Paco Loco, un romàntic de la música

Diu Paco Loco que ha gravat entre 1.300 i 1.400 discos, però que no té la sensació d’haver-ne fet tants, després de més de trenta-cinc anys de trajectòria professional com un dels millors productors de l’Estat, que té un molt sol·licitat estudi propi a El Puerto de Santa María (Cadis). Amb la seva barreja de senzillesa, humor, saviesa i passió per la música, el productor asturià va participar ahir en la jornada Neu! Pro, “un punt de trobada entre la indústria musical i els creadors”, que ha arribat a la tercera edició dins del festival gironí Neu! i atreu cada vegada més professionals de la música de tot el país.

Entrevistat pel periodista musical Javier Blánquez en una masterclass dialogada, Paco Loco va parlar de com va arribar als anys vuitanta a convertir-se en productor, de manera una mica accidental i molt intuïtiva, sense haver tingut mai un gran interès per la part tècnica de les gravacions. Ell, nascut Paco Martínez (Mèxic, 1963), va formar part com a guitarrista del grup Los Locos, pioners del Xixón Sound que ell va ajudar a consolidar com a productor del disc Pizza Pop (1993), d’Australian Blonde, amb el seu èxit Chup Chup, “l’única cançó que jo no hauria posat en el disc, perquè vegeu si hi entenc, de música”. Des de sempre li agradava com sonaven els discos de The Velvet Underground o Bowie, sense pensar gaire en l’aportació dels seus productors. Anys després va conèixer Bob Ezrin, productor del Berlin de Lou Reed, que segons Paco –“Sóc obsessiu amb el so de les bateries”– l’havia encertat fent sonar en el disc una bateria sense plats, però quan es van trobar Ezrin “tenia més ganes de parlar de futbol”. “A mi l’única cosa que m’interessa és la música, com sonen les cançons, la resta m’és ben igual”, deia Paco, i la resta són les discogràfiques, els suposats gustos del públic i els algoritmes. “Jo no puc imaginar-me un estudi sense una taula de mescles. La jerarquia per a mi és: primer els micròfons, després la taula de mescles”, diu. Ell utilitza també l’ordinador però prefereix “un laboratori ple d’aparells”, molts analògics. “Tinc una missió en aquest món: preservar aquest tipus de gravació. Si la música no és romanticisme, què ens queda?”