Centenari d’un seductor lliberal

Fa cent anys, el 26 de gener de 1925 naixia a la petita població de Shaker Heights (Ohio), Paul Newman, una de les figures més carismàtiques de l’star system masculí d’un Hollywood en transformació. Paul Newman va ser, juntament amb Marlon Brando i Robert Redford, un sex symbol masculí, els seus ulls blaus van convertir-se en un mite, però també un genuí exemple de l’efecte que les teories de l’Actor’s Studio tindrien en el desenvolupament del cinema americà a partir de la dècada dels cinquanta. La carrera de Paul Newman va ocupar cinquanta anys d’activitat, i no sols va destacar com a intèrpret d’obres memorables en el cinema, sinó també com a actor de teatre, de televisió i com a director de sis pel·lícules. Va implicar-se en qüestions polítiques defensant sempre posicions lliberals. Va ser marginat per l’Acadèmia de Hollywood, que no va concedir-li cap Oscar al millor actor fins l’any 1986, per El color del dinero, de Martin Scorsese. Abans havia estat nominat vuit vegades com a actor principal i secundari i una altra com a director pel primer llargmetratge que va signar, Rachel Rachel (1968).

En la carrera de Paul Newman podem establir tres etapes molt concretes. La primera la podem situar als anys cinquanta, en el temps de la joventut, quan aconsegueix el seu gran èxit interpretant el boxejador Rocky Graziano a Más dura será la caída (1956), de Mark Robson, i comença a triomfar com a actor d’alguns clàssics del teatre i en adaptacions de novel·les americanes de prestigi. En aquell temps interpreta l’adaptació del clàssic de William Faulkner El largo y cálido verano (1958), dirigida per Martin Ritt, allà coneix la seva esposa, l’actriu Joanne Woodward. També va interpretar un jove atleta alcohòlic i amb la cama enguixada en l’adaptació de l’obra de Tennesse Williams La gata en el tejado de zinc (1958), de Richard Brooks, al costat d’Elisabeth Taylor. En aquest temps, Newman és un actor dramàtic que posa en escena personatges turmentats de gran complexitat psicològica i que, fins i tot, acaba castrat simbòlicament en l’adaptació de Tennessee Williams, Dulce pájaro de juventud, de Richard Brooks. També va ser un peculiar Billy the Kid en el western d’Arthur Penn, El zurdo (1957). En aquells anys encapçala el repartiment de la superproducció Éxodo (1960), d’Otto Preminger, i és contractat per Alfred Hitchcock per protagonitzar Cortina rasgada (1966). La segona etapa de Paul Newman té lloc als anys setanta, en el moment en què comença a triomfar el nou Hollywood, on apareix un nou star system i on Newman aposta més per un cinema comercial, apareixent en les pel·lícules de catàstrofes com ara El coloso en llamas (1974), de John Guillermin. És l’època en què protagonitza dos treballs amb Robert Redford sota la direcció de George Roy Hill: Dos hombres y un destino (1969) i El golpe (1973). Mentre tot canviava al seu entorn, Paul Newman intentava mantenir el seu glamur i arriscar en alguna petita i exòtica producció com Bufalo Bill y los indios (1976), de Robert Altman. És en aquesta època quan comença a despuntar com a director que articula un model de cinema més independent al marge dels models més industrials. La seva pel·lícula més interessant que roda com a cineasta és El efecto de los rayos gama sobre las margaritas, adapta una novel·la de Paul Zindel guanyadora del Pulitzer, sobre una família en estat permanent de depressió. Als anys vuitanta tindrà lloc la tercera etapa en què Paul Newman es mostra com un actor madur, hereu d’una vella tradició i disposat a dialogar amb els nous actors de la generació dels setanta que han ocupat el seu lloc. En aquests anys és quan roda alguna obra de molta solidesa, com ara Veredicto final (1982), de Sidney Lumet, en què interpreta un advocat amb problemes amb l’alcohol que ha d’ajudar la víctima d’un error mèdic. En aquest any és quan roda amb Tom Cruise El color del dinero, de Martin Scorsese –un remake d’El buscavidas, de Robert Rossen–, també és quan fa una altra de les seves millors pel·lícules com a director, El zoo de cristal (1987), una nova adaptació de Tennessee Williams amb Joane Woodward i John Malkovich. El seu gran comiat del cinema com a actor va tenir lloc en la pel·lícula Camino a la perdición (2002), de Sam Mendes, on interpretava un cap de la màfia irlandesa que tenia Tom Hanks sota les seves ordres. Newman va ser nominat al millor actor secundari per aquest thriller fosc. L’any 2007 va anunciar la seva retirada definitiva del cinema i moriria un any després víctima d’un càncer.