel canto” italià, el qual “no es va generar al segle XIX, como a vegades erròniament es pensa, sinó que en realitat remunta al XVI” com va remarcar l’estudiosa Irene Llongarriu en la seva dilucidant conferència prèvia a l’espectacle.

El començament va ser sereníssim com la República de Venècia, amb Giulio Cassini i el seu Dolcissimo sospiro, amb els concertistes transmetent cabdalment la seva essència: una sensació de màxima intimitat i propinqüitat, amb un registre vocal quasi xiuxiuejat i afabilíssim. Lejnéva portava un vestit blanc d’espurnes centellejants com un cel estrellat, i va anar alliberant la seva poderosa veu, particularment fecunda en la coloratura i el legato, a mesura que avançava pel primer barroc italià, seguint pràcticament un ordre cronològic, amb peces de l’irrenunciable Monteverdi i altres coetanis.

Acompanyant de luxe, el llaütista alpí –cofundador de la famosa agrupació Il Giardino Armonico de Milà– també va tenir l’oportunitat de brillar en solitari, apareixent confiat, detallista i inconcús, en un parell de galants interludis instrumentals. El sumptuós instrument emana sonoritats delicades, contemplatives i introspectives, actuant com un veritable analgèsic per l’esperit, capaç d’eludir (al menys momentàniament) les penes del mon i apropar-nos a l’ataràxia. És cas per clamar: menys prozac i més llaüt!

Per la segona part, la soprano es va canviar el vestit, però continuava sent un de guspires lluents. I així vestida d’estrelles ens va prestar una clarivident i magistral interpretació de la cantata de Vivaldi Sorge vermiglia in ciel, fins arribar al proto-romanticisme del meridional Giovanni Paisiello i les reeixides variacions sobre la inspiradíssima cançó napolitana Nel cor più non mi sento, que van collir el públic extasiat: no es tracta simplement de tècnica, afinació i ornament, en obres d’elevat grau d’exigència, sinó que la cantant hi posa afecte i propòsit, deixant anar la èmfasis dramàtica adient als estats d’ànims (patiment, burla o desencant amorós) que expressen el textos.

No faltaria un parell de bisos grandiloqüents, també cantats en italià, però signats per compositors germànics: primer, de Mozart, la bellíssima ària querúbica Voi che sapete (de les Noces de Fígaro), i finalment, de Händel, la sublim Lascia la Spina que va desarmar completament l’audiència, excepte pels dos espectadors que ja tenien el ram de flors preparats per entregar a la diva somrient. Després d’una aclaparadora ovació dempeus, molts dels presents taral·lejaven la sarabanda händeliana, sortint per la Devesa vers una nit que es vestia d’estrelles, ella també.