El 47 s’atura en una parada dels Gaudí concorreguda

Ho va dir Eduard Sola, guionista de Casa en flames, en el discurs més emotiu de la gala dels Gaudí, però perfectament ho podria haver dit algun membre de l’equip d’El 47: “A casa som orgullosament xarnegos. Els meus avis, tots, van venir d’Andalusia. L’avi Eduardo, em sembla una dada interessant i representativa, no sabia llegir ni escriure. Si ell era analfabet i jo em dedico a escriure és perquè ha passat alguna cosa, i d’aquesta cosa se’n diu progrés. I el progrés és indubtablement un èxit col·lectiu. Si estic aquí dalt recollint un Gaudí no només és gràcies a mi, és gràcies a l’escola pública, a l’esplai, als casals, a les places on he crescut... ” En la que ha estat, segurament, la gala dels Gaudí més reivindicativa, Eduard Sola va fer el discurs més emotiu, que va acabar amb prou feines mentre se li trencava la veu. Va ser rebut amb una de les ovacions més sonores de la nit.

Les gales dels premis, totes, han estat sempre un espai de reivindicació, de denúncia. Dissabte a la nit a la cerimònia dels dissetens premis Gaudí es va parlar de Gaza, del dret a l’habitatge, de la immigració, del canvi climàtic, del cinema com un art col·lectiu, de les condicions laborals dels músics... I es va poder veure com la reivindicació fins i tot s’ha institucionalitzat. Els presentadors s’anaven alternant, com en una cursa de relleus en què el micròfon era el testimoni. Paula Malia i Marc Clotet van presentar la primera hora de gala. Marta Torné es va ocupar de l’última. Entremig, l’actor Pep Ambrós va agafar el micròfon vestit amb una samarreta del Sindicat de Llogaters i va conduir la gala introduint algunes proclames, sovint des del pati de butaques, entre el poble, evitant jerarquies.

Emma Vilarasau també es va apuntar a la reivindicació i va protagonitzar un altre dels moments emotius mereixedors de podi. En recollir el seu primer Gaudí, en una carrera amb només tretze llargmetratges i pocs papers protagonistes, va dir: “Vull agrair-li, al Dani, que hagi donat protagonisme a una dona de més de seixanta anys que ni està malalta, ni necessita que la cuidin... Que té problemes i vida propis. Tot i que cada vegada hi ha més dones d’una certa edat al cinema, estem molt lluny d’arribar a la normalitat.” Va reivindicar les dones que “després de tota una vida multitasking, han de gestionar els últims anys de la seva vida” i va fer una petició: “Que el cinema, que ha posat llum a la foscor a tantes coses, que ens ha ajudat a entendre realitats diferents, a viure, ens doni una pista de com es viuen aquests últims anys. Si hi poséssim el focus i ho normalitzéssim, potser perdríem aquesta por tan irracional que tenim a envellir i morir. I potser moltes dones deixaríem de castigar-nos el cos per retardar aquest moment, que per altra banda és inevitable.”

Com en els bon partits de futbol, amb nombroses jugades dignes de ser al resum, hi va haver altres moments per recordar. Completem el podi amb el discurs de Paco Poch, Gaudí d’Honor. Va evocar un estiu remot del 1971, que va anar al Festival d’Avinyó, sense diners, va conèixer gent de la faràndula i activistes del Maig del 68, que voltaven per allà, i va acabar fent teatre pel carrer. “En cada pel·lícula que he produït, el que fet ha estat intentar reviure, reproduir, les sensacions que vaig viure aquell estiu al festival d’Avinyó”, va concloure.

La cerimònia dels Gaudí va ser massa llarga (tres hores i escaig), com totes les gales de premis, i va tenir poca música. Hi va haver pinzellades d’humor, com quan els directors favorits de la nit, Marcel Barrena (El 47) i Dani de la Orden (Casa en flames) van agafar entre els dos un Gaudí i se’l van disputar, seguint la broma que han fet públicament, sobretot a la xarxa social X, sobre la seva rivalitat. O quan la còmica Judit Martín, sempre hilarant, va interpretar una subtituladora al català de cinema mut fascinada pels crèdits finals dels films.

El 47 va fer parada en aquesta festa i es va emportar set Gaudí. Potser va quedar lluny de les previsions (tenia divuit nominacions), però el repartiment va fer justícia en un any extraordinari del cinema català, tant per la qualitat com per la taquilla. La gala va estar a l’alçada, que no és poc.