Els llocs feliços de Gaston Bachelard

La poétique de l’espace va aparèixer a França el 1958, quan Gaston Bachelard, epistemòleg i filòsof de les ciències, ja feia alguns anys que s’havia embrancat en una reflexió profunda i original sobre la imaginació poètica. Ben allunyat de les seves perquisicions inicials en el terreny de la racionalitat i l’objectivitat, el pensament bachelardià de l’imaginari subjectiu fruitaria en set volums. La poètica de l’espai, que gairebé setanta anys després de fer eclosió arriba en català en una fabulosa traducció d’Andreu Gomila, és la cinquena publicació d’aquesta línia bachelardiana de pensament. A través de deu capítols d’una filosofia amarada de bellesa lírica, l’autor hi emprèn un estudi fenomenològic dels espais que habitem (la casa, amb les seves estances i els seus racons, els seus calaixos, armaris i cofres...), i dels espais pels quals transita la nostra imaginació en estat de somieig (la petxina, el niu, el bosc, els espais d’immensitat i de miniatura...).

La reflexió bachelardiana de l’espai és, doncs, ben lluny d’una anàlisi objectiva o arquitectònica. L’espai de Bachelard és l’espai habitat, emotiu; la residència de la consciència i del somieig. Amb el propòsit d’explorar la significació dels espais íntims, l’autor convocarà la veu dels poetes (d’Henri Bosco a Jules Supervielle, de Baudelaire a Rilke, d’Hugo a Éluard). Per pouar en les imatges fulgurants que ens brinden els poetes, per viure-les fenomenològicament, Bachelard ens cridarà a desfilosofitzar-nos, a desmadurar-nos, perquè la poesia “és abans que el pensament” i “no passa pels circuits del pensament”. En aquest sentit, i com s’esforça per demostrar, la seva reflexió es distancia igualment de la psicoanàlisi, perquè la imatge poètica no depèn de la causalitat: “L’acte poètic no té passat.”

L’autor comença evocant la casa natal. Vet aquí el primer cosmos de l’ésser, convertit en un espai intemporal que integra passat, present i futur. La relació amb la primera casa és constitutiva: forja habituds, pensaments, memòries i desitjos, que emergiran en tots els altres llocs que habitarem, convidant-nos sempre al somieig. La primera llar queda, fins i tot, inscrita en la consciència del cos: “Amb vint anys d’interval, malgrat totes les escales anònimes, retrobaríem els reflexos de la primera escala, no ensopegaríem en aquell esglaó una mica alt.” Ésser vertical i central, la casa és recer protector i segur. Bachelard indaga en el significat profund de cadascun dels seus espais, del celler a les golfes, passant per les escales i els racons on ens repleguem, i no s’oblida de la rellevància de les activitats domèstiques, que “guarden activament la casa. Quan un poeta frega un moble, l’inscriu en l’estat civil de la casa humana”.

Calaixos, cofres i armaris són els espais del recòndit, de la intriga, del secret. Contràriament a la metàfora, que en fa mers instruments d’ordre i classificació, la imatge poètica en fa espais d’imaginació desbordada: “Sempre hi haurà més coses en una arquilla tancada que en una arquilla oberta. [...] Sempre, imaginar serà més gran que viure.”

El niu i la petxina són refugis onírics, arquetips de la casa més simple, de l’espai íntim i protegit (“La casa-niu mai no és jove [...]. S’hi torna, somiem tornar-hi”), i els racons evoquen la infantesa: aquells espais on ens replegàvem, immòbils, enretirats al món interior. Bachelard traça les correspondències entre la miniatura i la grandesa (el mínim detall pot evocar tot un univers), i, en La dialèctica del defora i del dedins, hi descriu l’home com un ésser entre-obert. A La immensitat íntima hi aprenem que la impressió de la immensitat, més que no pas en els objectes, es troba en nosaltres mateixos: el somieig provoca la infinitat del món. Al llarg del text, l’autor ha insistit en el poder del significant per fixar el significat profund d’un terme. Si en una ocasió havia reivindicat l’adequació del mot armari (armoire) al seu concepte, una digressió sobre la paraula vast en la poètica baudelairiana el du a afirmar que “l’il·limitat entra en el nostre pit” quan la pronunciem. “Totes les grans paraules, totes les paraules cridades a la grandesa per un poeta, són claus de l’univers, del doble univers del cosmos i de les profunditats de l’ànima humana.”

Els espais bachelardians són densos, farcits de somieig, i s’eixamplen més i més amb la nostra imaginació. La poètica de l’espai ens convida a pouar-hi: a endinsar-nos en el vast cosmos íntim dels nostres espais viscuts i somiats.